"Podem arribar a ser sobirans del moment, però del temps només en pot ser un: Déu"

Papa Francesc, en una missa a la Domus Sanctae Marthae

Dominar el temps és dominar el poder. Potser és una falsa il·lusió humana, no dic que no, però a la qual, sense dubtar-ho, molts s'hi apliquen amb tenacitat. Controlar els temps. Descobrir els temps controlats pels altres. Encaixar els temps segons el teu interès. Són molts els que es declaren ara amos dels temps, amos de les dates, però el cert és que només un està en posició de marcar els ritmes a la resta i tot acaben sent càlculs i contracàlculs perquè no els agafi amb el pas canviat. Marchena, el senyor del Temps. És el que passa quan un president del govern s'amaga rere les togues per evitar prendre decisions i fer política, que després les togues acaben sent les ames dels temps polítics.

Sánchez el mira de reüll des de la Moncloa per intentar ballar compassat. Els escarafalls de la passada setmana sobre la possible convocatòria d'eleccions, les especulacions sobre el súper diumenge, la inevitabilitat de març, el desig de la tardor, tots els pronòstics i les declaracions obviaven sempre que el judici pendent de l'1-O és la veritable espasa de Dàmocles que penja no només sobre la vida política catalana sinó també sobre la vida política espanyola. Aquesta empenta d'Iglesias per aproximar la convocatòria xoca contra els recels de la Moncloa de dur a terme no només una campanya electoral amb el dogal d'un procés penal per rebel·lió contra els líders catalans, que capitalitzaria tot el relat; sinó que, més enllà encara, la incòmoda revelació que una potencial investidura que necessités suports nacionalistes es trobaria també amb el llast del judici. El procés no és el menor dels esculls que veuen Sánchez i els seus gurus en aquesta convocatòria. Pensen que, un cop acabat i ja amb la sentència, les possibilitats de revalidar un grup de suport com l'actual serien més grans. Però això no està a la seva mà. No ho està.

No hi ha dubte que el mateix Marchena també mesurarà els seus temps. La seva oportuna renúncia no deixa de ser un cop d'imatge, precís i ben pensat, per retirar-se a les seves sales d'hivern a jutjar el procés més important de la història política de la democràcia, mentre espera que el calze del poder judicial suprem torni a passar pel seu costat. Així que, ja no només l'assenyalament inicial, sinó el ritme del procés, el nombre de sessions, els dies de descans, la marxa àgil o el tempo pesat, tot depèn absolutament d'ell, no hi ha el menor dubte que un poder d'aquest tipus sobre el temps no serà desaprofitat. A més, ell mateix redactarà la sentència després de deliberar. Escriurà més ràpid, més lent, li sortirà amb fluïdesa, s'encallarà... tot està a la seva mà.

Són molts els que es declaren ara amos dels temps, però el cert és que només un està en posició de marcar els ritmes a la resta: Marchena, el senyor del Temps

Hi haurà qui estigui dient: això serà si no accepten la seva recusació. A l'entrada de la Sala del 61 no hi ha cap cartell com el que Dante situa a la porta de l'Infern ―"Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate"―, però jo en prendria nota perquè no tinc el menor dubte que la recusació no serà acceptada. Marchena, a més de senyor del temps, és, segons ens va explicar el mateix Cosidó, a partir d'altres encara més informats, el líder carismàtic dels magistrats, l'amo de l'auctoritas. Carlos Lesmes es deu estirar els cabells quan ho sent, malgrat haver aconseguit, qui sap com, jugar la pròrroga. No hi ha gaire esperança. Això sí, guardaran les formes una mica més del que els demana la fiscalia que és una inadmissió de ple. Les coses no estan per a fanfarroneries. Ja ho veuran en sala. Tampoc no s'ha d'oblidar que això dilata un altre cop les dates i que cada vegada sembla més difícil que hi hagi un assenyalament el desembre per a les qüestions prèvies.

Però què esperàvem dels fiscals de Sala que s'autoconsideren l'ariet per a la defensa de la unitat de la pàtria? Doncs que no només vulguin desestimar la recusació sinó que li afegeixin una barreja d'interpretació jurídica i d'elements purament subjectius i fins i tot ideològics. Sobretot la part en què glossen de forma laudatòria el gest de Marchena de retirar-se de la carrera i a qui li fan una fenomenal ensabonada per la seva "digna i generosa renúncia al més alt càrrec judicial que se li proposava". Afirmen, a més, sense amagar-se'n, i en el que volen presentar com a termes jurídics, que la nota de renúncia va ser "favorablement acollida per la generalitat de l'opinió pública com un acte de generosa defensa de la independència (...) juntament amb el sacrifici personal que la renúncia comporta". I així, deixant-se portar per l'adulació, obliden que Manuel Marchena no només va acceptar que se l'elegís abans que hi hagués si més no electors, sinó que des del dia 9 fins al dia en què es va filtrar aquest whatsapp no va posar ni la més mínima objecció. Què dic objecció, si fins i tot va fer una trucada a una magistrada per donar-li l'explicació no demanada que no havia estat ell qui l'havia vetat! Això per no ressaltar que els fiscals batalladors només deuen conèixer una part de l'opinió pública i publicada, ja que aquesta en concret, la que els agrada, es converteix en la generalitat.

No, Marchena no serà recusat. No sé qui li porta la imatge però va resoldre la crisi amb un cop d'efecte magnífic. Ara, curiosament, és un heroi entre els seus i conserva el poder sobre el temps. Se m'acudeix que només una cosa podria arrabassar-l'hi i seria l'aprovació dels pressupostos, fet que deixaria a Sánchez marge per portar la legislatura i les eleccions a un port en què ni els jutges ni un judici no en tinguessin la clau. Però això és només una utopia, perquè seria tornar la clau del temps als polítics i aquests no solen ser tan llestos.