"Li recomano que reflexioni sobre l'estreta relació, per no dir parentiu, entre els termes justícia i revenja"

Jakob Wassermann. El caso Maurizius

Aquesta és una anàlisi d'urgència del contingut d'una sentència, la greu i dura decisió de la qual ha estat anticipada mitjançant filtracions, totalment incomprensibles, procedint com procedien de la més alta instància jurisdiccional, cridada a ser exemple i norma per a tots els altres tribunals.

Molts de vostès ja deuen estar llegint el text i analitzant-ne detalladament el contingut, però ja em permetran que jo, després d'una primera lectura, em refereixi ara al que la sentència no diu, el que calla, el que no assenyala però es llegeix entre línies perquè, des del meu punt de vista, és tant o més important que els paràgrafs que han escrit negre sobre blanc. El que la sentència no diu amb paraules però deixa entreveure, el que se'n pot deduir, el que fa vertigen pensar. Tot el que confirma sense dir-ho. Totes les raons que dona en treure les que es pretenien. Qui queda en dubte i qui es veu reforçat a costa d'unes duríssimes condemnes que superen, a parer meu, de molt, els comportaments reflectits en els fets provats.

El primer que la sentència evidencia, i no diu, és com es va instrumentar i es va crear una ficció per part de la fiscalia destinada a convertir els fets de Catalunya en un delicte contra l'ordre constitucional que els permetés treure-la dels òrgans jurisdiccionals del territori, posar en presó preventiva els polítics catalans i mantenir-los-hi i, finalment, inhabilitar-los en aplicar l'article que parla de la inhabilitació immediata dels processats "rebels i terroristes". Aquests trucs han quedat en evidència en el text. Van servir als interessos polítics del moment i van ser armats per Maza, fiscal general de Rajoy, i sostinguts per la Fiscalia del Tribunal Suprem amb el suport decidit de la fiscal general Segarra, amb una convicció i una ferocitat que no ha sortit gens ben parada de l'embat. No, ni pel Tribunal Suprem hi va haver cop d'estat per molt que s'introduís el terme en sala i s'utilitzés amb profusió fora vulnerant la presumpció d'innocència una vegada i una altra. "Amb la fallida dels elements objectius de l'article 472 n'hi hauria prou per excloure aquesta qualificació", la de rebel·lió, i no s'arriba a entendre que uns fiscals tan sabuts no vessin que aquests elements del tipus no es donaven. La Brigada Aranzadi rep així un dur cop entre línies, encara que, això sí, sense dir-ho, el tribunal s'entossudeix molt a treure alguna positiva cosa del company Llarena, com si les seves interlocutòries totalment apartades de la decisió final de la sala, entressin dins de la lògica, encara que després afirmin que "els actes portats a efecte tenien la finalitat de persuadir l'estat espanyol". Del cop d'Estat a la persuasió. Un viatge massa llarg. En qualsevol altre tema s'haurien guanyat una estirada d'orelles sense precedents.

La sentència ha obviat la bogeria, però continua sense convèncer. Les penes són desproporcionades per a una desobediència sense conseqüències i que mai no va posar en perill ni l'Estat ni l'estat de dret

En realitat, el que la sentència diu clarament és que el que s'havia planejat per desafiar l'Estat, les resolucions aprovades i les desobediències a les ordres del Tribunal Constitucional només van deixar clara "l'absoluta insuficiència del conjunt d'actes per imposar la independència i la derogació de la Constitució". Ni de conya, vaja, va estar en perill l'ordre constitucional. Com ho van poder veure tan clar i de forma tan excloent els ja esmentats? Si, a més, com assenyala la resolució, tals desviacions es van solucionar senzillament: "N'hi va haver prou amb la intervenció del TC per anul·lar els instruments jurídics i una pàgina del BOE ―la que va publicar el 155― i la conjura es va avortar". El que no diu la sentència en les seves frases és com es castiga amb aquesta brutalitat d'anys de condemna una cosa que s'accepta que es va poder solucionar amb unes interlocutòries i una publicació del Butlletí Oficial de l'Estat que va ser acceptada i assumida des del primer moment. Escarment.

La rebel·lió era una bogeria, una ficció, un muntatge i com tal no ha tingut encaix. Ja es va aconseguir l'efecte pràctic i ja el van patir els representants electes diversos cops. La figura de la sedició que s'accepta i es configura en la sentència fa caure una boira de tensió i de por sobre les possibilitats que queden a Espanya d'alterar l'ordre públic per expressar protesta. A la sala segona no li ha encaixat gens bé que les desobediències que es van produir es referissin a ordres del mateix Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. No em toquin les punyetes, si us plau. No es tracta només que sigui un alçament públic i tumultuari sinó que ha de tenir la intenció que les lleis no es compleixin o que s'obstrueixi l'efectivitat de les ordres governatives o del poder judicial. En aquesta obstaculització rau la base del delicte que apliquen. "L'alçament es caracteritza per una oberta oposició al normal funcionament del sistema jurídic (...) el dret a la protesta no pot canviar en un exòtic dret a l'impediment físic que es compleixi un mandat judicial". I un cop anul·lat l'atac a l'ordre constitucional, és per aquesta ferida per la qual respira la sentència. Ara bé, tal concepció que resulta injusta, pel càstig que imposa ara mateix, també pot qüestionar en un futur un cúmul d'accions de protesta que inclourien fins i tot la resistència als desnonaments o moltes d'altres.

S'ha de destacar també el salt que es fa després de la definició del delicte per encaixar l'autoria de cadascun dels acusats, segons el que es determina en els fets provats. El salt entre aprovar lleis o presentar preguntes en un referèndum, per molt il·legals que siguin, i passar a ser responsable del setge a una conselleria o de l'ocupació de col·legis electorals és una acrobàcia amb una resposta estranya. "Ha de constatar-se que el comportament del subjecte va crear el risc de lesió del bé jurídic protegit", diuen en el judici d'autoria de Junqueras, aplicant una espècie de teoria de la desviació previsible que també resulta molt discutible en aquest cas. Tot això sense la condemna de cap dels integrants de la massa compactada. Estrany.

La sentència dedica 174 pàgines a respondre a totes les qüestions de vulneració de drets fonamentals que van ser exposades. Un intent curós de blindar el procediment davant les úniques reclamacions posteriors que hi ha, davant el TC i Estrasburg. Així, pas per pas, van desestimant totes i cada una de les vulneracions al·legades sense que es pugui assegurar, ara mateix, que el criteri dels òrgans de protecció de drets vagi a ser el mateix. Allà hi ha partit i se sap, encara que en unes al·legacions més que en d'altres, perquè de les més de vint que es proposen és segur que algunes no tindran recorregut. Anirem analitzant la resposta amb més calma.

Els líders catalans han estat condemnats majoritàriament pel seu "destacat paper" en el procés "que finalment va conduir a la inobservança de les lleis i al contumaç menyspreu a les resolucions del TC i del TSJC". Un alt preu per haver-los tocat les punyetes sense que produís cap efecte.

La sentència ha obviat la bogeria, però continua sense convèncer. Les penes són desproporcionades per a una desobediència sense conseqüències i que mai no va posar en perill ni l'Estat ni l'estat de dret.

Llarena s'ha afanyat a tornar a reactivar l'euroordre, en el seu estil jurídic pedestre, en un moviment ràpid però probablement poc refinat.

No convencen i tampoc no queda clar que vencin.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat