Què li passa a l’educació d’aquest país? Per què cada vegada que hi ha un canvi de color polític en el govern (d’aquí i d’allà) hem de fer una reforma educativa? Per què consentim que es dissenyi des de perspectives clarament ideològiques? Tan poc ens interessa, com a societat, la qualitat de l’ensenyament que reben els nostres futurs ciutadans que l’hem delegat en polítics i gestors més aviat poc qualificats a qui només els interessa instrumentalitzar-la? L’última manifestació d’aquesta deriva “pedagògica”, però em temo que n’hi haurà més, són les actuacions (o inaccions) del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya que, en les últimes setmanes, ens han mantingut molt entretinguts: a cops de notes informatives sobre el nou calendari escolar; de manifestacions públiques que no volen ser polítiques (sic) sobre el cas del 25% de castellà; de decrets ordits en la foscor de dos anys de silencis i confinaments sobre com seran els nous currículums escolars...

Centrem-nos ara en aquest últim aspecte: el disseny que la Direcció General d’Ordenació Curricular de la Generalitat ha elaborat per adaptar la que serà la nova educació bàsica obligatòria, fruit de la LOMLOE espanyola promoguda pel PSOE (la vuitena reforma educativa que patim en aquest país des dels vuitanta). Deixant de banda els aspectes procedimentals i competencials que introdueix i naturalitza, preocupen també els anomenats currículums: allò que l’alumnat de 3 a 18 anys estudiarà al llarg de la seva formació escolar. I un dels elements que es destaca és la minimització de les anomenades “humanitats” i, en especial, de la filosofia. Si analitzem amb una mica de deteniment les matèries que s’hauran d’impartir des del curs que ve a la secundària, el moviment de decantació cap als continguts anomenats “procedimentals” i els de caire cientificotecnològic és imparable i té un pes específic aclaparador en el currículum. Tots els nostres alumnes de 1r a 4t d’ESO rebran formació en les tres llengües (català, castellà i estrangera), matemàtiques, biologia, geologia, física i química, a les quals s’afegiran la tecnologia, la digitalització i la robòtica, a més de formació econòmica i en emprenedoria i d’orientació personal i professional. On són les humanitats i, en concret, la filosofia en aquest procés de formació? Doncs han quedat reduïdes a la història i geografia i a la cultura clàssica i el llatí, mentre que la filosofia ha desaparegut del tot de l’optativitat i la reflexió ètica ha quedat reduïda a una escarransida Educació en valors ètics i cívics d’una hora a la setmana que s’impartirà en un sol curs. Tota la formació filosòfica que hauran rebut els nois i les noies quan arribin als 16 anys quedarà rebaixada a un “curset” de 35 hores on s’hauran format com a ciutadans conscients, responsables i imbuïts de valors democràtics. Ambiciós! Això sí, sobta comprovar com els pactes amb el Concordat (subscrits amb l’Església catòlica) es respecten escrupolosament al currículum perquè la religió estarà present a tots els cursos de l’ESO, adoctrinant en el si d’una escola que es declara aconfessional. Un escàndol que arrosseguem des de la Transició i que cap color polític no sembla voler esmenar.

Que potser no ens cal la filosofia en uns moments històrics en què l’economia ha fagocitat la societat i ho ha mercantilitzat tot (l’aigua, l’aire, la terra... i l’educació!), i el pensament polític, incapaç de donar resposta a un món en crisi, s’ha radicalitzat cap a l’extrema dreta i l’autoritarisme?

A què es deu, en canvi, la voluntat manifesta d’eliminar les disciplines filosòfiques del currículum? És difícil de respondre, i més quan sospito que ni els qui els elaboren ho saben. Un dels arguments que s’esgrimeix més sovint és la “transversalitat”: fer dels alumnes persones conscients i lliures, ciutadans políticament responsables i compromesos amb la democràcia s’encarrega ara a totes les matèries, que en algun moment del curs ho incorporen al seu temari. Però fem una analogia: és cert que en totes les assignatures s’usen les llengües, raó per la qual el seu aprenentatge està transversalment garantit; aleshores, per què volem les classes específiques de llengües? Si aquí es veu clarament que l’argumentació és fal·laç, perquè ens cal (i molt!) algun especialista que ens ensenyi a llegir, escriure i a ser competents en l’ús de la llengua, per què s’accepta amb aquella altra disciplina que ensenya específicament a pensar sobre el món i nosaltres mateixos, i es dedica a formar ciutadans crítics, i no només treballadors, tècnics i emprenedors? Deia Kant que “no s’ensenya filosofia, sinó a filosofar”, és a dir, s’ensenya i s’ha d’ensenyar a pensar, i això ho ha de fer l’especialista (paraula demonitzada en l’educació) que coneix i sap transmetre les estratègies pròpies de la reflexió: pensar, raonar, ser conscients del món i d’un mateix, i ser crítics amb tot això per tal de promoure l’acció política de debò, aquella que segons Aristòtil ens definia a tots i totes com a zoon politikon: habitants d’una comunitat que ens importa i volem millorar.  

Que potser no ens cal tot això en uns moments històrics en què l’economia ha fagocitat la societat i ho ha mercantilitzat tot (l’aigua, l’aire, la terra... i l’educació!), i el pensament polític, incapaç de donar resposta a un món en crisi, s’ha radicalitzat cap a l’extrema dreta i l’autoritarisme? És en aquests moments crítics en què els nostres tècnics i polítics arraconen la filosofia, i voldria creure que no ho fan per perversió, en secreta connivència amb aquesta última ideologia que només vol consumidors acrítics i “desorientats”. M’agradaria més creure que no són conscients del mal social i educatiu que causen, i que Cambray i els seus governen des de la “imbecil·litat moral”, que, tal com la definia el mestre peripatètic, és aquella manca absoluta de raonament i de coneixement que impedeix prendre decisions encertades i assumir-ne les conseqüències. Si és així, podem estar disposats a perdonar-los perquè no saben el que fan. O no.