"He tingut la desgràcia de ser condemnat per una col·lecció de poemes anomenada 'Les fleurs du mal', de la qual l'horrible franquesa del títol no m'ha protegit."
Baudelaire a Eugènia de Montijo
He de confessar que m'agrada el rap i gairebé tots els integrants de Sexion d'Assaut, sobretot Maître Gims i Black M, però també Lefa i Maska. Per això no crec que el que va dir Boye ahir fos un acudit: a Valtònyc encara li queda aprendre a rapejar i crec que Bèlgica és un bon lloc on aconseguir-ho. Això ho dic seriosament. Ja he explicat altres cops que no és un paio que em caigui especialment bé, perquè la provocació de l'art mola, però quedar-te en artista de la provocació menys, però això no impedeix que jo defensi la llibertat d'expressió en totes les seves formes i la dels artistes amb més raó encara. La diferència entre Baudelaire i Valtònyc és que el primer era un geni. Tot i això va ser acusat per Pinard, el mateix fiscal que va dur Gustave Flaubert davant de les estrades judicials per Madame Bovary, i que va ser condemnat. Només la intervenció de l'emperadriu de França, l'espanyola Eugènia de Montijo, a la qual el poeta va demanar clemència per carta, va aconseguir que se li rebaixés la condemna de 300 francs de multa a 50 i, això sí, va haver de treure els poemes de l'edició. Fixeu-vos que ni el 1857 els va passar pel cap ficar-lo a la presó.
El cert és que més enllà de les vicissituds judicials que en tantes columnes i articles hem anat relatant, la decisió final per la qual Bèlgica no lliurarà el raper a Espanya, coneguda ahir, deixa molt clars alguns funcionaments anòmals del sistema judicial espanyol i del nostre propi estat de dret. El primer d'ells serà la ràbia sorda i la supèrbia que la justícia espanyola, majoritàriament més conservadora, i els mateixos mitjans més de dretes, que correran a menystenir la justícia belga, els seus jutges, les seves lleis i acabaran gairebé titllant-los d'estat fallit. No tingueu cap dubte. Oblidaran que en aquest cas concret han entrat en joc moltes altres instàncies i que valdria més reconèixer que ho estem fent malament, que hi ha una involució evident, que estan aplicant la llei com fa 15 anys no haurien gosat i que per aquest camí anem deixant brins de democràcia i de llibertat, sense que per això la societat sigui "millor" ni més "ordenada" com han pretès sempre els censors.
Valtònyc va ser condemnat per tres delictes: enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces, i per cada un d'ells el pas per la justícia belga ha deixat diferents vergonyes a l'aire. L'alenada de les interpretacions obertes i democràtiques ha demostrat com la inquisició espanyola resulta inacceptable dins d'un territori de llibertats i drets comuns com és Europa.
La primera de les vergonyes és que fos condemnat per un tribunal format clarament per persones superafins a un partit concret, el Partit Popular, Concepción Espejel, Enrique López i Juan Pablo González, tots ells arribats a l'Audiència Nacional o amb trampes o com a refugi, a més, cap d'ells en pertanyia quan el tribunal jutjava terrorisme de debò, i que tots han estat vocals del CGPJ. Així va ser com l'enaltiment del terrorisme, un cop desapareguda ETA, es va disparar i el 2017 un terç dels casos de l'AN eren per aquest delicte. Un tribunal especialitzat no pot convertir-se en un niu d'apadrinaments i pagaments polítics. La diferència és tan substancial que el 2006 s'absolia Soziedad Alkoholika per aquest mateix òrgan, que considerava que el seu “Explota zerdo/algún día reventarás/(…) Huele a esclavo de la ley, zipaio, siervo del rey” estava al límit de la llibertat d'expressió, però que encara l'emparava. La dreta ha colonitzat l'Audiència Nacional i això es nota.
