"Vaig aprendre que no es pot fer marxa enrere, que l'essència de la vida és anar cap endavant"

Agatha Christie

A Pontevedra encara lluiten per qui ha de pagar la restauració del magnífic Pazo de Lourizán, un palauet modernista grandiós d'influència francesa que va ser propietat d'Eugenio Montero, el ministre de Gràcia i Justícia sota el mandat del qual es va promulgar la llei de l'indult que amb molt pocs retocs ha arribat vigent fins als nostres dies. En aquest pazo la història es va concitar més d'una vegada, però sobretot ho va fer per acollir les negociacions del Tractat de París (1898), pel qual Espanya va cedir definitivament Cuba, les Filipines, Puerto Rico i Guam.

Sota els arbres que envolten el pazo, hi ha una taula de granit de més de sis metres de llosa freda, duta especialment des de l'illa de Tambo. Quan els turistes que recorren els jardins s'hi asseuen, per veure com es van sentir els membres de les delegacions que es van batre allà, s'adonen que la taula té un defecte: és extremadament baixa, tan baixa que és molt difícil asseure-s'hi una estona sense quedar cruixit. No és un error de construcció, sinó una enganyifa d'Eugenio Montero, home de baixa estatura, que diuen que la va fer construir així perquè en les llargues negociacions els adversaris estiguessin desitjant arribar a un acord... per aixecar-se d'allí d'una vegada. Així se les gastava el ministre que va promulgar la llei de l'indult i que en la seva exposició de motius va fer escriure: "Els reus dels delictes de sedició i rebel·lió podran ser indultats encara que es trobessin en tals circumstàncies (es refereix en rebel·lia, reincidents o sense sentència ferma). La naturalesa dels delictes d'aquesta classe (...) i encara altes consideracions de govern, demostren la necessitat d'aquesta excepció". Sembla que Montero i el seu temps miren des d'un racó del pazo Sánchez, perquè ell sabia molt bé i va deixar escrit que, alguns cops, la política s'ha d'obrir pas amb facilitat per sobre de les sentències.

Més enllà d'altres consideracions, a mi m'ha començat a fer certa por que per lligar o no arriscar o pensar que així incomodaran menys el Tribunal Suprem, el govern espanyol faci coses tècnicament dubtoses i que potencialment puguin portar a situacions totalment contràries a les que ells volen. No en va presumeixen que s'està ocupant de tot plegat en persona el ministre Campo, a qui diuen expert en la matèria, i la perícia del qual més d'un dels veritablement experts acull amb un mig somriure. Parlo en concret de la nova i proclamada característica dels indults anunciats: els indults reversibles.

Hi ha un problema clar de legalitat en l'esbombada condició de la reversibilitat, entre altres coses, perquè, segons la llei, un indult és irrevocable

Un indult no és una armilla, no sembla que admeti aquesta reversibilitat: ara te'l poses d'un color ara te'l poses d'un altre. Hi ha un problema clar de legalitat en l'esbombada condició de la reversibilitat, entre altres coses, perquè, segons la llei, un indult és irrevocable. El mateix article 18 de la llei del nostre amic del pazo diu: "La concessió d'un indult és, per la seva naturalesa, irrevocable d'acord amb les clàusules amb què va ser atorgat" i en aquesta estranya paràfrasi entenc que voldran encaixar la condició, perquè l'indult pot ser condicionat, però, atenció, prèviament. Efectivament es poden posar condicions que s'han de complir abans de rebre'l, i el tribunal sentenciador és qui comprova que es compleixin, però una vegada concedit és irrevocable. Té molta lògica, el govern no pot tenir el poder d'amenaçar-te amb una pena com pretenen. Té dret a donar-te la gràcia, però no la desgràcia, per dir-ho clar i net. El merder en el qual sembla que volen ficar-se és prou gran.

Però és que aquest nyap és, sobretot, una corda al coll d'aquest govern i d'altres que poden venir, perquè concedeix un poder desmesurat als polítics indepes indultats i això crec que no els convé sota cap concepte. Els donaria el poder d'obligar el govern espanyol a ficar-los a la presó. El govern espanyol, sense que es pugui amagar sota cap toga o tribunal.

