Feia molt de temps que una Conselleria d’Educació no concitava tanta unanimitat... en contra. La major part dels membres de la comunitat educativa: mestres de primària i professores de secundària en bloc, els sindicats més representatius del sector i, fins i tot, el màxim òrgan consultiu del país, el Consell Escolar de Catalunya, han manifestat la seva sorpresa i oposició a la decisió del departament de modificar el calendari escolar el proper mes de setembre.

“La decisió està presa” ―les negretes són declaracions textuals del conseller efectuades aquest 11 de febrer―, pensant sempre en les necessitats de l’alumnat, el curs escolar començarà el 5 de setembre a primària i el 7 a secundària. I punt. Prescindim de moment del què de la qüestió, si el fet d’avançar l’inici de les classes és la solució als greus problemes que té l’ensenyament en el nostre país: infrafinançament crònic, massificació a les aules, deriva pedagògica, manca de prestigi social, etc.; o si amb l’avançament ens assimilem al nostre entorn europeu, sense tenir en compte les condicions climàtiques que patim o que potser caldria repartir aquestes vacances al llarg del curs. El que de debò sobta és com s’ha pres la decisió, de manera completament unilateral, sense diàleg ni consens, perquè "si ho haguéssim posat a debat” amb la comunitat educativa, encara no s’hauria decidit. I sobta també com s’ha donat a conèixer, no pas a les parts interessades sinó directament als mitjans de comunicació generalistes (TV3). Aquesta manera de procedir demostra tant el tarannà autoritari del departament com que la decisió s’ha pres clarament des de la política i no pas la pedagogia.

El conseller justifica la manca absoluta de debat pel fet que ell, com a mínim, s’ha posat a treballar i “no ha vingut a deixar passar els dies”, cosa que és bo de saber-ho (!), i a més a més admet que ja “no volia esperar més” per dur a terme una transformació del sistema educatiu, com si les presses estiguessin justificades i fossin garantia d’èxit. Tanmateix, el que més ofèn és la deslegitimació del col·lectiu educatiu, al qual es considera que no cal consultar prèviament i ni tan sols convocar-lo a una “taula de diàleg” (ara que estan tan de moda). El conseller sosté que "els governs han d’impulsar canvis i no tenir por a fer-los", una afirmació que sembla òbvia, però que amaga un tarannà antidemocràtic en la presa de decisions amb criteris exclusivament polítics. El mateix tarannà que, davant de les crítiques i els dubtes que generen les mesures apressades i poc meditades, li fa dir que “és legítim que tothom doni la seva opinió”; ara bé, de què serveix si a priori ja s’adverteix que no serà tinguda en compte? Negar-se a sotmetre a debat una reforma del calendari escolar i laboral (i a contracor un esborrany del nou i discutible currículum), demostra l’autoritarisme amb què el departament gestiona la política educativa d’aquest país.

Generant aquest enrenou amb el calendari es vol emmascarar una deriva de l’escola que treballa sense pressupost i sobre la qual recauen uns canvis immediats en el currículum que dissenyen un ensenyament bàsic de façana tecnològica però de baix nivell educatiu i democràtic. I tot per imposició

I em demano quins són els valors democràtics que el conseller està exemplificant amb aquesta actuació i si s’adiuen amb els que predica per a l’escola catalana, que vol que sigui un exemple de consens, diàleg, pacte, equitat, tolerància i respecte a l’altre. Desgraciadament, la prepotència del departament no és nova, però ara les maneres autoritàries pròpies d’un estil de fer política s’han consolidat també en la gestió de l’escola.

Que la cosa va de política i poca cosa més ho demostra també la manera com s’ha comunicat a l’opinió pública aquest avançament del calendari escolar. Que mestres i professores se n’assabentin per unes declaracions del conseller a TV3 és xocant i un menysteniment important cap a la seva feina. Cap informació prèvia ―si és que una circular interna enviada a les direccions dels centres educatius mitja hora abans de la seva declaració es pot considerar tal― i cap procés de discussió o debat amb una de les parts interessades. A què es deuen aquestes “maneres comunicatives” tan expeditives i tan poc respectuoses amb les condicions laborals del col·lectiu? De nou prevalen els criteris polítics. Anunciar “a bombo i plateret” que des d’aquest setembre l’escola començarà l’activitat docent una setmana abans (assumint totes les despeses que comporti) té la intenció de predisposar l’opinió pública a favor del departament, perquè suposa una ajuda a totes aquelles mares i pares que han de fer cabrioles per conciliar la vida laboral i familiar. Però també predisposa contra mestres i professores si gosen oposar-s’hi, com de fet ha passat amb una amenaça de vaga imminent. La maniobra comunicativa pretén curtcircuitar abans d’hora l’oposició i col·labora a dinamitar la poca reputació que els quedava, afavorint arguments populistes com la llargada de les seves vacances o la manca de sensibilitat amb una realitat laboral tan complicada i sovint precària.

Maquiavel·lisme polític en funcionament, perquè si s’anuncia una vaga de docents no és només per un avançament del curs no previst ni consensuat, sinó sobretot perquè generant aquest enrenou amb el calendari es vol emmascarar una deriva de l’escola (pública) que treballa sense pressupost, que tot just surt esgotada de la gestió diària de dos cursos de pandèmia, i sobre la qual recauen uns canvis immediats en el currículum que dissenyen un ensenyament bàsic de façana tecnològica però de baix nivell educatiu i democràtic. I tot per imposició.

Fa temps, enmig del moment més dur del confinament, em demanava per què a les mestres ningú no les aplaudia; ara em pregunto per què a més a més en Cambray les castiga així.