Llegeixo amb preocupació als diaris que la maquinària capitalista es rearma per sortir de la pandèmia, i davant del dilema bandoler: "la bossa o la vida", sembla que la bossa sona, i com! Lògicament tots estem també preocupats per què passarà amb els llocs de treball quan sortim de la pandèmia i a quin preu. El periodista del Público Alejandro Tena, sensibilitzat amb les qüestions ambientals, ens informava ahir de com "Los gobiernos liberales aprovechan el desastre del coronavirus para desregular a costa del medio ambiente". Governs i empreses comencen a pensar en com "salvar l'economia" encara que sigui a costa de la vida i l'ecologia, que venen a ser el mateix. Els últims moviments del que qualifica de "capitalisme del desastre" (en contra del necessari capitalisme de la cura) són inquietants i dignes d'una lògica suïcida.
Repassem en què pensen i què fan les tres superpotències. Als Estats Units, Trump i els seus assessors de Chicago aprofiten l'estat de perplexitat en què ens ha sumit la crisi del coronavirus per eliminar i desregular —mentre aquesta duri (sic)— totes les polítiques mediambientals, amb la intenció de fer créixer la seva economia. Botó de mostra: les multinacionals petrolieres han desenterrat aquell projecte de construir l'oleoducte que travessarà 2.000 km de reserva i conduirà centenars de milers de tones de petroli per tot el territori. I la Xina té les mateixes intencions: per tal de recuperar ràpidament el nivell econòmic i ocupar el primer lloc com a potència mundial, ha donat llum verda a la construcció immediata de deu plantes de carbó per subministrar-se energia (amb l'augment d'emissions de CO2 que implica). Enmig d'aquest panorama desolador, l'"Europa verda" mostra signes de feblesa, com sempre, i està començant a escoltar-se les veus més conservadores (com ho són les del Partit Popular Europeu) que demanen ser "pràctics" i —mentre duri la crisi (sic)— suspendre la normativa mediambiental per tal de reactivar l'economia. Atès el grau d'autonomia i de responsabilitat de la Comunitat Europea, sembla que els escoltaran. I per últim, si mirem el comportament de les borses de casino, els moviments són també inquietants, perquè les multinacionals que s'estan enriquint amb la pandèmia, les que han vist créixer exponencialment les seves cotitzacions, són les que barregen "la bossa i la vida": les indústries farmacèutiques (amb les mascaretes, els tests, els medicaments pal·liatius, els ansiolítics, la vacuna...) i les de distribució d'aliments i supermercats. Però també les que ens proporcionen plataformes digitals d'entreteniment i els serveis de repartiment a domicili (com Amazon), que sabem que perjudiquen el comerç de proximitat (aquest sí que avui aturat) i que usa treballadors en precari, mal pagats i ara a més exposats al contagi del virus (explotació a la qual estem contribuint i que tots coneixem gràcies a pel·lícules demolidores com Sorry we missed you, de Ken Loach).
Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d'estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel "bé comú" i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d'aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l'ètica de la responsabilitat
Si la crisi del coronavirus està relacionada amb la crisi ecològica que la globalització ha desfermat arreu (cosa que sembla que ningú discutiria), com més es degradi el planeta, més probabilitats que pandèmies i altres desastres mediambientals i sanitaris es tornin a repetir. Per tant, per què aquests moviments econòmics, que el sentit comú ens mostra com a suïcides, s'estan començant a revifar tan aviat (quan encara estem recomptant els nostres morts)? Perquè pel capitalisme neoliberal dels últims 40 anys només prima la lògica del benefici material i econòmic immediat i a curt termini. Com un hàmster atrapat en la seva roda, el creixement al preu que sigui el manté en vida, paradoxalment a costa de la vida mateixa. Aquí la política hauria de poder canviar el rumb i aturar aquestes lògiques econòmiques assassines i suïcides; però el problema el tenim (també i no només) en els seus actors: els polítics. Aquells que han fet de la política una professió també participen de la mateixa lògica del profit i el rèdit a curt termini: amb la mirada miop posada en una legislatura i com a molt a 4 anys vista, són incapaços d'afrontar problemes globals a llarg termini que impliquin sacrificis per a les grans multinacionals (i per als consumidors que som tots) a canvi del benestar del planeta i de la humanitat. Aquests polítics no són la solució sinó que també formen part del problema perquè s'han rendit al mercat —al nostre país els coneixem com els beneficiaris de les "portes giratòries". Si mirem el nostre entorn immediat, no sembla que ningú no es plantegi aprendre d'aquesta crisi en termes mediambientals: al PSOE només li interessa recuperar l'activitat econòmica (que s'acabi el confinament després de vacances), per servir bé a les empreses que el financen (Ibex 35), recaptar hisenda (com ho ha fet enmig de la crisi) i no sortir gaire malparat de la gestió sanitària ineficaç que n'ha fet (socialitzant-la tot revifant una mena de Pactes de la Moncloa 2). I ERC ahir mateix va plantejar un grup de treball per pensar en la reconstrucció després de la pandèmia i proposen donar resposta no només a la urgència immediata sinó anar "més enllà per tal de construir una Catalunya en la qual predomini el bé comú i una societat més lliure, segura i pròspera". Per haver assumit que "res tornarà a ser igual" després del coronavirus, no els sona igual la retòrica?
Per tant, si ells no són la solució sinó part del problema, cal que la societat civil catalana, europea i mundial exigim amb contundència que aquesta "treva ecològica" (que malauradament estem pagant amb morts cada dia) serveixi per repensar i canviar de rumb. Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d'estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel "bé comú" i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d'aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l'ètica de la responsabilitat, la que mira de fer possible el futur. Exigim-nos-ho també a nosaltres mateixos si volem que els nostres fills i filles "heretin la terra".