Hi ha un acord universal en el discurs polític i periodístic segons el qual Joan Carles I personifica com cap altra figura l’Espanya del règim del 78, la que va transitar pacíficament des del franquisme cap a la democràcia. Un “fantasma va recórrer el país” assegurant que l’amnistia dels franquistes i l’amnèsia sobre la dictadura eren la fórmula perfecta per fer tabula rasa i començar de bell nou, sense hipoteques del passat. Però aquest relat ja fa molts anys que l’economista Vicenç Navarro el va batejar encertadament com a “transició immodèlica”, perquè la pervivència dels interessos franquistes en totes les estructures que formen l’estat espanyol és tan evident que gairebé és inquantificable: en els partits polítics, en l’estament militar i policial, en la judicatura, en les xarxes del poder econòmic, en el mitjans d’informació... en fi, en el que ara s’anomena el deep state, l’estat real i qui realment governa el país.
De tots els aspectes que fan immodèlica aquesta transició, n’hi ha una que també en forma part i que crida l’atenció, precisament pel seu silenci: la de la ciutadania espanyola. Durant tots aquests anys, no ha consentit sinó mantingut aquesta situació, i pel que fa a la monarquia l‘ha aplaudit amb una autèntica fe de convers. L’últim episodi és una bona mostra d’aquesta actitud: l’emèrit, encara rei, fa més de deu dies que va marxar (fugir?) de l’Estat, acomiadant-se del seu fill amb una carta on, a títol personal, li comunicava que marxava de vacances cap a un llunyà destí privat (tot això, suposem, mentre no estigui imputat). Cap assumpció de responsabilitat o paraules d’acomiadament cap al poble a qui es deu en tant que encara rei. I davant d’això també és interessant constatar quina ha estat la reacció d’aquest poble espanyol. Cap. Un silenci esfereïdor.
El poble espanyol ha de decidir ara què vol ser, perquè si accepta totes aquestes irregularitats, callant i atorgant, aleshores és que es comporta com a súbdit i no pas com a ciutadà lliure digne d’una democràcia consolidada
A excepció d’algunes declaracions polítiques fetes amb la boca petita, algun manifest esporàdic, algunes manifestacions populars a Euskadi i una frustrada (de nou) reprovació al parlament de Catalunya, el silenci més absolut. Silenci còmplice dels partits dits constitucionalistes en ple (PP, Cs i VOX), però també dels partits espanyols dit republicans que ara haurien de denunciar la corrupció que comporta el règim monàrquic i promoure una reacció popular i jurídica immediata; silenci del PSOE, del govern espanyol i del seu cap, Pedro Sánchez, que al·lega no saber on para el rei, encara que li pagui la seguretat i les vacances; silenci dels mitjans de comunicació “oficials” que proven de diluir l’escàndol; silenci dels poders econòmics de l’Estat, aquells que s’han lucrat i ho segueixen fent amb i gràcies a la mediació del rei de torn.
Però també silenci del poble espanyol. En això també són hereus de la transició, és a dir, d’un franquisme que va continuar fent camí per vies més aparentment democràtiques, però que va continuar adormint la memòria històrica, desposseint de consciència política i atemorint la voluntat reivindicativa dels seus ciutadans.
L’últim episodi amb el rei no té res d’anecdòtic, perquè marca la diferència fonamental entre un poble que es considera a si mateix “súbdit” o “ciutadà”. Súbdit ho és un poble acostumat a acceptar i callar davant la manca de justícia i igualtat, a no exigir els seus drets democràtics, a consentir que el monarca estigui fora del pacte social i es situï més enllà del dret que regeix per a la majoria, a no demanar comptes als responsables que els governen, a tolerar la corrupció (com una mena de mal menor), a no exigir explicacions i transparència. Els ciutadans en canvi haurien d’omplir els carrers de preguntes com: On és el rei? Què li costen al poble espanyol les seves vacances furtives? Quants diners presumptament ha manllevat de les butxaques de tots els espanyols? Estarà obligat a tornar-los, ell també? Quines responsabilitats ha d’assumir davant la llei? Pot estar exempt de cometre delictes pel sol fet de ser rei?
El poble espanyol ha de decidir ara què vol ser, perquè si accepta totes aquestes irregularitats, callant i atorgant, aleshores és que es comporta com a súbdit i no pas com a ciutadà lliure digne d’una democràcia consolidada. O potser és que els espanyols han assumit que són ciutadans immodèlics hereus d’una transició i una monarquia immodèliques? Encara que sospito que la connivència pot tenir una causa més trivial: el 3 d’agost la Casa Reial sabia que la lògica por a la pandèmia, la xafogor de l’estiu i les ganes de marxar de vacances (a un destí més proper que el del seu rei!) podrien anestesiar degudament la consciència política dels seus súbdits.