Si hem de fer cas dels pronòstics més pessimistes que auguren que la sortida de la pandèmia anirà acompanyada d'una nova crisi econòmica, aleshores les dones d'aquest país ja podem començar a tremolar. Perquè si el capitalisme se sent amenaçat, aleshores el treball de les dones està en perill. Mirem-nos-ho amb una mica de perspectiva.

Històricament, el patriarcat ha reclòs les dones a la llar i les ha confinat a fer les feines de reproducció de la vida, les que Hannah Arendt (a la Condició humana) denomina la labor: feines repetitives i sovint poc creatives, invisibles perquè es duen a terme en l'espai de la privacitat, i per tant no remunerades. Tanmateix, feines de cura absolutament indispensables per al manteniment de la vida i sense les quals el treball assalariat fora de la llar (fonament del capitalisme productiu) seria impossible. Aquesta situació canviarà al llarg del s. XX (degut a la Revolució Industrial i a les dues guerres mundials), quan les dones surten de la llar i comencen a ocupar part del mercat laboral. Aleshores aquelles tasques pròpies de la dona laborans s'externalitzen i passen a ser assumides per l'anomenat estat del benestar: milions de dones assumint tasques de cura a la sanitat, l'educació, els serveis socials... en l'àmbit productiu i assalariat. Amb elles va néixer la "Mare-Estat", però no un augment de la seva visibilitat o consideració econòmica i social. I és que la feminització d'un col·lectiu professional implica sempre, més aviat que tard, un augment del seu desprestigi. Com més gran és el nombre de dones que treballen en un determinat segment laboral, més infravalorat està per la societat i pel mercat, és a dir: a més personal femení, menys valor social i menys retribució salarial. Mentre que el poder econòmic i polític (que regula a alt nivell la cosa pública) està en mans masculines, les tasques sanitàries, educatives i socials de cura "a peu de carrer" estan en mans femenines, perquè es considera que són l'ampliació "natural" de la llar en l'espai públic del treball. I com que es promou la idea essencialista que a les dones se'ls suposa una capacitat d'entrega abnegada que les fa més aptes per dur a terme de manera vocacional aquestes tasques, no cal que sigui gaire retribuïble.

Si com a societat ens creiem que les tasques associades a la cura i a la vida són imprescindibles, aleshores hem d'exigir que les persones que se n'ocupen, que són sobretot dones, tinguin el prestigi i el salari que es mereixen

Un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona sosté que "el 65% del personal en la lluita contra el virus són dones" (titular aparegut a aquest diari el 14 d'abril). Però si el llegim amb deteniment, hi apareixen unes dades que mereixen una mica de reflexió. Al nostre país el 70% del col·lectiu sanitari, hospitalari i farmacèutic són dones; el 84% del personal que treballa en residències de gent gran i per a persones amb malalties i discapacitats són dones; el 80% del personal en serveis socials de suport als més vulnerables són dones; el 64% dels empleats d'alimentació i productes bàsics són dones; el 86% d'empleats que treballa en el servei de neteja són dones (i hi afegiria que el 72% dels professionals que es dediquen a l'educació no universitària també són dones). Per tant, gairebé totes aquelles feines que el decret de l'estat espanyol ha decretat com a essencials durant el confinament depenen del treball femení, i en moments de risc per a la vida del col·lectiu és quan es fa visible la feina feta —sempre i ja abans— per totes elles.

Però això vol dir que se li dona valor? En absolut. Els discursos polítics elogien cada dia la feina sacrificada que fan tots aquests col·lectius i la ciutadania sortim cada dia als balcons a aplaudir-los en agraïment per mantenir-nos en vida. Però és evident que amb això no n'hi ha prou. Algunes veus demanen que se'ls recompensi econòmicament i amb més dies festius per l'esforç ingent que ara estan fent, tal com sembla que ja es fa en d'altres països europeus (i alhora al nostre país se'ls posa en perill amb materials sanitaris inexistents o ineficients!). Però és que amb això tampoc n'hi ha prou. Cal un canvi de paradigma radical. Si es tracta de feines tan essencials, aleshores el sistema productiu també les ha de considerar com a tals i donar-los un prestigi social, un reconeixement polític i una retribució econòmica que estigui a l'altura de la seva importància. I no ara en plena pandèmia, sinó sempre. De fet, es tractaria de recuperar un estat del benestar que al nostre país mai no vam arribar a tenir, perquè l'anterior crisi econòmica del 2008 ho va impedir; i ho va fer sacrificant majoritàriament el treball de les dones: la temporalitat laboral, l'economia submergida, la precarietat, la reforma laboral que promou la flexibilitat (i els anomenats minijobs), els acomiadaments al sector públic... totes aquestes disfuncions econòmiques ja van afectar greument el món laboral femení, i amenacen de tornar-ho a fer quan els poders econòmics decretin que s'ha mitigat el perill de la pandèmia i podem tornar a treballar.

Si com a societat ens creiem que les tasques associades a la cura i a la vida són imprescindibles, aleshores hem d'exigir que les persones que se n'ocupen, que són sobretot dones, tinguin el prestigi i el salari que es mereixen. Si sense elles el sistema econòmic de mercat s'atura de cop i entra en col·lapse (com ha demostrat la crisi del coronavirus), potser que reclamem que, d'ara en endavant, la "Mare-Estat" deixi d'estar en precari. En termes de Judith Butler, si volem que el món sigui "habitable" per a tots els ciutadans, caldrà que exigim que, en últim terme, la misèria deixi de ser un nom femení.