"Efectivament, hi ha una guerra de classes, i els meus l'estan guanyant per golejada"

Warren Buffett

No tinc ni idea de futbol. No m'agrada. No el segueixo. És més, sempre m'ha semblat una presència inquietant en la meva vida que em segrestava temps i activitats en funció dels gustos dels meus marits, parelles i amants. El futbol no és la meva debilitat, però quan encara ens podíem moure, vaig ser convidada per la Universitat Progressista d'Estiu a una taula rodona, amb el professor Queralt, recordo, i a l'entrada havien muntat una espectacular taula de venda de llibres. Aquesta temptació sí que no l'he pogut resistir mai. Aquesta i alguna altra que no ve a tomb, encara que vingués amb el partit de futbol adossat.

Vaig comprar una bossa de llibres i entre ells, un de titulat La secesión de los ricos, d'Ariño i Romero, que vaig llegir amb molt interès al seu dia. És potser per això que m'ha vingut al cap immediatament quan m'he assabentat de què anava tot això de la Superlliga. Aquesta no és una anàlisi per a fanàtics, sinó per a curiosos dels fenòmens que vivim i del que poden significar. En un món en què les elits riques ja s'han independitzat de les societats en les quals viuen, aquest projecte no em sembla més que una nova mostra de la lògica de la concentració de la riquesa i la consagració de la inevitabilitat dels mercats. El "procés de desancoratge financer, econòmic, polític, cultural, moral i residencial de les elits en relació amb la societat en què estaven nacionalitzades" s'amplia ara als grans clubs, que són màquines de fer diners, i ja ho ha fet a les grans tecnològiques, les GAFA, a les quals cap estat és capaç de controlar. En vindran més. La qüestió és si aquesta secessió que poden dur a terme els diners amb el seu poder o la seva supèrbia, i que no poden dur a terme els pobles o els sentiments nacionals, és digna de ser aplaudida pels qui potser acaben sent les seves víctimes.

Insisteixo que de futbol no en sé res, més enllà que juguen 11 contra 11 i que han de ficar la pilota a una porteria. Des d'aquesta postura ingènua, però allunyada de tot fanatisme o interès personal, escric totes aquestes reflexions que no són sinó preguntes. Soc curiosa. Em sobta aquest tancament de files o aquest silenci català amb una iniciativa que té com a cap visible indiscutible el de Florentino Pérez, el president del centre a l'ombra, la més clara encarnació del que des de Catalunya o altres llocs es diu difusament "Madrid".

Pensava que quan patien amb els seus equips, quan els aclamaven i gaudien amb els seus triomfs, ho feien per una cosa que anava més enllà de la lògica del mercat

He estat llegint i informant-me i vet aquí que aquesta història no és nova ni té el seu origen en la crisi del coronavirus ni res semblant. Els periodistes de diversos països que van investigar els correus de l'anomenat Footballs Leaks ja van detectar moviments per crear aquesta Superlliga el desembre del 2015. A partir d'aquesta data, en plena efervescència del procés a Catalunya, el director general del Reial Madrid ja va rebre un correu de l'advocat de Nova Jersey Stillitaro, on dissenyava el que tot just hem conegut. El 2016 es forma el nucli dur del projecte amb el Reial Madrid, el Barça, el Bayern i la Juventus i s'ofereix al Milan, Manchester i Arsenal. Així que la secessió dels clubs rics ja s'estava forjant quan sobre el paper alguns d'ells eren la cara visible de les postures enfrontades entre el centralisme madrileny i l'opció independentista catalana. A mi se'm fa curiós, almenys, però és que jo no sé res de futbol, com ja els he comentat. Mentre uns eren perseguits per sedició, el Madrid i el FC Barcelona s'estaven secessionant a la seva manera.

Tot això mereixerà atenció de tota mena. A Madrid ja s'han començat a mobilitzar tots els tentacles de Florentino, perquè dir Florentino és dir Madrid molt més que dir Ayuso. És impensable que aquesta qüestió no agafi un biaix polític ara que Macron i Johnson s'han mostrat totalment contraris a aquest pols als estats, perquè ho és, i que el Bayern s'ha despenjat del grup i Pedro Sánchez, tímidament, molt tímidament, s'ha posat del seu costat. Quin merder ara. Els líders europeus o la força viva que representa Florentino?

Començarem a veure coses que potser no hem vist ni amb Joan Carles I. Ja ho veuran. Llegeixin i mirin els mitjans madrilenys aquests dies, perquè ja no serà només qüestió de la cosa de la Superlliga, sinó de qui la mana. De moment, un jutge mercantil li acaba de fer una triple i cautelaríssima reverència. Això significa que, sense escoltar les altres parts, li ha dit a Florentino i a la seva Superlliga que sí, que va, que tot el que ell digui. Que prohibeix a la FIFA, a la UEFA i a l'estel de l'alba que prenguin mesures i que ni tan sols les anunciïn. És una interlocutòria una mica esbojarrada que jo crec que serà modificada en el recurs i és una interlocutòria del jutge que dina amb la líder de Vox, Macarena Olona, i diu que aquesta és l'esperança blanca de la independència judicial. Ja veuen que té un criteri particular, el magistrat aquest. Ara que li ha arribat el seu moment de glòria, de cop ha lligat de mans tothom per donar via lliure als clubs secessionistes i ha comminat a tot el món mundial a estar-se quiet. Això li donarà crèdit en allò que vostès anomenen Madrid i jo cercles de poder. Jo no entenc de futbol, però ja els dic que això serà un desplegament de forces vives.

Algunes veus he sentit que, sense ser gaire explícites, tenen clar quin és el problema que els clubs rics s'independitzin de les nacions i dels nacionals, o sigui, de les seves aficions. "L'esport no és esport quan no hi ha relació entre esforç i premi. No és esport si no importa perdre. No és just si un equip lluita i lluita i després no es pot classificar perquè l'èxit només està garantit per a uns quants clubs", ha dit Guardiola. En aquesta mateixa línia s'han pronunciat els líders europeus i no pocs clubs importants i modestos de França i d'altres països. Aquí, tanmateix, trobo una estranya coincidència d'opinions, però, ja dic, jo, de futbol, no en tinc ni punyetera idea.

Jo el que veig i m'afligeix és com tot és una ofrena a l'altar del déu dels diners. Pensava que quan patien amb els seus equips, quan els aclamaven i gaudien amb els seus triomfs, ho feien per una cosa que anava més enllà de la lògica del mercat.

La secessió de les elits es va començar a forjar amb el neocapitalisme i sembla que avança fins i tot mentre els altres ens ocupem de temes més prosaics.

Continuaré sense saber de futbol, però altres coses les ensumo de lluny.