Dimecres va entrar en vigor el Reial decret llei 14/2022, d'1 d'agost, de mesures de sostenibilitat econòmica en l'àmbit del transport, en matèria de beques i ajudes a l'estudi, així com de mesures d'estalvi, eficiència energètica i de reducció de la dependència energètica del gas natural. Com diria un dels tramposos habituals, tot llegint el títol, mana dallonses.

Som davant d’una altra apoteosi de la hipertròfia del dret administratiu, que, com va succeir amb les puntes de la pandèmia, fa miques una sistemàtica jurídica que, si més no des del punt de vista material, no esmicoli el poc que va quedant de seguretat jurídica. Per si això no fos prou, una tercera part de la disposició, redactada a correcuita, amb l’excusa que la urgent necessitat tot ho sana, l’ocupa l’exposició de motius, que és una mena de manual d’instruccions de la norma, dotat de la mateixa claredat que el manual d’instruccions redactat en xinès traduït automàticament, primer a l'anglès i després a llengua vernacla. La mateixa claredat i utilitat.

A més, la seva factura institucional és manifestament millorable. S’ha construït des d’un rupestre autoritarisme, atès que no s’ha consultat a ningú. Ni s’ha debatut com calia dins del govern espanyol ni s’ha consensuat amb les comunitats autònomes amb criteris de governança —que no són ni molt menys totes— ni amb alguns dels afectats, com, per exemple, comerç, indústria —especialment les pimes— o sindicats. En fi, tenim una norma amb deficiències tècniques i difícil d’inserir en l’ordenament. Si l’enteniment és dificultós, el compliment no brillarà a gran altura.  

Dit això, hi ha tres capítols de la norma que resulten necessaris i coherents: la gratuïtat, o l’abaratiment radical, de la mobilitat (i segurament no només la duta a terme per mitjans públics), la reducció de les energies dedicades al confort i la fiscalitat dels beneficis caiguts del cel. Dels tres punts principals, aquest últim és el que té els sectors afectats en plena rebel·lia i els seus lobbies ataquen per terra, mar i aire, és a dir, tribunals, Comissió Europea i nodrint generosament els negacionistes. Rebel·lia soterrada, com és normal.

Emergència sí, però també diàleg per donar més justificacions i arribar a acords raonables entre les administracions i els usuaris, i proveïdors més proclius a la sostenibilitat

En efecte, passat a la història el cosí d’un tan inefable com banalment insensible Rajoy, el canvi climàtic no el pot negar ningú. A més, en just càstig per la supèrbia dels negacionistes, càstig que patim tots, s’hi ha afegit la crisi energètica, gràcies, principalment, al fet que Alemanya i Holanda consumien combustibles russos per sobre, molt per sobre, de les seves possibilitats. Ara, amb l’amenaça de l’examic Putin de tallar el gas a Occident, és palès que els rígids ortodoxos també tenien els peus de fang —no només per causa del gas rus— i que donaven consells d’austeritat —diktats més ben dit— que ells se saltaven a la torera.

En aquest context d’autèntica emergència, més per uns que per altres —com la tragicòmica creu de la moneda que ens van fer empassar—, calia adoptar mesures a la velocitat de la llum, per fer de formigues tardanes: estalviar avui el que ens caldrà demà. Amb el vertigen que fa tenir els dallò al ventre, la comissió, esperonada per Alemanya i Holanda, van imposar un draconià —draconià per una societat de consum de rics com és l’Europa dels rics— objectiu: estalvi des de ja del 15% en el consum energètic, estalvi reduït a la meitat per a la península Ibèrica, en clar ajust equitatiu.

En aquest context és d’on surten els negacionistes. Amb les palanques del partit antisistema per antonomàsia, el PP, no neguen ni el canvi climàtic ni l’emergència. Es revolten d’allò més contra les formes legals —sempre millorables a simple vista— i el contingut de les mesures manifestes i segurament més epidèrmiques, ja que no hi ha cap càlcul oficial i normatiu ni de cost ni d’estalvi, cosa que és el seu taló d’Aquil·les. No neguen l’emergència, sinó el modus dels instruments per fer-hi front; és a dir, volen tirar les mesures per terra perquè no les volen ni en pintura. S’han dit autèntics disbarats: des que Madrid no s’apaga, fins que els treballadors veurien perjudicada la seva salut o la desigualtat que suposa —en crítica dels transportistes, no dels usuaris— la gratuïtat en matèria de transports. Sembla que també van curts de comprensió lectora, si és que s'han llegit la norma.

Als mitjans generalistes, cosa que resulta ben curiosa —o no—, els atacs a la norma calaix de sastre d’emergència han fet magra referència a la fiscalitat dels beneficis caiguts del cel. Certament, ni les retribucions, en algun cas més enllà de l’escàndol, dels directius —que no propietaris— ni dels seus accionistes es veuran perjudicades per la fiscalitat, minsa, d’una autèntica loto, d’uns beneficis amb els quals ningú comptava. Així doncs, si veiem quin sentit tenen les protestes, oficials, gremials o particulars, es veu fàcilment qui hi ha al darrere donant-los suport. Com, per altra banda, no resulta gens infreqüent. Per amagar la lluna —uns guanys gratuïts— es talla el dit —la temperatura dels comerços.

Al cap i a la fi: emergència sí, però també diàleg per donar més justificacions i arribar a acords raonables entre les administracions i els usuaris, i proveïdors més proclius a la sostenibilitat. Els paleolítics dels beneficis tant sí com no, costin el que costin, haurien d’esperar temps millors, com els que fins fa poc han gaudit.

Ara, per als rics de l’Europa rica, anar per casa en jersei a l’hivern i obrir una mica les finestres a l’estiu és un insult al món. Un cop més, cal recordar que no es pot predicar l’emergència però que comencin els altres.