Arriba el mes de juny i cada any reapareix un clàssic de les tertúlies als mitjans de comunicació: criticar el calendari escolar i, en especial, les llargues vacances dels mestres i professors. Aquest curs, però, el debat s'ha anticipat, perquè des de mitjans de març el coronavirus manté els alumnes confinats a casa i això algú ho ha pogut considerar com un inici d'estiueig. Un exemple paradigmàtic n'és l'article d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, titulat "Ara també és l'hora dels mestres" (del 19 d'abril). Suposo que davant l'allau de crítiques rebudes, l'endemà entona un valent mea culpa, tot dient: "És evident que no em vaig explicar bé... Faig, doncs, esmena: vaig errar".

Però a mi em sembla que es va explicar perfectament i que no hi havia cap errada en el seu article, perquè llegit amb atenció és una síntesi perfecta del que bona part de la societat pensa que és l'educació i dels prejudicis que envolten la professió del mestre. La tesi de l'article és clara i directa (i el cito gairebé literalment perquè els termes són importants): de la mateixa manera que el personal sanitari i cuidador està demostrant una "capacitat d'entrega excepcional", ara és l'hora que els mestres en demostrin la seva, "tirin del carro", se sacrifiquin i facin renúncies "posant-hi hores", "es posin al servei dels infants, sense escatimar esforços... perquè ara és l'hora del compromís vocacional dels bons mestres, que són la majoria". Si no fos que aspirem a una escola laica, més aviat diria que el periodista sospira per una legió no pas de mestres, sinó de missioneres disposades a donar la vida per la causa! I aquí hi ha el primer prejudici evident: les virtuts que demana i elogia per als professionals de la sanitat i de l'educació són aquelles que el discurs patriarcal més ranci ha atribuït a la feminitat —maternal i entregada— i que alhora ha servit per justificar tota mena de discriminacions, també laborals i salarials. I si això passa desapercebut és perquè es tracta de col·lectius professionals molt feminitzats (més del 70% que s'hi dedica són dones), a les quals se'ls "suposa" aquestes qualitats i no costa gens exigir-los-les. Però les mestres i les metgesses no volen anar a missions ni ser considerades heroïnes, sinó, sobretot, professionals altament qualificades, i tan ben pagades com ho poden ser advocats, jutges, economistes, arquitectes, enginyers, banquers i administradors d'empreses. 

Sobta que qualifiqui d'estatus privilegiat el fet que algú disposi d'una feina estable i segura, que sigui pagat amb dignitat i que gaudeixi d'un descans merescut. I si no sobta és perquè s'ha entrat de ple en el prejudici de la lògica neoliberal 

El segon prejudici apareix immediatament quan el nostre periodista apel·la a les instàncies polítiques perquè els exigeixin que posin aquestes virtuts en pràctica i que aquest estiu treballin i renunciïn al "privilegi" de tenir dos mesos de vacances, sobretot els mestres de la pública, que tenen un "estatus" que els permet tenir "feina assegurada, sous dignes i descansos generosos". Ara no discutiré que l'escenari sigui com el descriu, perquè la llista és molt llarga: milers de substituts i interins precaris, retallades de sou des de fa 15 anys, cursos d'estiu pagats per la butxaca del propi professorat... Però sí que sobta que després d'assistir impotents a la precarització del treball que ha suposat l'anterior crisi econòmica i criticar-la, qualifiqui d'estatus privilegiat el fet que algú disposi d'una feina estable i segura, que sigui pagat amb dignitat i que gaudeixi d'un descans merescut. I si no sobta és perquè s'ha entrat de ple en el prejudici de la lògica neoliberal que ha liquidat el valor del treball i del treballador en pro del capital especulatiu i del que el marxisme clàssic en deia l'extracció de plusvàlua. I considerar que totes aquestes conquestes (que haurien de ser la norma per a tothom) són una mena de privilegi, quan parlem de les dones és una mostra més de la manca de reconeixement social que té la seva feina, o bé és mala fe, perquè sabem que dècades de lluites sindicals i feministes encara estan lluny d'aconseguir acabar amb la discriminació laboral de gènere. I em pregunto, i si hi hagués un col·lectiu feminitzat, com les sanitàries i les mestres, que l'ha evitat, ¿que potser no n'hauríem d'estar satisfets i prendre-les com un exemple a imitar?

Finalment, de l'educació tothom en té una opinió formada, encara que curiosament potser mai no hagi trepitjat una aula, i tothom sap què vol dir ensenyar i com s'hauria de fer (com sap òbviament quants dies de vacances han de tenir els mestres!). Per posar un sol cas, el nostre periodista exigeix que els mestres proporcionin als infants un estiu "divertit i formatiu", però algú li hauria d'explicar que ni l'escola és un esplai, ni els mestres són monitors (cada professional sap fer el que li pertoca). Paradoxalment, els que tampoc no semblen tenir gaire clara aquesta diferència són els nostres governs —l'espanyol i el català en això sí que coincideixen, com en el fet que tampoc han entrat gaire a les aules— perquè sumen més de 30 anys de reformes educatives erràtiques i fallides (LOGSE, LOE, LOMCE, LEC... i per desgràcia no és cap joc de paraules!), d'infradotació pressupostària intencionada a l'educació (i a la sanitat), i de posteriors retallades arran de la crisi del 2008 que han deixat l'escola pública en la quasi indigència i han condemnat els mestres a treballar en condicions de precarietat. I és que, de fet, mai no han cregut en la necessitat d'una educació universal de qualitat, que no vol dir formar l'alumnat en "competències i destreses" que els faran més bons professionals i més adaptables al canviant mercat laboral. No ens enganyem, pels poders ha estat sempre una eina política al servei de les necessitats econòmiques. I els únics que durant aquests anys han cregut que formaven ciutadans han estat els mestres, que fan la seva feina amb moltes dosis de responsabilitat, i amb tanta professionalitat i saviesa que sovint apliquen mesures de sentit comú que les administracions polítiques són incapaces de promoure.

Com ara està passant en plena pandèmia, sense que ningú se n'adoni, ho valori o ho aplaudeixi. Però paciència, mestres (aquella que demanava l'irat Ciceró: "Quo usque tandem abutere patientia nostra"). I mentrestant, el que sí que podem fer és seguir treballant pels alumnes i deixar de llegir periodistes i diaris que malmeten la nostra professionalitat. Encara més en temps de pandèmia.