¿Cómo hacer verosímil una acción en la que casi no creyó quien la ejecutaba?”

Jorge Luis Borges

En el fons, tots sabíem que no canviaria el context polític i social després del que ha estat la catàstrofe més important, la tragèdia més gran, que hem patit des de la Guerra Civil. No ha canviat res. Vivíem instal·lats en l'anormalitat i seguim aquí, enfrontant una nova normalitat en la qual tot continua igual o com sempre, en la qual tota reflexió profunda sobre el que ha passat s'estavella contra la vocació lampedusiana dels nostres polítics. No n'hi ha ni un que s'hagi mogut ni una mica, no ja respecte a les seves pretensions o les seves proposicions polítiques, sinó en la manera d'afrontar-les en aquest nou marc d'incertesa. Res. El no-res. Encara pitjor, el sarcasme dels que encara volen treure profit d'aquesta enorme desgràcia que ni tan sols ha acabat.

Els fanàtics de l'anormalitat ens envolten. Uns ens agraden més i uns altres menys, però tots els hauríem de retreure l'afany i la dubtosa habilitat perquè les seves ambicions treguin un rèdit miserable. Dins d'aquesta nova anormalitat hi ha poderosos corrents a la recerca del poder. O sigui, com sempre. Tenim els que volen mantenir-se, els que volen assaltar-lo i, en mig, en postures diverses, tots els comparses importants que mouen les peces per propiciar que el que finalment passi caigui del seu costat. Es podria dir que les desenes de milers de morts només han estat un interregne, un parèntesi, una minúcia al camí del que veritablement els importa.

El corrent més profund de nova anormalitat és el que intenta canviar un govern sense utilitzar les urnes ni la moció de censura. Fer-lo caure, vaja, per mitjans menys visibles però efectius. En aquest corrent, del qual ja he parlat, hi ha els que creuen que les togues poden fer una jugada important i mouen els alfils. Objectiu: tombar el govern per imputació. Són més de 40 les querelles que esperen tràmit d'admissió a la sala segona del Tribunal Suprem i que encara no han estat ni tan sols traslladades a la Fiscalia perquè informi respecte a l'admissibilitat o inadmissibilitat. Els moviments, tanmateix, ja han començat.

Vivíem instal·lats en l'anormalitat i seguim aquí, enfrontant una nova normalitat en la qual tot continua igual o com sempre, en la qual tota reflexió profunda sobre el que ha passat s'estavella contra la vocació lampedusiana dels nostres polítics

La fiscal general s'ha abstingut del coneixement d'aquests temes en considerar que té incompatibilitat perquè ha format part de l'anterior govern. Queda així desmuntada la més que probable campanya sobre la seva participació en les més que possibles peticions d'inadmissió. No per això els fiscals més conservadors deixen de sembrar zitzània per obtenir rèdit polític. De manera anònima, han filtrat a la premsa que aquesta qüestió ha de ser sotmesa a la Junta de Fiscals per aconseguir "un criteri tècnic" unificat. Pretenen així que aquests casos s'aboquin a una espècie de decisió assembleària en un òrgan que no té aquesta missió legal i en el qual ells, a més, tenen encara majoria. Mai no ho van pretendre amb el procés. En aquella ocasió l'opinió dels fiscals del TS era més que suficient. El sil·logisme que es veu venir, quan es pronunciïn demanant les inadmissions, serà: "La fiscal del govern ho ha posat en mans de qui ha volgut per motius polítics". Aquesta és la manera com fan política individus que són de dretes, o molt de dretes, i que com són fiscals intenten fer el paperot en aquesta batalla, i a més es presenten com a ànimes blanques, neutres i professionals. No només és que no sigui competència d'aquesta Junta debatre en assemblea la postura de la Fiscalia del TS, sinó és que a més ningú no ho ha demanat formalment ni els fiscals de sala ho han ni esmentat. Tot soroll, tot vella anormalitat, tot un joc d'alfils per enderrocar la peça marcada.

No hi ha gairebé ningú amb sentit jurídic que pensi que la majoria dels despropòsits que s'han plasmat en paper de querella siguin admesos finalment, però tots sabem que sempre hi ha una possibilitat que el que és estrambòtic es converteixi en normal, i això ja era norma en l'anormalitat d'abans.

Tot val. També ser de dretes i presentar-te al Parlament Europeu amb tot el teu patriotisme a denunciar que durant la pandèmia hi va haver un estat d'alarma que et va retallar tots els drets i va convertir el país en l'Hongria d'Orbán. Ni tan sols han pensat que això li podria venir bé al seu gran i declarat enemic, Puigdemont, quan l'esmentat Parlament sigui cridat a votar el seu suplicatori. La pàtria és una i, sobretot, és seva. Poca broma.

Altres moviments jurídics també ens remunten a les velles pràctiques d'abans. Les eleccions a Catalunya, que depenen del Tribunal Suprem i de quan premi el botó de la inhabilitació del president Torra. Fins i tot la seva defensa sembla donar per descomptat que serà condemnat i d'aquí ve la queixa per la pressa amb què la sala segona vol tractar el cas. Si t'absolen, com més aviat millor. Queixar-se perquè la justícia vagi de pressa és un cas perdut, no hi ha manera de defensar-ho. Així que l'horitzó es mou entre setembre i octubre, perquè el botó electoral pugui ser premut pel mateix Torra abans d'abandonar el càrrec. Amb un nou rebrot del virus? És molt difícil fer càbales i, per tant, també fixar estratègies basades en els terminis processals. Per això la recusació d'una desena de magistrats, que en cap cas no serà acceptada, pot ser que tingui una part de tàctica política, perquè el temps és aquí part substantiva i substancial del procediment.

Res no ha canviat, ni tan sols les coses que l'arribada d'un nou govern podia canviar i volíem veure reformades, atès que van ser aturades per la força imperiosa del desastre humà.

Voilà la nova anormalitat que, desgraciadament, no difereix de la vella en res.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió L'estruç del 78 Joan J. Queralt