"Els periodistes (...) va ser impossible que comprenguessin la màgia de la paraula (DADA) per la seva senzillesa de no significar res". Tristan Tzara
Al PP es mata suïcidant. És una tradició, gairebé un art, que es complementa esborrant completament el subjecte en qüestió. D'això Putin en sap força, aquelles fotos soviètiques amb la prova de l'execució esborrada. Aquesta persona de la qual em parla, solen dir, mentre sostenen encara a la mà la daga culpable i veiem caure les gotasses de sang que ho embruten tot.
Això d'ara és nou. Ho han inaugurat amb Casado. És el seu propi manifest dadà. Segueixen els passos del profeta Tzara: "Jo escric aquest manifest per mostrar que poden executar-se juntes les accions oposades, en una sola i fresca respiració; jo estic en contra de l'acció; a favor de la contínua contradicció, i també de l'afirmació, no estic ni a favor ni en contra i no ho explico perquè odio el sentit comú".
Veure ahir el César donant les gràcies per la traïció a Brut va ser tota una descoberta ètica. Després de Pablo Casado posant la catifa vermella a Feijóo i ser aplaudit pels seus capturadors, ja només falta trobar unes imatges de Zelenski dret per ovacionar els russos mentre els massacren. Per complir la tradició pepera, a Casado l'han matat i li han permès, un cop mort, autoimmolar-se per salvar l'honra. Dadaisme pur.
El president enderrocat, en un cop de mà cruent i a plena llum, va desplegar ahir la seva màgia de geni dadà, davant de la junta directiva nacional, la que ell mateix va convocar per intentar mantenir-se en el poder. Fer un discurs com es fa un poema. Retallant paraules d'un diari i posant-les en un sac per treure-les després, una a una, i copiar-les en el mateix ordre en què l'atzar te les ofereix. Així esdevindràs un poeta o tot un orador. Pablo Casado havia retallat ahir tants diaris com per establir una visió particular dels seus èxits electorals i personals, encara que, es va lamentar, "no hem tingut ni un trimestre de tranquil·litat per transmetre el nostre projecte". No va ser per culpa seva, es quedin tranquils, sinó per la manca d'un descans en aquest món polític que ell i la resta de la canalla s'encarregaven d'atiar. "Ja hem aconseguit aixecar el partit", es vanagloriava qui ha estat abatut per aquest mateix partit.
Per complir la tradició pepera, a Casado l'han matat i li han permès, un cop mort, autoimmolar-se per salvar l'honra. Dadaisme pur
Casado no sap què ha fet malament. Casado es disculpa pel que ha fet malament. Casado mira enrere i es veu un estadista. Casado plora com un nen pel que no va saber defensar com un polític. Ni tan sols sembla assumir el seu sacrifici, l'efebicidi, la mort dels alegres nois que van arribar a la política perquè a Espanya novetat es confon amb inexperiència. "L'amor per la novetat és la creu simpàtica, dona prova d'un tantsemenfotisme naïf, signe sense causa", que escrivia Tzara en el seu manifest.
A Feijóo li va preparar la catifa en forma d'AVE. Per força els pengen. Feijóo, el cabdill del nord-oest. Quin mal costum, coi! Als ciutadans amb seny ens anirà millor amb ell. Crec que no té edat ni nom ni vocació per grapejar les institucions, ni per voler emportar-se la pilota a casa perquè el joc s'aturi i fer ballar el CGPJ o el Constitucional per sempre. Al PP estan assumint, en realitat, que tot això i tantes coses són culpa del mateix Feijóo, de la seva incompareixença el 2018, que va ser la que va permetre que els chiquilicuatres s'apoderessin del partit i l'empenyessin a la senda del populisme i a l'ombra de la ultradreta.
No m'estranyaria que Casado s'hagués begut tot aquest calze de l'amargura per si, en l'immens termini d'un mes, encara hi pot haver girs de guió, i Ayuso gosés presentar-se al congrés. El mocós pot lliurar el bastó de comandament al baró, però està rabiós de pensar que aquest pugui acabar en mans de l'amiga anònima que va encimbellar.
El tema d'Ayuso no està encara tancat. El tema de Miguel Ángel Rodríguez, per ser més exactes. Serà un problema per a Feijóo, que té prou maduresa política per no intentar solucionar-ho a cops. Sabrà esperar, Feijóo, encara que s'hi ha de posar. Ayuso és una pedra a la sabata, que ahir mateix, amb tantes coses que ha de callar, es va aixecar a la junta nacional com una màrtir per reclamar sang. En la seva perpètua fugida cap endavant ara demana els caps dels que es van situar malament, és a dir, dels qui es van posar en contra seva o van pretendre ser neutrals. En aquest camp bascula el cap del jutge-polític Enrique López, que sent com era l'home de Casado al govern de Madrid, es va escapolir de sortir al costat de la seva presidenta i pretenia convertir-se en la Suïssa del PP. Mals temps per posar-se de perfil, ara que fins i tot Suècia i Noruega i els mateixos suïssos han abandonat la seva neutral postura. Aquest cap el pot caçar ella mateixa, però en demana d'altres, vol guiar la purga a Feijóo.
Feijóo arribarà amb calma, però no pot fer-se càrrec de totes les línies que li estan marcant si no vol escanyar-se amb la seva pròpia soga. Li demanen un PP descentralitzat, una mena de PSOE federal de la dreta, en el qual manin els barons autonòmics, ja que s'ha demostrat que els que governen li poden tallar el coll a qui no mana enlloc, però com digereix això el baró que governa i que ho deixarà per anar-se'n al lloc del massacrat? Lliurarà el poder que guanyi per posar-se en mans dels que manen com ell manava?
No ho té fàcil, el gallec. Està en dubte que ho pugui tenir fàcil per a les eleccions, en les quals competirà amb un govern que haurà estat capaç de resistir a una pandèmia mundial i a una guerra europea. Encara que ves saber què ens porta el vent de la història.