"Poena debet commensurari delicto"
Demà es tanca un estrany cercle. El Tribunal Suprem decidirà si castiga el president Torra amb deixar de ser-ho, per no haver retirat una pancarta que els acusava, a aquest tribunal que ara és el que decideix, d'haver fet el pitjor que pot fer un jutge, que és prevaricar i, en democràcia, condemnar algú per les seves idees polítiques. Mirin-ho des d'aquesta perspectiva i veuran per què als cenacles hi ha poques expectatives que el tràmit de la cassació li sigui favorable. "Tinc poques esperances que els alts tribunals desisteixin gens ni mica de la seva adhesió inviolable a la raó d'Estat", em diu un excel·lent jurista. Jo també, afegeixo.
També és cert que no formen part del tribunal exactament les mateixes persones que van firmar la condemna, però això no canvia gaire les coses. Únicament que veurem un jutge de tota la vida —i no un fiscal reconvertit— presidir la vista. Martínez-Arrieta és un jutge que fa trenta anys que és en aquesta sala i amb qui tinc alguns petits fragments de vida en comú: un el d'haver nascut al mateix lloc, un altre haver estudiat en escoles que estaven una davant l'altra i el tercer que ell era el jutge d'instrucció del primer tema a la meva vida que em van enviar a seguir a la Plaza de Castilla quan era encara una becària, el de la desaparició de Santiago Corella El Nani. Va ser glossat com el president del judici del procés uns dies —quan tots donaven per fet que Marchena tocava el dos a presidir el CGPJ—, però la presidència del judici del segle se li va esfumar de les mans amb un missatge de Whatsapp, com tots sabem. Ell i Berdugo són els que repeteixen respecte a la condemna inicial dels polítics catalans i s'incorporen per a aquesta cassació Antonio del Moral, Vicente Magro i Susana Polo.
No és acceptable que es doni per fet que no existeixen arguments per a la defensa de l'actual president de la Generalitat, com si fos un joc fútil arrabassar els càrrecs als electes sense que existeixi almenys una reflexió profunda sobre els arguments de defensa
No deixa de ser vergonyós que es permeti que es vengui la pell de l'os abans de caçar-lo en termes jurídics. El Tribunal Suprem en altres temps mai no ho hauria consentit. La vista és demà i una cosa és que especulem i una altra que hi hagi qui vagi dient que ja hi ha unanimitat. No és acceptable que es doni per fet que no existeixen arguments per a la defensa de l'actual president de la Generalitat, com si fos un joc fútil arrabassar els càrrecs als electes sense que existeixi almenys una reflexió profunda sobre els arguments de defensa. Hi ha arguments en la seva defensa. No tinc cap dubte que els seus advocats n'exhibiran un ventall ampli, però, més enllà de la diversitat, n'existeix un que mereixeria un debat jurídic profund.
Aquest és, evidentment, el que qüestiona que la Junta Electoral Central fos una "autoritat" respecte a persones i càrrecs no implicats en l'organització de les eleccions generals, per les quals estaven vetllant en aquell moment. Perquè els fets encaixin en el tipus penal de la desobediència cal que l'ordre desobeïda —això el president ho va reconèixer— es trobés entre les següents: "les resolucions judicials, decisions o ordres de l'autoritat superior, dictades dins de l'àmbit de la seva respectiva competència". Era la Junta Electoral Central una autoritat superior al president i, sobretot, aquesta ordre de retirar les pancartes estava dins de l'àmbit de la seva competència? Això és una cosa que sí que mereixeria l'atenció jurídica de la nostra cort suprema, perquè existeix una sentència d'aquest mateix òrgan, però de la sala III, en la qual es diu que la JEC pot exercir una sèrie de potestats "sobre els qui intervenen en el procediment electoral com (...) disciplinària, dictar instruccions, entre d'altres", però afegeix: "Tanmateix, les competències de la JEC es limiten, quant als actes realitzats per funcionaris i autoritats (…) i en general tercers aliens a l'organització del procés electoral, a donar trasllat dels fets constitutius de delicte a la jurisdicció penal (...) o en tot cas a l'exercici de la potestat sancionadora".
No sembla que es desprengui d'aquesta jurisprudència dels seus col·legues de la sala del costat —que són els que regnen sobre la LOREG i de la JEC— que sobre el MHP de la Generalitat, que no intervenia en el procés, existeixi la capacitat de dictar instruccions. Si hi hagués ultra viris, és a dir, si van actuar més enllà de la seva competència i capacitat, difícilment hi podria haver delicte per part de Torra, perquè, hi incideixo un altre cop, Torra era en aquest procés de les generals un "tercer aliè".
És, de tots els arguments en defensa de Torra, el que més m'agrada i el que a més se sosté pels fulls d'una sentència del mateix Tribunal Suprem. En el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com diu la sentència condemnatòria, "l'únic objecte de debat ha estat la contundent, reiterada, contumaç i obstinada negativa a un mandat revestit d'autoritat i conforme a la legalitat". Ja veuen que no es van esforçar gaire a esbrinar si aquell mandat era tal mandat, com es qüestiona, i això malgrat que en la seva declaració Torra va manifestar haver actuat després d'haver estat informat d'aquesta sentència de la sala III en concret, la qual cosa porta a la pregunta del dol de qui actua pensant que està emparat per la jurisprudència. Els diré que jo sempre desconfio de les sentències que adjectiven fins a l'excés i de l'abús del diccionari de sinònims. Fixin-se sempre on s'entesten a reforçar fins a l'avorriment.
Això no treu que jo ja els digués aquells dies que no entenia bé la decisió del president de no retirar la pancarta sabent que aquell acte acabaria en un banc dels acusats del Tribunal Suprem. Era una evidència perquè era la crònica d'un desafiament anunciat: un partit com Ciutadans, que obtenia un mandat de la JEC, de la qual pagaven fins i tot a un dels membres, amb un rèdit polític clar per a ells: si l'acatava Torra, per fer-lo claudicar, i si no l'acatava, perquè deixaria de ser president.
Torra és la mosca i esperen per poder-lo disparar amb el canó, encara que mai no perdo l'esperança que em sorprenguin.