"Quan la gent s'acostuma a la irracionalitat, no pot espantar-se de la injustícia"
G.K. Chesterton
Soc negada per al dibuix. Els pitjors moments d'estrès que recordo és quan havia de repassar les làmines de dibuix tècnic utilitzant un tiralínies que, irremeiablement, acabava escopint a l'últim moment i frustrant tots els meus esforços. No negaré que en vaig clavar algun a la fusta del terra, amb la consegüent indignació materna. Línies gruixudes i fines que només es podien controlar girant un infame cargol que mai no donava el que li demanaves. Tota la batalla va acabar amb l'arribada dels ròtrings, aquell invent caríssim que et deixava triar al mil·límetre el gruix del traç i mantenir-lo constant. A casa crec que els van semblar fins i tot barats. Tant traç gruixut i tanta taca i tant rampell d'ira sortien més cars.
Per això sempre he estat una incondicional dels ròtrings. Quan necessites un 0,2 mm no té sentit utilitzar un 0,8, i com a metàfora per a la vida i per al judici crític tampoc no m'ha anat mai malament. La realitat dibuixada amb un tiralínies bast i de poca precisió no és més que una caricatura dels problemes i un obstacle per resoldre'ls. Traç fi. Sempre traç fi, i quan ens hi juguem la justícia, la llibertat, el futur i la convivència, més traç fi, i si no, ultrafí. Menys és més. Els esborralls ens enceguen.
Així, el gran esborrall que va suposar la implementació per part del fiscal general de l'Estat Maza d'una querella per un delicte inexistent per aconseguir posar en presó preventiva i fer fora de Catalunya els polítics catalans i els Jordis, no pot immediatament portar-nos a la conclusió que totes les actuacions judicials que es duen i es duran a terme a Espanya estan viciades i pertanyen a un sistema no democràtic i totalment corrupte. No comparteixo aquesta idea que és de brotxa més que de traç. No, el sistema espanyol no està acabat sense remei ni és un fangar del qual no es pot esperar cap actuació correcta o respectuosa amb els drets. Està molt tocat, això sí, i s'ha de lluitar per rescatar-lo.
Si agafo el ròtring amb delicadesa, avui diré que m'agrada la valoració reposada que fa Amnistia Internacional. És cert que l'acte del judici oral va ser bàsicament correcte, malgrat alguns episodis que ja vam criticar al seu dia, encara que resulta impossible obtenir resultats jurídicament vàlids quan tot el que preparava el judici ha estat passat pel sedàs del voluntarisme penal. No és possible que quan has agafat un martell per posar uns cargols, per molt delicat que siguis, al final aconsegueixis alguna cosa més per picar-los a cops. I això és el que ha succeït amb la sentència del Tribunal Suprem, tal com explica Amnistia. El fictici delicte de rebel·lió ―que va permetre arrabassar el jutge predeterminat per la llei, les presons i les inhabilitacions preventives― s'hauria d'haver quedat a la cuneta i la recerca d'una també fictícia unanimitat va acabar desembocant en condemnes gravíssimes per delictes contra l'ordre públic. Aquí és on arrenca part del perill d'aquesta sentència, les tesis de la qual no seran enteses en gaires països europeus, i que farà necessari que sigui el Parlament qui legisli i defineixi de nou aquest delicte perquè els seus límits no es vegin alterats per la intenció de castigar uns fets concrets. Aquest és un error que ara només la política pot resoldre.
El que predico és un criteri estricte a l'hora de traçar les línies, perquè tirar llaunes de pintura per esmenar-ho tot, només pot enterbolir-nos la vista
Aquesta línia és nítida i per això mateix tinc molt clar que el cas del judici a què ha estat sotmès el president Torra al TSJC no comparteix gaires traços amb l'anterior. Ja els vaig avançar, quan tot estava passant, que Torra ho estava posant molt difícil als seus advocats, ja que, com ell mateix va reconèixer, va desobeir i ho va fer a dretcient. Així que el dret a l'última paraula del MHP Torra va ser més un al·legat polític per als catalans que una defensa jurídica de la seva actuació, a la qual crec que ja va renunciar fa temps. Si no fos així, no tindria sentit importunar els que han de jutjar-te. Jo almenys no els ho recomano en el malaurat cas que algun dia es vegin en aquesta tessitura. Tot apunta que Torra serà inhabilitat, no perquè el tribunal sigui corrupte i ho faci de qualsevol manera per obtenir un resultat polític, sinó perquè des del dia en què no es va complir l'ordre de la JEC va començar la crònica d'una condemna anunciada. I mirin que la JEC ha pres resolucions criticables, i pot ser que aquesta sigui una d'elles, però la manera de lluitar contra elles no és no aplicar-les quan ets un càrrec públic. De facto, algunes de les seves decisions, arbitràries, van ser anul·lades pel mateix Tribunal Suprem, com la d'impedir la candidatura de Puigdemont i Comín, així que haurem de concloure que sí que existeixen mecanismes que encara funcionen i que impedeixen que el sistema s'esfondri. Si no fos així, jo no escriuria aquestes columnes, m'exiliaria.
Com, d'altra banda, ha passat amb el cas dels ERO. No hi ha dubte que en els nou anys que ha costat instruir-lo i jutjar-lo, hi ha hagut intents per part del poder tant de posar entrebancs perquè no avancés, com de fer que els avenços es produïssin quan políticament convenia per perjudicar els socialistes. Res de tot això no és aliè a cap sistema democràtic, ja que cap d'ells no és perfecte ni s'escapa dels intents d'aprofitament per part d'uns i d'altres. No per això rebaixarem la gravetat del comportament d'aquell PSOE triomfant a Andalusia, totpoderós i arrogant, que va buscar engrandir la mamella nutrícia de la qual penjaven milers de vots. El que és de traç indignament gruixut és intentar penjar el mort ara a Pedro Sánchez ―Pedrito, que no era sinó un simple militant madrileny quan tot això s'ordia a Sevilla i crec que regidor quan es va destapar la caixa dels trons―, a aquest líder del PSOE que va ser expulsat i rematat per aquest mateix PSOE andalús que es va personar a la seu amb l'"única autoritat". Només a força d'obstinació va poder tornar, així que hi ha molt poca delicadesa en intentar responsabilitzar-lo de les tèrboles maniobres dels qui el van donar per mort. Potser és ell qui els pot rematar ara.
El sistema no sempre està avariat. Ahir ens va deixar una altra perla rara, que jo de facto no recordo haver vist abans, com és l'anul·lació al jutge García Castellón pels seus superiors de les ordres de presó dels membres dels CDR, per vulneració de drets bàsics constitucionals. Això no és una cosa habitual. És el jutge d'instrucció el que ha de complir les reserves i estipulacions de legalitat. El tema li ha quedat malament i li ho retreuen. Una bufetada. Així també queda en evidència el Col·legi d'Advocats de Madrid, que va negar l'empara als lletrats d'aquests presos preventius per aquests motius.
Hi ha molta cosa que s'ha de ratllar. Hi ha molta cosa que s'ha de corregir. Hi ha molta cosa que s'ha de llimar. El que predico és un criteri estricte a l'hora de traçar les línies, perquè tirar llaunes de pintura per esmenar-ho tot, només pot enterbolir-nos la vista. I ens agradi més o menys, no és el moment.