Bèlgica ens ha donat una bona lliçó sobre llibertats i sobre garanties de l'estat de dret, i no veure-ho és contribuir que la situació es continuï deteriorant
La segona és el fet que el Tribunal Constitucional despatxés amb un modelet de vuit línies la inadmissió a tràmit del recurs d'empara afirmant que no s'ha justificat l'especial rellevància constitucional del cas. Davant aquest cop de mà d'un TC dominat pels conservadors, hem de recordar que el Constitucional belga ha examinat la Constitució belga a compte dels recursos de Valtònyc i ha arribat a la conclusió que si aquestes injúries a la Corona que condemna Espanya també existien a Bèlgica, llavors el que calia corregir era la llei fonamental dels belgues. Fins a aquest punt han arribat; fins a esmenar-se a si mateixos en vista dels resultats absurds que produeix aquesta ultraprotecció dels monarques. En la sentència el tribunal manifesta: "El rei ha de suportar les crítiques a l'exercici de les seves funcions oficials i com a representant de l'Estat del qual és símbol, especialment dels qui qüestionen legítimament les estructures constitucionals de l'Estat, inclòs el seu sistema monàrquic". Apreneu, magistrats carques, una cosa que és òbvia: estan protegits en les seves crítiques els que qüestionen la institució, perquè és legítim criticar.
La tercera és que els jutges no poden fer trampes, que és una vergonya impròpia que intentin enganyar els estats socis per aconseguir que els lliurin els requerits. Que la seva missió no és ser el venjador justicier sinó respectar les normes, la veritat i la confiança mútua. Va haver de ser el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) qui digués a l'Audiència Nacional que no es pot aplicar de manera retroactiva el Codi Penal per reclamar una extradició per la via ràpida. El TJUE va determinar que la llei de referència ha de ser la del moment en què es van cometre els fets i no una altra de posterior. Aquesta trampa va ser innoble, però el jutge que la va fer, Ángel Hurtado, el salvador de Rajoy, és al Suprem.
La quarta, sobre el contingut punible d'un delicte d'amenaces en una cançó, perquè quan ens diuen que això a Bèlgica no seria delicte, estan marcant també on és un llistó que a Espanya està baixant molt per a uns i gens per a d'altres. Que la ultradreta mai no amenaça, però que si ets "dels dolents", encara que no hi hagi cap possibilitat de complir el que dius o ni tan sols ho pretenguis, te la fan pagar ben cara. Això de les amenaces encara no ha acabat per a Josep Miquel Arenas. Estan a punt d'assenyalar-li data per a un judici per amenaces a la Guàrdia Civil a Sevilla, per una querella presentada pel sindicat AUGC, en el qual el fiscal li demana fins a 7 anys de presó entre una cosa i l'altra. Set anys per una cosa que va dir a sobre d'un escenari a Mairena, protestant per la seva condemna, per molt que això fos "Mateu un guàrdia civil!". Set anys de presó.
La cinquena és, sens dubte, que després d'aquesta posició clara de la justícia belga i del TJUE, el govern espanyol ha d'estudiar l'indult perquè pugui tornar quan vulgui. El mateix Sánchez ho va escriure a les xarxes socials i seria coherent que es comencessin a esmenar els despropòsits repressius que els jutges conservadors i ultraconservadors estan perpetrant amb la llibertat d'expressió. Ha de ser prioritari per al govern "més progressista de la història" tornar als temps en què Kortatu, La Polla Records, Calle 13, Albert Pla o Los Violadores del Verso cantaven al seu aire. Si Eugènia de Montijo va poder, Sánchez i Díaz també.
Bèlgica ens ha donat una bona lliçó sobre llibertats i sobre garanties de l'estat de dret, i no veure-ho és contribuir que la situació es continuï deteriorant. I això val encara que Valtònyc no et faci gens de gràcia o et sembli un raper de m...
Això és qüestió de principis i de veure que anem pel pedregar.
Perquè a la justícia espanyola l'han deixat amb el cul a l'aire. I jo me n'alegro.