Ho explico amb un exemple. El 1993 la insubmissió s'havia convertit en una patata calenta i al govern de Felipe no li interessava la foto dels insubmisos entrant a la presó, però tampoc no volien el maldecap d'abolir el delicte, així que van fer una finta: van començar a donar tercers graus a tot drap i fins i tot van fer una minireforma per poder donar-los als insubmisos de manera gairebé immediata. Saben quin va ser el resultat? Doncs que els insubmisos van començar a celebrar el que deien "festes de trencament del tercer grau". Vaja, que convidaven amics i avisaven la premsa perquè comprovés que el trencaven i, llavors, obligaven EL GOVERN, no els jutges que els havien condemnat, a ficar-los de nou a la presó, escenificant la repressió.

Aquests indults d'armilla podrien donar aquest mateix poder polític als indultats. Imagineu el sidral. Imagineu també l'oposició clamant a cada pas: "Revoqui'ls, senyor Sánchez, això és reincidència!". O aquests titulars internacionals: "El govern espanyol empresona els polítics independentistes catalans". Convinguem que farien un pa com unes hòsties.

La concessió dels indults i la reforma del delicte de sedició no seran mai aplaudides per les dretes ni pels militants de la zona centrista del mateix PSOE, tampoc no ho seran pels sectors més durs de l'independentisme

Llevat que pensin que si es produís la reincidència i calgués revertir-los, fos el Suprem el que els revoqués retorçant l'article 17 de la llei de l'indult fins a l'impossible i més... segur que el poder judicial revocarà un indult amb el qual l'executiu va revocar la seva sentència? Aiii, aiii, fa olor de llei socarrimada, ministre Campo! El pitjor és que és una clàusula que parla de poca confiança, però, sobretot, d'una mena de salvaguarda absurda. Una vegada que penses prendre una decisió, pren-la!, no vagis emprenyant amb experiments a veure si conformes a qui mai no es donarà per satisfet.

Respecte a l'eventual anul·lació per part de la sala III del Suprem de l'indult, se n'han escrit moltes bestieses. En primer lloc, perquè, segons la sentència del ple d'aquesta sala de 3 de març del 2014, els partits polítics no tenen legitimació activa per plantejar procediments en assumptes que no els incumbeixin directament. No val que afectin els seus programes o idearis. Això funciona tant per al PP com per a Vox. Haurien de fer una interpretació completament ad hoc per poder legitimar-los. El fet que Vox fos acusació popular en un procediment penal no li obre tampoc les portes a aquesta legitimació. En resum, o el Suprem fa un gir descaradíssim de la seva doctrina plenament acceptada o ningú no portarà l'indult als tribunals, perquè ni la Fiscalia ni l'Advocacia de l'Estat no ho farien i no crec que els polítics indultats ―ells sí, amb clara legitimació― comptin en aquest càlcul.

El govern actual té de dret a assajar la seva pròpia política amb Catalunya. La de Rajoy va tenir uns resultats que encara porten cua, però les coses es poden provar de fer de maneres diferents, sobretot si es volen obtenir resultats diferents. Per això ningú no ha d'oblidar que d'una taula de diàleg, encara que sigui més còmoda que la del ministre de Gràcia i Justícia de 1898, ningú no en surt satisfet i que aquesta és la garantia que el que s'ha acordat no és totalment injust per a ningú.

Tot plegat demana ser políticament valent i tècnicament precís. No té cap sentit fer concessions als sectors que no donaran suport a aquest pas, facis les fintes que facis. La concessió dels indults i la reforma del delicte de sedició ―que serviria per canviar la situació de Puigdemont― no seran mai aplaudides per les dretes ni pels militants de la zona centrista del mateix PSOE, tampoc no ho seran pels sectors més durs de l'independentisme. Tot i això, si la teva aposta política és aquesta, l'has de portar a terme tot assumint que pot tenir conseqüències.

I sense girar l'armilla ni canviar-se de jaqueta.