"Qualsevol pot veure el futur, és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format."
Doctor Vergerus
La imputació de Torrent i de la resta de membres de la Mesa del Parlament és part d'un futur anunciat a través del viscós tegument de l'ou de la serp, com afirmava el tètric doctor Vergerus a l'obra mestra de Bergman. He llegit tota mena d'explicacions a una interlocutòria que sembla tan anòmala com la comissió d'un delicte per part de la mesa d'un òrgan legislatiu. He llegit sobre la responsabilitat d'uns i d'altres, de la Fiscalia que presenta la querella, de la jutgessa d'instrucció la carrera de la qual ha gaudit de la millor de les sorts amb el PP i fins i tot del ferotge alè del govern espanyol. Totes aquestes suposicions obliden quan l'ofidi va pondre els ous.
La cria de la serp que va mossegar Forcadell i que amenaça d'enverinar Torrent es va pondre el 2008, quan el Tribunal Suprem a instàncies de Manos Limpias va decidir esmenar la plana al Tribunal Superior del País Basc i condemnar Atutxa i altres membres de la Mesa del Parlament Basc. Per aconseguir el seu objectiu es van haver de negar a ells mateixos ―doctrina Botín―, no els va importar vulnerar drets fonamentals que han portat el TEDH a anul·lar la sentència ―dret a un judici just, no van ser escoltats en la cassació― i, finalment, van pondre l'ou de la serp que va deixar als peus dels cavalls la immunitat parlamentària i que va permetre condemnar Forcadell i imputar Torrent. Aquell ou i la reforma del PP que va concedir una capacitat d'execució al Constitucional, incompatible amb la seva funció de legislador negatiu, ens han portat fins aquí i arrasaran amb més coses. Ja ho veurem.
Es comença amb un petit orifici en el formigó i l'aigua acaba tombant la presa sencera. En aquest cas, la immunitat parlamentària i el dret de les cambres legislatives, que emanen de la sobirania popular, a debatre sobre el que decideixin. Una altra cosa és si a posteriori aquests actes podrien ser anul·lats per inconstitucionals, però, i la marcianada que és delicte tramitar parlamentàriament una qüestió, però no votar-la afirmativament o defensar-la a la tribuna? Com hem arribat a aquesta aberració?
El foradet a la presa es fa amb el cas Atutxa per complir una sentència del Tribunal Suprem ―que almenys era del Suprem i no d'un òrgan no jurisdiccional com és el Constitucional―. Recordo, per qui ho hagi oblidat, el tema que el Tribunal Superior del País Basc va dictar sentència absolutòria sobre la desobediència del president i membres de la mesa per "falta de jurisdicció absoluta" perquè existia una exempció de responsabilitat penal a causa de la inviolabilitat parlamentària. Així eren les coses. De vegades, com veuran, el problema no és la Constitució, sinó les porcades que han anat fent a la Constitució.
Els temeraris i cecs esforços per reprimir els independentismes basc i català han fet més per deteriorar la Constitució espanyola i l'estat de dret que els mateixos independentistes
Quan Manos Limpias va recórrer al Suprem en cassació, la sala II va jugar amb les seves pròpies regles per aconseguir condemnar els que havien gosat de no fer-li cas. I, a més de moltes altres coses, es va treure de les punyetes el següent: "Volem amb això indicar que existeixen dues classes d'actes parlamentaris: els de naturalesa política, destinats a complir els objectius que l'Estatut confia a la Cambra legislativa, i els d'ordre intern, de naturalesa més aviat administrativa, que són aquells que tenen com a finalitat instrumental organitzar internament la Cambra (calendari d'actuacions, tramitació d'escrits i tasques legislatives, coordinar els treballs dels seus diferents òrgans, etc.)". Sense aquesta consideració, no hauria pogut condemnar Atutxa ni haurien pogut condemnar Forcadell ni seria possible imputar Torrent. No obstant això, continua sent evident que els únics actes que la jurisdicció administrativa pot controlar de l'activitat d'una mesa parlamentària són els relatius a contractació i personal, és a dir, aquests serien els únics actes d'entre els seus que són administratius.
Tot aquest tema ha girat sempre al voltant de l'abast de la inviolabilitat parlamentària i a l'ius in officium dels parlamentaris i la seva resolució, per aconseguir un efecte concret, va afectar de ple una característica pròpia dels sistemes parlamentaris. Pobre Montesquieu! Pot "el no poder", com anomenava el Poder Judicial, prohibir i sancionar actes del Primer Poder, l'únic que emana directament del poble? Pot fer-ho un òrgan que ni tan sols és Poder? Fins on arriben les conseqüències d'aquesta perversió constitucional? Seria reu de desobediència el govern espanyol si tornés a intentar declarar un estat d'alarma per controlar una pandèmia? Si el tribunal esgotat i caduc que és ara decidís acceptar les pressions i anul·lar part de la llei de l'avortament, cometrien un delicte els governs o grups parlamentaris que volguessin tornar a legislar?
Una mostra més de com la tensió territorial espanyola i els temeraris i cecs esforços per reprimir els independentismes basc i català han fet més per deteriorar la Constitució espanyola i l'estat de dret que els mateixos independentistes.
La segona qüestió que ens ha portat fins aquí és la reforma impulsada pel PP per permetre al Constitucional ordenar el que sigui que fos. Aquesta proposta hauria d'haver estat declarada inconstitucional pel mateix òrgan, però qui renuncia per decència i per honestedat jurídica al poder que t'estan oferint sense que et correspongui? Això van fer utilitzant com a escut la "sacrosanta unitat d'Espanya", però van pondre un nou ou de serp. Els que aplaudeixen com s'obren esquerdes per aconseguir els seus objectius ja veuran com aquestes esquerdes també acaben trencant fonaments que els arrossegaran amb la riuada.
Passa que, quan aquestes barbàries es consumeixin, hi ha pocs doctors Vergerus que mostrin l'ofidi amagat i ja complet a l'altre costat del fastigós tegument i els que ho saben, callen. L'esquema es repeteix, fins i tot amb l'admissió d'una acusació popular com la de Vox, que llavors va ser Manos Limpias.
Sempre han estat els mateixos els que perversament han anat pervertint el que en origen era clar. És possible netejar tot aquest verí i tornar al moment en què l'ou encara era inofensiu i podia ser exterminat?