"Per al fiscal només existeix el crim, la seva gravetat i la reparació que mereix. Ell mateix deixa de ser persona, la veu que clama perquè el culpable pagui ja no és la veu d'una persona, no vol ser percebuda com a veu humana"

Jakob Wassermann. El cas Maurizius

 

Tinc un sentiment d'aflicció en comprovar que la llet vessada no s'ha intentat recollir. Després de mesos de judici continua regalimant pel terra de la sala de vistes, pels mitjans i per la societat, sense que no hi hagi cap voluntat d'eixugar el desastre que està a la vista de qualsevol que vulgui mirar amb raó i no amb passió. Maza va llançar el càntir a terra i avui hem vist com la fiscalia, defensora que ha de ser de la legalitat, no només no ha fet el més mínim intent per netejar el desastre sinó que s'hi ha banyat com Cleòpatra. No hi havia ningú en tota la fiscalia capaç de discutir tècnicament amb els quatre genets de l'acusació després de veure el judici? Ningú capaç de fer-los veure jurídicament el problema de l'acusació que plantegen?

L'especialitat del tràmit d'informe, en el qual les intromissions del president del tribunal poden ser mínimes, va deixar el camp adobat perquè la Fiscalia del Tribunal Suprem, en un superb repartiment de papers, comencés reservant un espai estel·lar, el primer, el de l'atenció més fresca, per farcir-lo de titulars i per fer un discurs que va tenir poc de tècnic i molt de polític. Oi que aquells de vostès que el van escoltar ho van entendre tot, tot, tot? Una prova fefaent que molt tècnic no va ser l'inici. El fiscal Zaragoza, a més, va reservar tot un florit patrimoni de figures retòriques per armar una al·locució que va sonar molt bé a oïdes del seu públic, però que hem d'esperar que sigui de dubtosa efectivitat davant d'un tribunal professional. Un cop d'estat, al qual es va referir fins a l'extenuació, no és una figura juridicopenal vigent a Espanya. Per això xoca que se li dediqui tanta atenció en una sala de vistes per part del ministeri públic. Un cop d'estat en dret penal no és res, per molt que citis el sant patró dels juristes per justificar-ho. Expliquen els experts que Kelsen no parlava de delictes ni jutjava ni valorava, sinó que simplement descrivia i que, en la seva descripció, fins i tot la substitució de règims dictatorials per democràtics entra dins d'aquest concepte de cop o de revolució. Així que no podem fer res més que pensar que el fiscal Zaragoza va dedicar un ampli espai de temps a les diverses figures retòriques, a la metàfora, a la comparació, a la hipèrbole o a l'al·legoria; però no massa a l'exhibició tècnica de com els fets provats en el judici recolzen les seves tesis. L'ús de metàfores contra reu no és tampoc una cosa comuna al fòrum. Fins i tot va fer judicis morals, com el del cinisme de Junqueras, cosa que fa la sensació que ha anat metòdicament apuntant cada resposta que mai no podria haver pronunciat en cap altra fase del judici, per així deixar-la anar en el tràmit lliure d'informes. La mateixa liberalitat amb què va manejar el terme excepcionalitat amb què va jugar als daus amb l'estat d'excepció.

Després de mesos de judici la llet continua regalimant pel terra de la sala de vistes, pels mitjans i per la societat, sense que hi hagi cap voluntat d'eixugar el desastre que està a la vista de qualsevol que vulgui mirar amb raó i no amb passió

Ni tan sols els dos diputats de Vox que exerceixen de lletrats ―acusant ara altres diputats, que formidable tot!― es van llançar tan alegrement pel camí de la prosa florida i, ells sí, van parlar de rebel·lió, encara que no es poguessin resistir a un parell d'"acusats colpistes". Curiosa coincidència.

Tampoc Cadenas es va quedar curt, sent com era el cridat a exposar els fonaments jurídics de l'acusació. Era "una rebel·lió diferent", en la qual la violència no "s'esperava fins a la resposta del Govern". Una rebel·lió diferent, ¿diferent del tipus penal?, perquè aquí va coincidir també amb Vox, que va afirmar: "Va ser el més sofisticat i inèdit procés colpista". Inèdit i ¿tipificat amb anticipació al Codi Penal? En realitat, tots dos estan dient el que tots sabem, que en el tipus no encaixa, que el tipus és per a rebel·lions antigues i que aquesta és una rebel·lió del segle XXI. Només que el que pot agradar-te més o menys en una tertúlia de barra o en el titular d'un mitjà furibund no té cabuda al sacrosant espai del dret penal que és una sala de vistes del Tribunal Suprem. Com també Madrigal parlant d'organització criminal sense que acusi d'aquest delicte. Pura metàfora, pura alegria.

La llet segueix vessada i regalimant, gota a gota, com la integritat de la justícia que no pot ser utilitzada per imposar "penes dissuasives perquè mai més ningú no s'hi atreveixi", que va ser la traducció lliure que l'acusació de Vox va fer de les referències a la prevenció general de la pena que també va tenir la fiscalia. Por i dissuasió. Això ho dic jo, que no soc jurista ni estic en el judici i puc entregar-me al verb florit, abans que les togues ens treguin la feina.

Al mig de tot, l'Advocacia de l'Estat amb una esponja i una galleda, però sense d'arremangar-se del tot. Cal dir a favor seu que, amb poca eloqüència, sí que va ser tècnica i ajustada a l'acusació que fa. Aquesta que també està relacionada amb les possibilitats irreals de tornar la llet a la gerra a hores d'ara. No obstant això, la seva actitud compleix un paper que és millor que seguir xipollejant en la llet vessada. Almenys no va sortir del seu paper i no es va dirigir a cap altre tribunal que el que estava assegut a la sala. D'altres ho van fer pensant en les majories i en els seus desitjos. Vox, almenys, va tenir el valor torero de reconèixer-ho.

No estic d'acord que no s'hagi de plorar per la llet vessada. Ho farem i molt.