"El que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible"

Charles Maurice de Talleyrand

En les últimes setmanes veig que l'atenció catalana està centrada en les últimes propostes a lluitar després de la sentència del Tribunal Suprem, que es preveu dura. En resum, veig que es parla poc d'indult, més de llei d'amnistia i, fins i tot, de modificació de l'article del Codi Penal perquè sigui aplicat de forma retroactiva per ser més beneficiós per als penats. Veig també que després de les diferents vies i formes de resposta a la condemna previsible dels líders catalans, hi ha també una batalla poc larvada pel lideratge de l'independentisme i, més concretament, entre els partidaris d'Oriol Junqueras i els de Puigdemont. Perdonin-me el que pot ser una simplificació excessiva del plantejament, però almenys des del poblachón manchego —Paco Umbral dixit— on habito així és com es veu, si fa o no fa.

És fàcil entendre als que donen per encegada la via de l'indult ja que no només és un perdó, que no tots estan disposats a rebre, i deixem principis i supèrbies a part, sinó que té un control per part de la Sala Tercera que precisament es va introduir per evitar els tripijocs típics amb els assumptes de corrupció. La meva teoria del Suprem del cuc de bola ja els l'he explicada moltes vegades. No és previsible que una sala d'aquest acceptés que l'esforç de l'altra quedés buit de contingut. Si hi ha una cosa per la qual hem anat denunciant la presa dels tribunals pels nomenaments viciats és també per aquestes coses. D'altres l'anomenen, com a metàfora, la dictadura de les togues, però potser no és tan literari.

Així que veig per què es plantegen altres alternatives que només tindrien la necessitat de sumar el consens necessari polític ja que serien parlamentàries: la llei d'amnistia i la reforma del Codi Penal. Totes dues existeixen i teòricament hi són, però, el cert, és que cap de les dues no poden ser utilitzades a curt termini i això és una cosa que s'aprecia en la més lleu anàlisi de la situació política espanyola, no pas catalana, que practiquem. Fixin-se que no entro ni tan sols en la diatriba sobre si tècnicament i en dret és possible o com hauria d'articular-se. Què s'està dirimint ara a Espanya? Bàsicament el lideratge de la dreta, quin partit l'ostenta, i si per l'esquerra el PSOE arriba a ser una força prou hegemònica com per governar en solitari de forma estable sense necessitat de crear un govern de coalició amb un Podemos que és incòmode. O bé del relleu d'aquesta força incòmoda per una altra de més fàcil d'empassar com seria eventualment la liderada per Errejón. En tot cas, ens trobem davant d'un complex entramat d'equilibri inestable que ens manté encara sense govern i que, segons les enquestes, ni tan sols unes noves eleccions no dirimirien.

De moment no hi ha hagut ni vestidures esquinçades per part de la carcúndia ni declaracions incendiàries dels portaveus de sempre, així que no li han donat gaire importància al debat, almenys de moment

Convinguin amb mi que cal descartar les forces de dretes, les ultres i també les mig pensionistes o les d'extrem centre per donar suport a qualsevol iniciativa en aquest sentit sent com és el nacionalisme espanyol i la qüestió catalana una de les seves caixes de reclutament electoral. Ens quedaria, doncs, la possibilitat que un govern progressista, més procliu a la solució dialogada, podria prendre en consideració alguna d'aquestes qüestions a l'hora de caminar en aquest sentit. Ara bé, en aquestes circumstàncies d'inestabilitat i volatilitat és impossible. De facto, la revifada electoral que la dreta ha fet entorn "dels rebels" i al "cop d'estat" ha propiciat ja un retraïment de les postures amb què els mateixos socialistes de Sánchez van coquetejar en el seu moment. Prietas las filas davant de la volatilitat dels vots més centrats i prietas las filas davant de la rebel·lió interna que pot propiciar una postura que s'aparti essencialment de les essències. No, no sembla que ni el PSOE tingui les mans lliures en aquest moment per estudiar aquesta qüestió ni tan sols després que Pedro Sánchez fos investit. El govern resultant seria massa inestable per travessar la galerna que podria produir-se a l'oposició i a les seves pròpies files si es plantegés alguna d'aquestes sortides. És massa aviat.

És massa aviat perquè encara queden pendents els judicis contra Trapero i els mossos a l'Audiència Nacional, el que resulti del Jutjat d'Instrucció núm. 13, el de Torra i altres qüestions. A més una llei d'amnistia seria portada immediatament al Tribunal Constitucional per l'oposició i podrien demanar la suspensió de la seva aplicació de forma cautelar. Un ciri polític a què les condicions actuals no s'adeqüen encara suposant que hi hagués voluntat.

De moment no hi ha hagut ni vestidures esquinçades per part de la carcúndia ni declaracions incendiàries dels portaveus de sempre, així que no li han donat gaire importància al debat, almenys de moment. No és la meva intenció aquí apostar per la via d'uns o d'altres. Jo, en cas de dubte, soc progressista i ho saben. Però ho veig com una cosa improbable i, en tot cas, llunyana, com quelcom que ens deriva a un moment en què un govern fort i sense compromisos electorals propers, després d'un procés de diàleg llarg i fructífer, pogués plantejar-se. No passarà a curt termini. No en fa la pinta.