Ahir van començar les PAU, amb les quals s'ha acabat el curs escolar del coronavirus per als alumnes catalans. Però la polèmica al voltant de l'escola i l'educació segueix oberta. Fa pocs dies a aquest digital apareixia un article de títol significatiu: "Educació: aprenem bé a l'escola?", on s'exposava el parer de dues autoritats en la matèria: en Xavier Aragay de Reimagine Education Lab i Héctor Ruiz Martín de la International Science Teaching Foundation. Si mirem què hi ha darrere d'aquestes organitzacions que promouen la innovació —amb noms tan impactants—, trobem que el primer és una consultoria pedagògica que a través del programa Horitzó 2020 assessora el conjunt de les escoles dels jesuïtes, mentre que el segon premia en matèria d'ensenyament de la ciència escoles privades de Madrid com l'Arcángel Rafael i alguna de l'Opus tan coneguda com la Viaró Global School (sembla que l'anglès emmascara millor les aromes de sagristia). Ben mirat, és molt significatiu que siguin les institucions eclesiàstiques i empreses privades les que liderin la renovació pedagògica en el nostre país, a les quals afegiríem la Fundació Bofill o l'Escola Nova XXI (amb La Caixa al darrere), que han marcat les directrius a un Departament d'Educació orfe de direcció política i pedagògica pròpies des de fa anys.
I les directrius que promouen per a l'escola del futur es vesteixen de façana científica, com qualsevol hipòtesi (verificada o no) que avui vulgui tenir prestigi social. Des de la neurociència, la psicologia de l'aprenentatge de model constructivista, la psicopedagogia i la intel·ligència emocional, fa anys que dirigeixen la feina d'educar als centres escolars. Aprendre a aprendre; aprenentatge significatiu, per competències i a través dels projectes; entendre i acompanyar les emocions, resolució de problemes... aquests són alguns dels "mantres" que es difonen curs rere curs sense crítica per part de ningú i sense que s'hagi fet cap avaluació "científica" de la seva eficiència. En l'article esmentat hi ha tres aspectes destacables dins d'aquest paradigma. El primer passa per donar privilegi als procediments (al com s'aprèn) per sobre dels continguts (què s'aprèn) considerats com a irrellevants, perquè en un món com el nostre són canviants i fàcilment accessibles a través d'internet. Héctor Ruiz els banalitza quan sosté que l'escola ensenya "a fer una anàlisi sintàctica, una equació de segon grau o les capes de la Terra" (potser li faltaria afegir la famosa llista dels reis gods?), però no "ens ha ensenyat a aprendre". Una valoració més que discutible, perquè l'escola des de fa anys que ha deixat d'ensenyar "només" això i sap que els procediments, les estratègies i les famoses competències no s'adquireixen en el buit sinó que s'aprenen aprenent alhora continguts, i que aquests són necessaris per saber, saber fer i ser més crítics amb tot allò que s'aprèn.
Si educar ja no significa que el professorat ensenyi continguts efímers, potser tampoc cal la presencialitat a l'aula
Conseqüents amb això, aquest paradigma sosté també que l'important del fet d'educar no és ensenyar, sinó aprendre (el titular de l'article ho deixa ben clar), perquè el centre l'ocupa l'alumne i no el mestre; és més, aquesta figura és fins a cert punt prescindible perquè ja no ha de transmetre continguts sinó guiar a l'alumne en el seu propi procés autònom d'aprenentatge. El professor com a "facilitador" —i coach alhora— perquè l'alumne es construeixi el seu propi coneixement, a partir del que ja sap, dels seus interessos i sempre de nou informant-se a través d'internet (la nova enciclopèdia del saber universal). Òbviament, aquesta teoria constructivista no dona cap marge a la tesi aristotèlica segons la qual la ment humana en néixer és tabula rasa, i per tant, en aquest "paper en blanc" que seria l'alumne encara no hi ha res escrit d'autèntic coneixement (que no és el mateix que disposar d'informació). Però si aquest model es considera obsolet (?), potser podríem recordar els elogis que fins fa poc mereixia un altre grec, la "classe socràtica", com a model pedagògic del mestre que sap què ensenyar i com fer-ho perquè l'alumne "s'ho faci seu" (com demana Aragay) gràcies a la interacció que s'estableix dins de l'aula.
I, en efecte, aquesta és l'última conseqüència de tot l'anterior: si educar ja no significa que el professorat ensenyi continguts efímers, potser tampoc cal la presencialitat a l'aula. I aquí és on apareix l'últim i més important "mantra": les excel·lències de la digitalització a través de les tecnologies de i en l'aprenentatge. Ambdues autoritats reconeixen que "l'escola no pot ser substituïda, però la tecnologia permet tenir un vincle més gran amb l'aprenentatge"; vincle que consisteix a aprendre amb més autonomia, assolir hàbits i estratègies de treball, pautes d'organització... per part de l'alumnat. I la prova de totes aquestes bondats han estat els magnífics resultats del confinament i del final de curs online que ha seguit tot l'alumnat del país: alguns nens "han tret bones notes i han fet treballs increïbles", sostenen. Santa innocència! Perquè certament molts mestres i professors donaran fe de la veracitat d'aquesta afirmació, però, salvant algunes excepcions, avaluen la causa d'aquesta millora no pas a la digitalització en si mateixa, sinó al fet que ha afavorit les estratègies de l'alumnat per aprendre a "copiar i enganxar", o bé els ha permès un acompanyament personalitzat d'algú altre amb més criteri a casa (?). En qualsevol cas, és cert que els resultats han estat immillorables: hi ha un 12,58% més d'alumnes que el curs passat que han aprovat el 2n de batxillerat i que des d'ahir estan fent les PAU. Les excel·lències dels cursos online que tant promouen les empreses (sobretot les del sector tecnològic) i el Departament d'Educació (en previsió de nous confinaments a partir de setembre) semblen quantitativament innegables. Sense mestres, amb alumnes cada cop més autònoms i dotats d'una eina informàtica on troben el saber universal. Passem-nos, doncs, a l'escola digital!, aquest és l'últim "mantra" de la innovació pedagògica que al setembre ens farà parlar d'una escola molt més eficient i sobretot més econòmica.