Dimarts 24 de març. Catalunya Ràdio, 9.30 h. Tertúlia de quatre economistes assidus i experts en la matèria. Escolto amb interès les seves anàlisis i propostes al voltant de com Europa i Espanya han de procedir per pal·liar els efectes del coronavirus. Tots semblen estar d'acord que primer cal prendre totes (!) les mesures que calguin per resoldre la "crisi sanitària", perquè ens hi va la vida; i després (no gaire més tard, perquè hi ha molts sectors econòmics que no poden esperar gaire) caldrà abordar quines són les mesures que s'hauran de prendre per resoldre la "crisi econòmica" que ens caurà a sobre com una altra plaga bíblica inevitable (i ja en portem dues, pel broc gros). En aquest moment, una veu autoritzada (però no l'única) insisteix que, tan aviat com se'ns doni "l'alta sanitària" a nivell social/global, s'ha de tornar a la situació anterior i recuperar l'activitat econòmica allà on l'havíem deixada, perquè aleshores ens hi van la feina i els diners.

Potser ha arribat el moment de fer una pausa i acceptar que el capitalisme ens posa malalts a tots sense excepció: a la natura, desencadenant una crisi climàtica sense precedents; als humans estenent unes crisis sanitàries que si no hi posem remei d'arrel, podrien ser recurrents a partir d'ara

I aquí em salten totes les alarmes: és inqüestionable que a curt termini hem d'esmerçar tots els esforços, també econòmics, per erradicar la malaltia; però que la solució a aquesta crisi (a mitjà i llarg termini) sigui tornar al capitalisme depredador anterior és una recepta que m'agradaria si no qüestionar (perquè no soc economista), sí almenys poder-la repensar des d'una perspectiva més àmplia, global (?) i potser filosòfica. En primer lloc, el coronavirus serà el causant de la crisi econòmica que vindrà? Així se'ns dirà; però, i si fos a l'inrevés? David Hume (s. XVIII) ens va acostumar a desconfiar de les relacions causals, perquè les connexions entre una causa i el seu suposat efecte són empíricament incomprovables; tanmateix, sí que admet que hi ha seqüències temporals en l'ordre dels esdeveniments. De tal manera que potser el que "veurem" els mesos que vindran és com (primer) un sistema econòmic capitalista neoliberal i d'arrel darwinista, depredador de la natura fins a l'esgotament (crisi ecològica) i que només pensa en el benefici i el lucre immediat de les corporacions multinacionals (la doctrina de Friedman i l'Escola de Chicago que des de fa 30 anys governa la globalització) ve seguida (després) per una reacció en cadena d'esdeveniments com són la pèrdua creixent de llocs de treball en l'economia productiva i l'aparició d'una classe social anomenada "precariat", les retallades en benestar social a Europa i als països desenvolupats, les condicions de vida miserables i d'explotació que suporten la major part de la població mundial, etc. En aquest sentit, afegiria que potser no és la crisi del coronavirus la "causant" de la crisi econòmica, sinó que aquesta és la que fa anys que és primera en el temps i ha anat seguida també de l'aparició d'epidèmies i pandèmies víriques recurrents, fruit de la destrucció d'hàbitats naturals que posen en risc ecològic a tots els habitants del planeta: el VIH ja a finals del 1980, el SARS (2002), la grip aviària (2003), la grip porcina (2009), l'Ebola (2014), etc.

Potser ha arribat el moment de fer una pausa (ara que estem confinats i tenim temps!) i acceptar que el capitalisme ens posa malalts a tots sense excepció: a la natura, desencadenant una crisi climàtica sense precedents; als humans estenent unes crisis sanitàries que si no hi posem remei d'arrel, podrien ser recurrents a partir d'ara. Contra aquells Chicago Boys que deien "l'estat és el problema", potser que repensem si "el mercat és el problema", i que ens plantegem si un model econòmic de creixement basat en la màxima del benefici immediat, a base de privatitzacions, externalitzacions i globalització, és viable (el virus ha posat de manifest com d'importants són els recursos de l'estat per a combatre'l!). Des de fa molts anys, altres economistes del nostre país (a qui, per cert, no conviden a gaires tertúlies) clamen per un capitalisme decreixent i responsable, i reclamen un canvi de model economicosocial. L'objectiu ha de ser el benestar social i no el benefici de les empreses. I el model que hauríem de començar a dissenyar ha d'aprendre d'aquest virus: cal anar cap a un "capitalisme de la cura", on el centre estigui en el manteniment i la reproducció de la vida digna. Deixar de produir destructivament i d'afavorir un consumisme depredador, per tal d'invertir en els serveis essencials per a la vida i les cures que li són imprescindibles (sanitat, serveis socials, dependència, educació...). I això a escala mundial.

Tornant a la tertúlia, noto que curiosament l'única veu experta que també ho demana i que ens alerta dels perills de continuar com si res amb el model capitalista d'abans és la femenina (sic). En fi, de la crisi del 2007 potser fora bo que ara aprenguéssim no tant a rescatar l'economia, sinó a rescatar les persones i la natura que les acull. Deia Aristòtil que l'única vida que val la pena ser viscuda és la "vida bona", que passa no per viure en el confinament en soledat, sinó amb la comunitat en dignitat. Doncs això.

 

Emília Olivé és filòsofa