"A tota la sala no hi havia ningú disposat a reflexionar, més aviat, estaven nerviosos per si algú danyava els seus partits"

Bernard von Brentano

Una notícia breu indica que la sala III del Tribunal Suprem ha desestimat la petició de Vox de mesures cautelaríssimes per suspendre els indults i tornar els polítics catalans a la presó. Qualsevol dirà que, tècnicament, això només es refereix a aquesta petició de suspensió sense escoltar les parts i que, com mana la llei, no es refereix al fons de l'assumpte.

El que passa és que les resolucions judicials tenen la seva pròpia dinàmica interna, una intertextualitat pròpia, per dir-ho així, i si un és sensible a aquestes cordes subtils que ressonen en el nucli d'una resolució, fins i tot en la manera de redactar-la, es poden deduir coses de gran rellevància. De la interlocutòria dictada per la sala tercera per denegar les cautelaríssimes de Vox, amb l'oïda fina, n'extrec que això de tombar els indults serà difícil, ja que el to en què sona la sala és ple dels arguments que fan impossible que siguin anul·lats.

Ja va quedar dit que el principal problema és la falta de legitimació activa dels partits polítics per interposar aquestes demandes contra el decret d'indults. Sobre això no es pronuncia el tribunal. Ens recorden que no és per cap cosa especial, sinó perquè ja van decidir el 2012 que la legitimació activa per actuar no es resolia en l'adopció de cautelars, sinó en estudiar l'assumpte en concret; així que no l'estudien, però perquè no toca. Això és tot? Jo crec que no. Jo veig moltes pinzellades que mostren que els magistrats veuen problemes en aquesta legitimació activa, encara que les deixen anar subtilment. En tractar sobre el "periculum in mora", el qual és substancial determinar a l'hora de concedir cautelars, els del Suprem deixen anar respecte a Vox que "no s'invoquen drets o interessos propis del partit recurrent" i aquesta redacció evoca i invoca substancialment a la sentència del ple del 2014 que ha estat doctrina i que va negar la legitimació activa als partits polítics que no tinguin interessos propis, tal com els vaig explicar en "Un indult no és una armilla". Aquesta interpretació, pacífica fins ara, obliga que un partit tingui, com a organització, un interès directe i que estigui afectat per les conseqüències de la norma que vulgui impugnar. No valen els interessos difusos, electorals o d'ideologia. De les frases que la sala III fa lliscar en aquesta interlocutòria de cautelaríssimes crec que es pot inferir que no han abandonat aquesta manera de veure les coses. És més, el mateix tribunal recorda a Vox que, per contra, ells es refereixen en el seu recurs que actuen moguts per "interessos socials i supraindividuals de caràcter col·lectiu", els quals creuen que les acusacions que es diuen estatals no els defensen perquè estan controlades per l'Executiu. Precisament això que esmenta Vox és el contrari que el fa ser un demandant legitimat i això passarà també en el procés de fons. La música de la resolució sona clarament a això.

L​'indult ha fet desaparèixer la cobertura legal per mantenir a la presó aquestes persones (la condemna) i que la sala III no pot privar de llibertat a ningú, com pretenia Vox amb aquestes cautelaríssimes, sense aquesta cobertura que és una pena imposada

Tampoc el fet d'haver estat part en el procés penal no els concedirà legitimació activa per actuar. Quan es va llançar aquesta animalada, la van comprar comentaristes, analistes i portaveus diversos quan era evident que no tenia res a veure estar habilitat en el procés penal amb estar legitimat per demanar l'anul·lació d'un decret d'indult. La sala III en aquesta resolució els recorda amb tota mena de detalls una cosa que Vox ha callat en el seu recurs, i que troben significativa: que el mateix tribunal sentenciador considerés que no tenien cap dret en el procediment d'indult. Els deia Marchena que el reconeixement constitucional de l'acusació popular no els convertia en part legitimada per participar en l'expedient d'indult. Ara la sala III reprèn l'argument i també el fet que cap de les tres vegades que s'ha modificat la llei de l'indult ningú no hagi intentat ni esmentat si més no la idea d'habilitar les acusacions populars per intervenir. Aquí també hi ha un encàrrec clar que, si no m'equivoco, acabarà desestimant també aquest argument com a legitimació perquè Vox pugui impugnar els indults.

No queda aquí la cosa. La sala III a la interlocutòria recorda un argument que jo ja els vaig avançar i que em sembla molt significatiu que ara recordin: que la llei de l'indult fa una precisió especial sobre els delictes de rebel·lió i de sedició i que, precisament, la reincidència no és obstacle perquè puguin concedir-se. Que els magistrats de la sala contenciosa administrativa del Suprem coneguin i reconeguin aquesta peculiaritat de la llei ―que a mi molts m'han discutit dient-me de tot menys bonica― significa que l'argument del risc de reincidència tampoc no tindrà gaire èxit, perquè està avalat per la llei de l'indult i perquè, com també recorda la interlocutòria, està protegit per la mateixa redacció de l'indult.

Acaba la resolució donant a Vox un argument molt bonic i que qualsevol garantista té clar: que l'indult ha fet desaparèixer la cobertura legal per mantenir a la presó aquestes persones (la condemna) i que la sala III no pot privar de llibertat a ningú, com pretenia Vox amb aquestes cautelaríssimes, sense aquesta cobertura que és una pena imposada.

Per resumir-ho, malgrat que els magistrats no poden entrar en el fons de l'assumpte, de la mateixa argumentació es dedueix que assumeixen la jurisprudència i principis que molts hem esgrimit com a impediments legals perquè aquest decret sigui anul·lat. Si això és així, les possibilitats de Casado són tan nul·les com les de Vox, encara que les demandes s'admetin. No, no veig gaire perill que finalment el Suprem faci contentes les dretes. La música que sona de fons d'aquesta interlocutòria, ho està cantant, tot i que encara no puguin posar-li lletra.