Que en fa, d’anys, que les pel·lícules en català tenen un personatge, una trama, una escena en castellà. Que en fa, d’anys, que la gent del món de la cultura, la mena de gent sempre disposada a alçar la veu contra les injustícies, la mena de gent sensible i polititzada avesada a mobilitzar-se, es dedica a acotar el cap covardament quan la injustícia en qüestió és el tracte que es dona a la llengua catalana, per exemple, al món del cinema. I no només acoten el cap covardament, ans per poder navegar per aquest món amb comoditat, per no deixar de cobrar cap subvenció, es pleguen al xantatge ambiental i es presten a fer d’altaveu del marc ideològic —que és l’espanyolisme de sempre— que justifica tot aquest entramat. Ara és Aina Clotet qui, en nom de la llibertat, presenta la barreja lingüística de la pel·lícula Viva com el fruit d’un procés creatiu sense vicis ni tensions, fent passar bilingüització per bilingüisme en nom del que és natural.
Si a Catalunya s’hi parla castellà és perquè la llibertat dels catalans ha estat premeditadament i violentament trepitjada
Els arguments de l’Aina Clotet —que casualment són pastats a la tirallonga d’arguments que han brandat abans tots els actors, productors, i directors sempre sensibles amb el que calgui mentre no sigui la llengua— assumeixen la castellanització com un procés ineludible. Sense causa política i sense conseqüències preocupants. Qui els empra de seguida ha de posar-se la paraula llibertat a la boca, perquè ha de positivitzar una minorització programada i dirigida que de casual no n’ha tingut ni en té res. Si a Catalunya s’hi parla castellà és perquè la llibertat dels catalans ha estat premeditadament i violentament trepitjada. En nom de la naturalitat es tapa l’artifici l’assimilació castellana, que ha de tenir els poders espanyols, també —sobretot— el de la cultura treballant tothora per assentar-se. En nom de la modernitat s’escombren nocions arcaiques, com ara la d’una catalanitat que no ha de menester la crossa espanyola per existir. En nom de la realitat, tota cultura que normalitza el genocidi lingüístic i cultural que patim els catalans és una cultura que treballa per a definir la realitat mateixa i per a justificar l’assimilació en qüestió.
Quan Aina Clotet fa pel·lícules bilingües en nom de la realitat, el que fa són productes que validin la realitat que mostra i que impedeixin contestar-la per por de caure del costat de la mentida. Quan Aina Clotet diu “no m’he qüestionat en cap cas els idiomes”, doncs, el que diu és que la llibertat, la naturalitat, allò que fa que un es mantingui en contacte amb el que és veritable és no qüestionar-se’ls. Que allò que permet endinsar-se en un procés creatiu passa per totes les reflexions possibles, excepte per la reflexió lingüística. “Com a la vida”, perquè aquell qui visqui una vida desimboltament en català perquè el context li ho permet, o militantment en català malgrat que el context li sigui hostil, passi automàticament a ser vist com algú que no és lliure, en comptes de ser un ciutadà que fa ús de la seva llibertat al marge de la inèrcia. I perquè la creació no serveixi mai per emmirallar-se en uns ideals que puguin canviar la realitat a què Clotet es refereix: amb el procés de bilingüització tan avançat com està, en nom de la realitat, qualsevol producte audiovisual que no inclogui el castellà podrà ser considerat una falta a la veritat, fins i tot si es tracta de ficció.
Al món de la cultureta desarrelada i acomplexada del nostre país, tota realitat és imaginable, modelable i reconfigurable per tal que l’espectador digereixi determinades idees, excepte la realitat de la llengua, que no pot moure’s ni un mil·límetre d’on és. Si tot és ficcionable excepte la bilingüització és perquè a l’espanyolisme no li cal imaginar res per bastir un món cultural que subliminarment remi a favor del seu objectiu: que assumim el castellà com una llengua pròpia. I perquè tota ficció és susceptible de ser guionitzada, narrada i projectada excepte la d’uns actors, i productors, i directors fent possible que els catalans tinguem referents de catalanitat sense interferències castellanoespanyoles. Sovint, la cultura hegemònica s’ha de revestir d’una certa contracultura per legitimar-se, per donar-se aires de lluita i per deixar clara la seva independència del poder polític. Però el món de la cultura viu del poder polític espanyol, i la mostra és que allò que el contestaria de veritat —films netament en català, per exemple— és l’únic que molts no s’atreveixen a fer. Viuen del miratge de la contracultura, però són les criades de l’espanyolisme cultural. En nom de la realitat, sempre creen sobre realitats lingüístiques que reforcen la dinàmica castellanitzadora del poder espanyol.