Dels últims 44 anys de governs espanyols, 29 han estat governats per presidents socialistes, dels quals els 8 últims de manera ininterrompuda. Dels últims 23 anys de governs catalans, 9 han estat governats per presidents socialistes, entre els quals, els dos últims. Des que es va reinstaurar l’activitat democràtica als ajuntaments, fa 47 anys, a l’Ajuntament de Barcelona, el PSC ha estat —amb més o menys intensitat— en majories de govern en 43, dels quals 35 amb l’alcaldia, entre ells els tres darrers. Doncs bé, malgrat aquest històric i —sobretot— aquesta fotografia actual amb els socialistes governant a la Moncloa i a les dues bandes de la plaça Sant Jaume, ha resultat que la solució global al problema de l’habitatge depenia d’una sola votació, de set diputats sobre 350 i en mode o ara o mai.
Perquè donada la importància i la sobtada urgència de la qüestió, hi ha coses que no s’entenen: no s’entén que, si realment es volia aprovar un decret tan important, no s’hagués arribat al congrés amb un text ja pactat. Si realment hi havia una necessitat de frenar legalment els desnonaments, no s’entén que es tirés endavant amb un calendari forçadament accelerat i no es contemplés la petició de Junts de retirar el text i seure a negociar uns dies més (la llei preveu que per convalidar un decret del Consell de Ministres s’ha de fer en els 30 dies següents a la seva aprovació). Junts va votar no, però cal que consti que va ser el PSOE qui va renunciar a retirar-los a risc, com va acabar passant, que els decrets fossin rebutjats. I encara s’entén menys que, davant la urgència contra els desnonaments, el PSOE es plantegi convocar eleccions en lloc de continuar amb la legislatura i arribar a un acord que, aquest sí, prosperi a la cambra baixa.
Si Pedro Sánchez convoca eleccions, la solució contra els desnonaments s’ajorna com a mínim cinc mesos. Si segueix la legislatura i s’asseu amb Junts la pot pactar en deu dies
El temps legal entre convocatòria d’eleccions i diumenge electoral és de 54 dies. Això vol dir que si Pedro Sánchez convoca eleccions aquest dilluns, la jornada electoral serà el 29 de novembre. Un cop celebrades les eleccions, passa un altre mes abans no es constitueix la cambra, que ja pot començar a legislar. Però per la formació de govern encara pot passar un o dos mesos més. És a dir, si dilluns es convoquen eleccions, la maquinària legal no tornarà a funcionar a ple rendiment fins al mes de gener o febrer. Per tant, per a qualsevol nova llei que es vulgui tirar endavant, com la de mesures mínimes d’habitatge, només hi ha dues opcions: o en deu dies si continua la legislatura, o en cinc mesos si hi ha eleccions. I si hi ha eleccions, és clar, cal que de la nova correlació de forces sorgida dels comicis hi hagi prou majoria parlamentària per aprovar-la.
És evident doncs que si es volia atendre legalment la urgència i la importància dels desnonaments hi havia una altra opció, una altra sortida, un altre mètode i un altre calendari. Per això, cal considerar la possibilitat que més enllà de voler resoldre la problemàtica, el PSOE i particularment Pedro Sánchez hagi vist en Maricarmen una via per capgirar una campanya electoral que ja tenia perduda. Perquè si en alguna cosa té un màster el PSOE i particularment Pedro Sánchez és en saber col·locar relat i crear finestres d’oportunitat política d’allà on hi havia derrota, desmobilització i desencís socialista. Si ara convoca eleccions, i es convoquen amb aquest motiu ("vam voler aprovar unes mesures prohabitatge, no hi havia prou majoria"), el PSOE i particularment Pedro Sánchez, intentarà fer-ne una campanya quasi monogràfica. Encara més, pot tenir la temptació de convertir-ho en una mena de plebiscit o de tria entre especuladors i llogaters, sense ningú pel mig, com pot ser el teixit català de petits propietaris que no se senten còmodes ni amb el model Ayuso ni amb el model podemita. Això permetrà, o permetria, que Sánchez acudeixi a unes setmanes electorals on la immigració, la corrupció o el conflicte polític amb Catalunya quedin en un segon i tercer terme. Si això acaba sent així, Pedro Sánchez haurà donat una nova mostra de la seva capacitat de resiliència, astúcia i supervivència política, però aleshores, si us plau, que no proclami que el problema era l’emergència de l’habitatge.