L’elogi del matís ja el va fer Albert Camus al seu text Cartes a un amic alemany. Camus hi escrivia: “Gosaria dir-li que lluitem precisament per matisos, però per uns matisos que tenen la importància de l’home mateix. Lluitem per aquest matís que separa el sacrifici de la mística; l’energia, de la violència; la força, de la crueltat; per aquell matís més lleu encara que separa el que és fals del que és veritable; i l’home que esperem, dels déus covards que vostès somiaran”. Si en temps de guerra (de la Segona Guerra Mundial), de lluita civilitzadora, de temps de definició, hom podia parlar de matisos (tot i que fossin catedralicis), per què no hem de parlar de matisos ara per a establir les regles de joc dels debats?
Cal que avancem enfortint l’heroisme de la mesura, i que no seguim la tàctica d’oposar eslògans a altres eslògans. Cal que treballem a favor d’una llibertat intractable, a favor d’una ètica de la veritat, a favor de la consciència dels nostres límits, a favor del sentit de l’humor, a favor d’una moral del llenguatge, a favor de l’art de l’amistat i a favor del gust de la franquesa, perquè enmig de tant soroll no hi ha res més radical que el matís. Ens cal obstinar-nos a favor d’una vida intel·lectual, franca i oberta, que conegui i reconegui els límits. A partir d’una ètica de la mesura, caldrà limitar la fatuïtat dels esperits que creuen que ho saben tot, i la violència d’aquells que es creuen que tot els està permès. Una ètica que no és ni pot ser abstracta, perquè és l’experiència la que hi pot donar força i forma. Una ètica també basada en el deure de dubtar, perquè contra les rigideses d’un racionalisme sense matisos cal nodrir l’experiència amb compromisos ancorats en una vida sensible. Ens cal el coratge per a reconèixer els límits i ens cal també la radicalitat de la mesura.
Per complir aquests principis, caldrà esborrar la pretensió de fer entrar la realitat social en una cotilla teòrica i admetre que un adversari intel·lectual o polític pot tenir raó. De fet, maniqueisme ideològic i mentida existencial acostumen a ser inseparables. I van acompanyats de la renúncia a qualsevol mena de responsabilitat i de la confusió entre persuasió i intimidació. Cal sospesar bé les paraules emprades, fer valdre els matisos i, si hi ha massa soroll, restar callats. Quan la bestiesa infecta els discursos i quan les certeses ofeguen la paraula lliure, romandre callat és la millor opció. De vegades, doncs, l’ètica de la mesura és una ètica del silenci. Una societat totalitària, o un grup que aspira a conformar-ne una, comença per controlar el diccionari. Intenta imposar un nou llenguatge i prohibeix els mots que considera indesitjables, com ara tolerància, complexitat, crítica o matís. És el que ja va descriure George Orwell a 1984.
Estimar el matís vol dir no alinear-se darrere d’eslògans, vol dir ser lliure per a no suportar gaire temps les disciplines banals i unidimensionals, vol dir ser sincer i no renunciar a la franquesa
En paral·lel, assistim a una crisi de la franquesa. La nostra època —però no només la nostra— tolera malament els esperits crítics. La crisi de la franquesa potser és encara més accentuada en els ambients intel·lectuals i, especialment, acadèmics i periodístics. Hom té la sensació que, de vegades, el fet d’obrir un intercanvi crític pot equivaldre a entrar en una espiral de represàlies, subtil o no. Una franquesa que cal que reposi en dues condicions: disposar d’una memòria llarga i d’un llenguatge lliure, perquè existeix una relació estreta entre la sinceritat intel·lectual i l’autenticitat del llenguatge. Nogensmenys, la servilitat ideològica es basa en el saqueig de la memòria i en la manipulació del llenguatge. Alguns cops, aquesta crisi de la franquesa va acompanyada del desencadenament d’un soroll tan eixordador que impedeix qualsevol intercanvi atent. Tot i que també és just remarcar que, enmig d’aquest soroll ensordidor, un diàleg es pot fer efectiu si una veu s’obre pas vers una altra, i si en lloc de ser una plaça bregosa, sembla fluir el silenci d’una confiança viva.
És quan s’arriba a aquest sentiment d’intercanvi que hom comprèn que el matís no implica cap complaença, sinó més aviat una acurada benevolència. La llibertat i la sinceritat fan de la franquesa la condició de qualsevol posicionament íntegre. Una franquesa que comporta assumir els propis errors, retirar afirmacions falses o fora de lloc i ser honest, en el sentit que cal renunciar a una il·lusòria objectivitat i assumir del tot el propi posicionament.
Estimar el matís vol dir no alinear-se darrere d’eslògans, vol dir ser lliure per a no suportar gaire temps les disciplines banals i unidimensionals, vol dir ser sincer i no renunciar a la franquesa, i vol dir ser inquiet per a no haver d’obeir tàctiques de fronteres, del tipus que sigui. El matís ens empodera, i ens fa lliures, sincers i inquiets. És base de la civilització i de la pròpia llibertat.