Fa cinquanta anys, les diferències entre els homes i les dones eren molt clares i tenien uns límits molt ben definits: els homes portaven bigoti, tenien pèl al pit, feien rots a taula i parlaven obertament de la masturbació i les dones eren éssers angelicals sense desitjos carnals que es delien per trobar un home que es volgués casar amb elles i així poder-se dedicar a la seva gran passió: ser mestresses de casa. Actualment, la línia que, temps enrere, separava amb tanta contundència els conceptes d’home i de dona no és que s’hagi difuminat, és que ha desaparegut del tot. Som homes-dones o dones-homes (no voldria ofendre ningú amb un masculí genèric ni posant abans el mot masculí que el femení..., em sembla que estic a punt d’entrar en un bucle de disculpes infinit que augura un final apocalíptic; resumint, estic intentant ser el màxim d’inclusiva possible i de no excloure ningú; diré, doncs, que tant els uns com els altres som éssers vius o ésseres vives..., ja paro).
Us he explicat tot això —tot i el risc d’ofendre alguna persona ésser viu— perquè us volia dir que m’estic plantejant ser un gati (que vindria a ser un gat que no és ni mascle ni femella, simplement és). D’un quant temps ençà, em sento gati: m’agrada dormir, menjar sardines, estirar les cames, llepar-me els tous dels dits, que m’amanyaguin tot el sant dia i tocar la pera tota la nit. No hi puc fer res, em sento així i m’agradaria que la societat fes un esforç més i acceptés que hi ha éssers vius que ens sentim gatis i no passa res. Posats a demanar, també m’agradaria que em paguessin un sou vitalici perquè, com a gat, no se’m permet fer res més que mandrejar durant tot el dia i no em veig en cor de treballar ni un minut. Quan era adolescent em vaig adonar que no encaixava amb ningú i que em sentia diferent de tots els meus companys de classe: ells es depilaven i jo només anhelava tenir pèl a tot el cos i jeure al terrat de casa per prendre el sol. Vaig negar aquesta realitat durant molts anys, fins que un dia, caminant pel carrer, vaig veure que un gat es caragolava en un jardí per fer la migdiada i el vaig emular: em vaig caragolar tant que van haver de venir tres unitats de bombers per tornar-me a posar recta.
El nostre cervell no és capaç de treballar sense categoritzar; fotria un pet com una gla si hagués de memoritzar individualment cada cosa que percep sense posar-ho en cap categoria
Però deixem de parlar de mi i tornem a la dicotomia home-dona. És cert que fa cinquanta anys la línia que separava els conceptes d’home i de dona estava molt ben definida i que les característiques que s’associaven a la dona eren les més avorrides, sacrificades, poc valorades i menys recompensades, però també és cert que voler fer desaparèixer aquesta línia és una mica absurd. Categoritzem la realitat que ens envolta per simplificar-la i permetre així que els nostres cervells puguin memoritzar una quantitat més gran de conceptes i que aquests ocupin poc espai dins el nostre disc dur; i per aconseguir-ho —i per no treure fum per les orelles— hem de fer servir generalitzacions per força. Per tant, hauríem de ser capaços de saber diferenciar i separar les categoritzacions (que es fonamenten en generalitzacions i que són convencionalismes) de les percepcions que tenim de nosaltres mateixos (que es fonamenten en la subjectivitat). Una cosa són les classificacions que es fan per poder definir d’alguna manera la realitat i l’altra, com se senten les persones. Una cosa és racional i l’altra emocional. I sempre que es barregen aquestes dues coses, es complica tot, perquè les emocions no s’entenen amb la raó. Què us vull dir amb tot això? Que així com el nostre cervell ha categoritzat el concepte cotxe memoritzant-ne les característiques imprescindibles (sense les quals no pot ser un cotxe) per no haver de memoritzar tots els cotxes del món; amb els conceptes home i dona ha fet el mateix. El nostre cervell no és capaç de treballar sense categoritzar; fotria un pet com una gla si hagués de memoritzar individualment cada cosa que percep sense posar-ho en cap categoria. Tots aquests raonaments que us he exposat fins ara no impedeixen que pensi que s’hauria de fer una actualització de les característiques que s’associen als homes i a les dones, perquè no tenen res a veure amb la realitat actual. Dit això, que cadascú se senti com vulgui, se’n vagi al llit amb qui vulgui i deixem d’esborrar tantes línies, perquè al final confondrem els déus amb els homes i no podrem ni dir bon dia sense que algun col·lectiu se senti ofès.