No és que hagi vist batre mantes i encendre fogueres d'herbes al far de la Moncloa però tinc la sensació d'estar veient, en ple Madrid, senyals de fum llançats al vent d'una forma contínua, persistent i gens casual. Senyals de fum digitals. Senyals de fum com a emissaris del present. És cert que desxifrar el significat de les volutes és un art ancestral i requereix una certa perícia per part de l'emissor i per part del receptor. Requereix, com tota comunicació, almenys un codi comú i això és el que no sabria dir si està fallant, perquè veig els senyals i sento en resposta crits de megàfon i em temo que d'un intercanvi així no en pot sortir res útil.

Això del megàfon des de Catalunya em deixa parada. Utilitzar el màxim volum per exigir qüestions que se sap que són impossibles pot ser que tingui sentit com a discurs revitalitzant de consum intern, però pot tenir contraindicacions clares consumit a la Meseta. Em refereixo, esclar, a l'exigència mostrada en veu altíssima per part d'ERC al govern espanyol perquè ordeni alterar l'acusació de rebel·lió a la Fiscalia del Tribunal Suprem si vol obtenir el seu suport per als pressupostos. És evident que el govern espanyol ni hauria ni tan sols pot fer tal cosa i és impossible que ERC no ho sàpiga. I si saben que no existeix aquesta opció, per què la fan servir sabent que no només estan retroalimentant Casado i Rivera, sinó que estan dificultant qualsevol moviment real i factible que es pugui fer?

I si saben que no existeix aquesta opció, per què la fan servir sabent que no només estan retroalimentant Casado i Rivera, sinó que estan dificultant qualsevol moviment real i factible que es pugui fer?

Els senyals de fum existeixen. L'últim va arribar ahir de boca del que fora president del Tribunal Suprem, del CGPJ i del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, gran magistrat, reconegut progressista i confés maçó, que no va tenir objeccions a afirmar que no veu gaire factible aquest delicte de rebel·lió que els citats més amunt ja donen per fet en totes les seves intervencions. El curiós és que Sala el gener d'aquest any ―obrant encara el govern popular― va concedir una entrevista en la qual deixava entreveure una mica el seu pensament, en afirmar que hi havia qüestions jurídicament discutibles tant en els delictes que es preveien com en la privació preventiva de llibertat, encara que concloïa amb un "però pels càrrecs que he tingut i perquè estic jubilat no puc pronunciar-me". És curiós realment que, sense que hagin variat gens ni mica aquestes circumstàncies, avui es pronunciï amb tanta claredat. Alhora alguns fiscals i catedràtics han deixat clar aquesta setmana a les xarxes socials que no veuen el delicte de rebel·lió per enlloc. Senyals. Aquella espiral de silenci de què els parlava sembla que està començant a tornar-se de fum.

El que sí que està clar és que aquests senyals de desglaç de l'opinió jurídica publicada poden buscar no només ser interpretades pels polítics catalans ―presos i en llibertat― sinó que poden estar crides a construir un nou marc o teló de fons en el qual s'obri la porta que altres juristes i jutges i fiscals vegin que no tot són flors i violes i que la unanimitat i el bloc ferri que s'ha venut fins ara per part dels constitucionalistes no és tal. Que queda algú disposat a dir en veu alta que l'acusació per rebel·lió és una animalada encaixada a martellades i que alguns no són precisament poca-soltes. És evident que Pascual Sala no parla a la lleugera, però potser sí que ajuda amb els senyals de fum.

Tanmateix, el discurs de consum intern d'exigència aparentment ferma dirigit al govern espanyol que o bé deixi anar els presos ―impossible― o bé els absolgui ―impossible― o bé ordeni a la fiscalia que alteri els càrrecs ―impossible per les conseqüències― només pot aconseguir que qualsevol pas jurídic que es pogués produir corri el risc de veure's tacat per la sospita, així que tals reivindicacions pot ser que compliquin la situació i la tornin encara més fèrria. Si algú es mou, fins i tot per convicció, és molt convenient que el context no provoqui que sigui susceptible d'interpretar-se com a resultat d'una coacció.

El judici també tindrà diferents claus si el teló de fons continua sent un govern socialista i un CGPJ acabat de renovar o si no

Tampoc no té sentit utilitzar el megàfon quan en uns quants dies Pablo Iglesias, que no crec que hi vagi sol, serà a Lledoners explicant a Junqueras l'obvietat: que és molt fotut que es posin en contra dels pressupostos més socials i que aquest és bon argument per sustentar davant de les seves bases el seu suport. I és també bastant clar que hi haurà més senyals de fum i més emissaris perquè el PDeCAT decideixi, dins i fora, que ja que no pot utilitzar aquest mateix argument, és bo conformar-se amb abstenir-se per no fer caure el govern que evita que el PP i Ciutadans tornin al seu rodet de victòria i humiliació.

El judici també tindrà diferents claus si el teló de fons continua sent un govern socialista i un CGPJ acabat de renovar o si no. Jo no veig remota la possibilitat que la fiscalia acabi canviant en les seves conclusions finals l'acusació i que deixi caure la rebel·lió per apuntar a la sedició. Serà el moment de poder afirmar que la vista oral ha deixat provades altres coses. És el transcurs del judici el que pot permetre aquests reajustaments i és la deliberació de cinc magistrats que faran tot el possible per obtenir una sentència per unanimitat, com és lògic en els tribunals davant d'un procés així, la que pot portar un canvi de perspectiva i un desinflat de la fins ara monolítica instrucció.

Per això caldria ser més prudents amb els megàfons i molt hàbils amb les teies des dels turons. Per això encara que la injustícia indigni, i a mi també em passa, cal tenir clar quines coses poden succeir i quines són impossibles per buscar amb tenacitat les primeres i no perdre energies amb les segones.