Divendres passat el programa de TVE2 Cafè d’idees va portar una tal Najia Lotfi, adequadament coronada amb un hijab, per parlar de l’eterna polèmica del vel islàmic. El programa devia tenir la intenció de respondre a la pregunta que ha esdevingut central a la nostra societat: què fer amb els hijabs, nicabs i burques que s’estan multiplicant al nostre país a una velocitat imparable? Prohibir-los a les escoles o al carrer? Prohibir-ho arreu o enlloc? Però si aquesta era la intenció, va ser fallida, perquè l’única cosa que va aconseguir TVE va ser donar veu a un discurs blanquejador de la misogínia, capaç d’arribar a assegurar que el burca és una qüestió cultural.

Aquest seria el fragment més estrident del programa, en boca de la tal senyora Lotfi: "El burka es más cultural que religioso, es una cultura, las mujeres quieren ir así". I davant la pregunta de la presentadora: "¿Quieren ir así o las obligan a ir así?", la culminació de la resposta: "Depende de las interpretaciones de cada uno". Veiem les “interpretacions” de la cosa…: si no porten burca a l’Afganistan, seran fuetejades, colpejades, empresonades i corren un risc real de mort. A altres països on el nicab és obligatori, com ara l'Iran, coneixem molt bé el preu de sang que han pagat les dones. Afegim, alhora, les múltiples prohibicions que destrueixen els seus drets bàsics, i que en el cas de l'Afganistan arriben a la prohibició absoluta d’estudiar, parlar al carrer, mirar per la finestra, pintar-se les ungles (el càstig és tallar-los els dits), i ja no cal dir la lapidació en cas d’adulteri. No hi ha espai en aquest humil article per relatar els milers de lleis als països on s’aplica la xaria, que converteixen la dona en un ésser minoritzat, segrestat i esclavitzat. Sense oblidar la pràctica d’aquestes lleis misògines a ciutats i barris d’Europa on el salafisme s’ha fet fort. O no veiem nicabs en els nostres carrers? És tal l’odi a la dona que sorgeix d’aquesta ideologia, que les expressions grotesques i indecents de la tal Lotfi a la televisió pública poden arribar a ser considerades “normals”.

Òbviament, el problema principal és la ideologia salafista, que ha convertit en llei implacable —i legalment violenta— els aspectes més reaccionaris i misògins del text sagrat, i que se sustenta en un poder econòmic inimaginable. El salafisme vol conquerir el món —i m’excuso per un concepte que podria semblar medieval, però que és molt actual—, i la conquesta, allà on tenim democràcies liberals, implica posar en qüestió els drets democràtics, amb la dona convertida en el centre d’aquest combat ideològic. Considerar, a aquestes alçades, que darrere d’aquesta pressió sobre el vel —i totes les seves variants— hi ha una qüestió cultural o tradicional, i no un repte ideològic, és no entendre res del que està passant al món. I, aquest és el segon problema: com arribem de tard al debat sobre la qüestió. Amb el problema de l’islam ideològic sempre anem a deshora, emmordassats per la por del políticament correcte. Si em permeten l’autoreferència, recordo haver protagonitzat una portada a El Periódico en els anys 90 (a l’època que el dirigia en Rafel Nadal), plantejant justament el repte islàmic. Encara érem a temps de posar les bases per a gestionar adequadament el fenomen, però no hi va haver manera. Immediatament, el debat es va avortar per la pressió de les esquerres que, en aquest tema, mostren una mentalitat reaccionària, irresponsable i sovint utilitària, no endebades mercadegen amb els vots. I, pel camí, abandonen completament les dones musulmanes que lluiten pels seus drets en les pitjors condicions.

Amb el problema de l’islam ideològic sempre anem a deshora, emmordassats per la por del políticament correcte

De fet, és la posició d’aquest progressisme paternalista i bonista, que immediatament treu l’eslògan de la islamofòbia per impedir el debat, la culpable que l’extrema dreta se l’apropiï sense competència. Paternalista, bonista i censor, perquè també cal afegir una qüestió que no és menor: ara com ara, els principals enemics del pensament lliure són els gurús progressistes, que practiquen una cultura de la cancel·lació a tots els temes i totes les persones que no entren en la seva cabota ideològica. És sorprenent i alarmant com els partits més radicals d’aquest espectre ideològic no guanyen eleccions, però imposen el relat públic.

Emperò, sigui més d’hora o més tard, aquest debat s’ha d’obrir en canal perquè el problema ja és massiu al nostre país. I no anirà a menys, ans al contrari, anirà a més. És un combat ideològic entre la democràcia i una doctrina totalitària que vol imposar conceptes medievals a la nostra societat. No es tracta de Déu i de la religió, sinó d’ideologia, i se situa la qüestió de la dona en el centre de la diana per a rebentar la societat democràtica. Hijab, nicab, burca... variables diverses d’una mateixa concepció misògina que ha arribat per quedar-se i que té intenció de conquerir l’espai.