La noció d’igualtat cal entendre-la en el sentit que li atribuïen els revolucionaris, tant els americans com, sobretot, els francesos. És a dir, que la llei és la mateixa per a tothom, i que això comporta que no hi ha cap diferència de drets ni de deures entre els ciutadans i que, com a derivada lògica d’això, cal que tothom contribueixi a les despeses públiques en la mesura de les seves disponibilitats. El principi d’igualtat, per tant, volia posar fi als privilegis establerts en el marc de l’Antic Règim.
Com era de preveure, i com totes les innovacions revolucionàries, l’aplicació del principi d’igualtat no ha estat ni és ni senzilla ni pacífica. Ben al contrari, els seus adversaris han estat nombrosos i tenaços. Avui en dia, encara les dones en general i especialment en determinats estats; els components de determinats grups ètnics —sigui perquè són diferents o perquè són minoritaris— i, en qualsevol cas, aquells que s’inscriuen en l’àmbit de les minories, han de continuar lluitant pel reconeixement de la seva aspiració a la igualtat.
I, tanmateix, no hi ha dubte que la plasmació pràctica del principi d’igualtat només és possible en una societat formada per ciutadans lliures. De ciutadans que se saben i es reconeixen alhora receptors, agents i impulsors de drets i de deures, tant envers ells mateixos com envers la col·lectivitat de la qual formen part.
Si parlem de ciutadans lliures, significa que no estan sotmesos a les vel·leïtats d’altres persones, especialment si es tracta de servidors públics, és a dir, que no estan sotmesos a haver de patir actituds o decisions arbitràries, abusives, discriminatòries o discrecionals, pròpies de l’Antic Règim. Però, malauradament, aquestes actituds i presa de decisions encara estan ben presents, massa presents, en la nostra vida quotidiana.
Ara bé, també és important que no confonguem igualtat amb igualitarisme. L’igualitarisme és una mena de rebuig a la diferència, a l’alteritat. Es tracta d’una mena de negació de la complexitat i de les contradiccions inherents a la condició humana. Com una cotilla que voldria impedir el correcte desenvolupament de les altes capacitats de les persones i com un intent de reduir l’individu a inscriure’s, de manera acrítica i sense possibilitat de sobresortir-ne, en una massa homogènia i homogeneïtzada, que pot, i segurament vol, capar les aspiracions naturals de les persones cap a l’excel·lència.
La plasmació pràctica del principi d’igualtat només és possible en una societat formada per ciutadans lliures
Aquest igualitarisme representa una determinada manera d’entendre l’estructura social, que continua tenint els seus defensors, i que es dona, habitualment, quan algú vol ser reconegut en els seus drets, però no vol que li recordin els seus deures. Una actitud que, malauradament, hom pot contemplar sovint, i que també té molt a veure amb l’enveja.
La voluntat homogeneïtzadora i esterilitzadora del progrés de determinades persones, en l’àmbit de l’activitat humana que sigui, fa que siguin menystinguts, o poc valorats, conceptes bàsics per al progrés social, com ara l’esforç i el treball. Es tracta, en definitiva, d’una voluntat igualadora cap a baix, d’una voluntat d’igualar tothom per baix i, a sobre, fer-ho procurant que ningú surti del lot. Així ens va al conjunt del món occidental, amb els resultats mediocres o dolents dels nostres sistemes educatius. Uns sistemes educatius que s’emmotllen al concepte d’igualitarisme imperant.
Aquestes maneres de pensar i d’actuar ens porten, directament i irremissiblement, a la mediocritat, a sortir del radar de les societats que avancen. Si conceptes com ara igualtat, esforç i treball són percebuts com a sospitosos o com a quelcom que cal procurar no potenciar per part dels serveis públics, s’instal·larà (si no està instal·lada ja) una mentalitat esmussada, plana i igualitarista que acabarà produint unes persones i, per tant, unes societats grises, palanquejades i mediocres.
És just i necessari que ningú no quedi enrere i, per tant, s’ha de vetllar curosament perquè així sigui. Cal subratllar tants cops com faci falta que la societat no es pot basar en una mena de selecció natural que acabi premiant els més aptes o els qui tenen un patrimoni (de l’ordre que sigui) que poden emergir i desenvolupar. Però, d’altra banda, no deixa de ser cert també que no es valoren prou o no prou positivament l’esforç i el treball. Quan això passa, la idea de progrés i la capacitat de viure civilitzadament junts deixen de ser eines i objectius d’una determinada societat. Tornem, un altre cop, a la noció de límits i equilibris.
Estem davant un joc d’equilibri inestable, i la nostra feina consisteix a mirar d’estabilitzar-lo i provar d’entendre’n la importància. Cal vetllar per tal que la societat valori i estimi el concepte d’igualtat (de drets i de deures, i d’oportunitats), i que rebutgi les tendències cap a un igualitarisme inicialment efectista i il·lusori, però a mitjà i llarg termini eixorc i castrador.