"Atenent les circumstàncies del/la condemnat/a, concorren raons de justícia i equitat"
Afegitó als decrets d'indult pels governs del PP
Sé que hi ha apassionats de llançar-se sempre de cap a l'aigua sense mullar-se abans ni tan sols els canells —va, sí, recordem que això es feia!— però això no significa que no hi hagi una immensa majoria partidària d'anar-se ficant a poc a poquet, amb xiscle i saltiró inclòs per allunyar el melic del fred punyent, i que el final en ambdós casos és el mateix: gent feliç amanyagada per l'aigua.
Ho recordo perquè, cada cop més, es veu i se sent a Madrid la gent sondejar amb la punta del dit gros l'aigua d'un més que possible indult als presos catalans del procés i cada vegada se senten menys crits i més xisclets i és possible que amb l'hàbit de la immersió, fins i tot quan arribi, deixin de sentir-se en absolut. Això vol temps. Jo tenia una tieta que dedicava una bona mitja hora abans de deixar-se abraçar totalment per les ones. Se sent, el cert és que cada vegada se sent més. Iglesias, que és el més actiu en aquesta qüestió, ho deixa anar cada vegada que pot i, afegeix, "que sigui abans de les eleccions catalanes", la qual cosa ens porta a concloure que la discussió al si del govern espanyol no és tant que es produeixi a la llarga, i que són els podemites i els comuns, units als partits catalans que revalidaran els pressupostos, els que pressionen amb la data. No són els únics. Jo cada vegada veig menys resistència real que aquest sigui el final d'aquest episodi vergonyós. Evidentment serà sense l'aquiescència dels fiscals del Suprem i del tribunal sentenciador, però ells mateixos reconeixen que serà així i s'engresquen: "Que els indultin, és el que poden fer, la nostra oposició no tanca res". L'actitud és una mena de resistència numantina a reconèixer que es va condemnar per sedició com a mal menor, ja que la rebel·lió era un disbarat encara més monumental, i que tot va ser en defensa de la integritat sacrosanta de la pàtria.
Tot plegat va ser un despropòsit, però no s'aconseguirà que els implicats ho reconeguin. Els jutges i els fiscals neguen que es puguin seguir els camins legals per fer inoperativa la seva sentència —i estan tancant totes les vies— i els condemnats consideren que no van cometre delicte i que tot va quedar bloquejat després de l'aplicació del 155. El curiós és que això mateix ho diu la sentència, que tot es va controlar pel 155, i per això em pregunto si alguna vegada sabrem a qui se li va acudir la increïble idea d'anar a la via penal, després d'haver fet detonar la bomba atòmica constitucional. És absurd pensar que el finat Maza fes res d'això per ell mateix. Rajoy, Cospedal, Soraya, tots plegats? Un misteri per a la història.
Agradarà més o menys, però la gràcia de l'indult és que serà l'única manera de tornar al seu curs les aigües que es van veure anormalment desbordades en considerar que el problema català podia resoldre's per la via penal
Cada vegada l'indult s'obre com la via de reparació del greuge més fàcil i ràpida, malgrat totes les oposicions que es presentin. La via de la modificació del delicte de sedició és incompleta, almenys per als condemnats també en concurs medial amb la malversació, en una interpretació que quedaria, de nou, en mans del Tribunal Suprem. L'indult és fàcil, ràpid, adequat, però té un cost polític. Crec que per això des de dins del Suprem alguns remuguen: "que els indultin, si volen, que els indultin!". Perquè saben del cost que això tindria per al govern i de la pólvora que s'oferiria a l'oposició per fer salves, per bé que no sang, durant una temporada.
Per això és difícil que aquesta decisió es prengui abans de les eleccions catalanes. Els comicis del 14-F, que ha provocat el mateix sistema amb el TS com a últim baluard, constitueixen un argument polític davant del qual tots els partits, també els nacionals, s'hi miren bé abans de prendre posició. Així no només els indults quedaran per a després —fins i tot per qüestió de temps de tràmit— sinó que fins i tot la renovació del CGPJ, que fa temps que està pactada, quedarà en suspens fins que no passi la convocatòria electoral. Ningú no vol baixes a les urnes i no faran un pas que creguin que les pot provocar.
Això sí, ja van preparant el terreny, encara que de vegades sigui de forma errònia. El ministre de Justícia s'ha despenjat dient que enduriran el delicte de desobediència al Tribunal Constitucional i segur que ho fa per esgrimir-ho com a contrapartida a l'anunciada reforma del delicte de sedició i fins i tot dels probables indults. Es tracta d'una prova més de com, quan es comet una aberració, encara que sigui l'adversari, tots els que arriben darrere acaben assumint-la i utilitzant-la a la seva conveniència. La decisió del PP d'incloure el Constitucional en l'execució de les seves decisions, tot i que el TC no és un tribunal ordinari, que només interpreta la Carta Magna però que no n'és el garant, que ni jutja ni executa el jutjat, no només no serà esmenada sinó que ens expliquen ara que la reforçaran. Ja ho he dit, deixar passar una barbàrie significa empassar-se-la i augmentada pels segles. L'incontenible avanç del Constitucional per convertir-se en una nova última instància sembla irrefrenable, sent com és un òrgan de naturalesa política, i es fa cada vegada més patent des que les seves places han estat copades per persones procedents de la judicatura en detriment dels juristes de la càtedra o d'altres àmbits. Els magistrats "ascendeixen" al Constitucional i no estan disposats a manar menys, la qual cosa perverteix el sistema amb la inestimable ajuda dels polítics de torn, siguin del signe que siguin.
Agradarà més o menys, però la gràcia de l'indult és que serà l'única manera de tornar al seu curs, sense poder reparar el dany de la presó, les aigües que es van veure anormalment desbordades en considerar que el problema català podia resoldre's per la via penal forçant tots els límits del dret.
Al final només un govern progressista pot esmenar aquest greuge i jo crec que ho farà, no a la perfecció, i potser no en el termini que alguns esperen, però la gràcia de l'indult serà necessària perquè els polítics catalans tornin a estar en llibertat i perquè els expatriats puguin tornar sabent que no passaran per la presó. S'ha de confiar al temps i als seus temps, que són massa llargs, potser, però que són realistes i necessaris.