Tal dia com avui de l’any 1647, fa 379 anys, a Palerm (regne de Sicília, estat de la monarquia hispànica), moria Pedro Fajardo de Requesens y Pimentel, marquès de Los Vélez, militar de l’exèrcit hispànic i, en el moment de la seva mort, virrei hispànic a Sicília. Los Vélez passaria a la història el 1640 (set anys abans de la seva mort) quan, després del Corpus de Sang (7 de juny), que marcava l’inici de la revolució dels Segadors i del pacte de Ceret (7 de setembre), que assenyalava el principi de la guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), li va ser encomanda la direcció de l’exèrcit hispànic que va intentar reprimir la revolució catalana, causant milers de morts civils.
Los Vélez, al capdavant d’un exèrcit de 24.000 efectius, va iniciar la conquesta de Catalunya pel sud. Després de vèncer la resistència de Tortosa, va ordenar l’assassinat de dotzenes de civils enquadrats en la Coronela que havien participat en la defensa de la ciutat. Tot seguit va prosseguir la seva particular orgia de sang per Tivenys, Xerta, Aldover i l’Hospitalet de l’Infant —massacrant centenars de veïns que feien front a la invasió hispànica— fins que va arribar a Cambrils. Quan va aconseguir accedir a l’interior de la plaça, va ordenar l’assassinat de 700 veïns (homes, dones i nens), que representaven les tres quartes parts de la població de la vila.
L’exèrcit de Los Vélez va continuar la seva macabra marxa fins que, el 26 de gener de 1641, va ser derrotat a les portes de Barcelona per l’aliança militar catalano-francesa que s’havia pactat a Ceret l’any anterior (setembre, 1640). La fugida i deserció d’una part important del seu exèrcit semblava que li costaria la carrera militar i política. I, de fet, restaria en l’ostracisme fins que el 1644, Luis Méndez de Haro —nebot i successor del primer ministre Olivares— el va nomenar virrei de Sicilia. Allà va viure la revolució palermitana de 1647, amb abandonament del càrrec i fugida inclosa, que seria el detonat de la fi definitiva de la seva carrera.
Va morir, segons les fonts oficials, quan ja se li havia comunicat que Méndez de Haro l’havia destituït. Segons la investigació historiogràfica, va morir a causa d’un infart que li hauria provocat la pressió del càrrec i la incapacitat per assumir les responsabilitats que se li havien encomanat. Però la tradició siciliana explica que va morir enverinat —patint uns dolors terribles— per algú del seu servei que volia venjar el bany de sang a què havia sotmès la ciutat quan va retornar de la seva fugida —amb reforços militars hispànics— i havia aplicat una brutal repressió contra les classes populars palermitanes, causant centenars de morts entre la població civil.