Parliament can do anything that is not naturally impossible
William Blackstone

Fa anys, un vell i savi magistrat, ja mort, em va dir molt seriós: "Elisa, en aquest país, quan es vol que alguna cosa sembli seriosa, se li penja davant la paraula "tribunal", els encasqueten als membres unes punyetes i els diuen que dictin interlocutòries i sentències; així la confusió està servida i el ciutadà creu que es regeixen pels principis dels veritables tribunals quan no és així". Això era quan ningú no dubtava de la serietat dels tribunals. Ho he recordat perquè venia a tomb d'organismes de creació constitucional com el Tribunal de Comptes i molts altres similars d'índole administrativa, fins i tot en l'àmbit de l'esport, i en un altre sentit, també del Tribunal Constitucional, que podia haver estat perfectament un Consell Constitucional, i així ens hauríem estalviat gran part de la seva evolució posterior.

És pertinent per les notícies que s'acumulen sobre les accions dels dos organismes i, mireu, a última hora se m'acaba de sumar un altre cop la Junta Electoral Central, que també s'uneix al grup, no pel nom, sinó perquè en introduir-hi persones d'ofici magistrat, sembla que s'ha contagiat també del mal que els explico més amunt i, com que diu que dicta fins i tot interlocutòries, ara s'enfronta al mateix TJUE. Tot el que passa és per parar boig. De veritat. I té mala solució, perquè desfer el que ja sembla una conjura de resolucions, algunes absurdes, per salvar la integritat territorial d'Espanya, i per donar un cop de mà als polítics, és més que complicat.

Anem a pams. De més recent a més antic.

La Junta Electoral Central ha decidit, d'una forma escandalosa, comunicar a Clara Ponsati que si no ve a jurar dijous, li trauran la seva acta electoral. Així, sense vaselina. És una rebequeria, esclar. A la seva resolució es permeten retreure la conducta del Parlament Europeu perquè no els ha escoltat, a ells!, a la JEC, i diuen que a més els tribunals espanyols no han declarat inaplicable l'article de la LOREG que obliga a jurar. Doncs que l'anul·lin. Ells ens diuen que no tenen capacitat per declarar inaplicables els articles, però sí que diuen que la tenen per arrabassar actes d'electes com si en una democràcia això es pogués fer com si res. La bona notícia és que Ponsatí va ser publicada en el mateix BOE que Puigdemont i Comín i com que no és a Espanya, podrà prendre possessió del seu escó igualment. Tot i això, l'actitud i les formes de la Junta Electoral Central haurien de ser revisades per les Corts, perquè un òrgan creat de forma pragmàtica per solucionar amb rapidesa les friccions en les eleccions i per evitar l'abús dels partits, no es pot convertir en una pseudojurisdicció electoral autoproclamada com estem veient.

No hi ha cap mena de dubte que el legislador, a instància dels partits als quals encara els queda una mica de seny, hauria d'intentar revertir el que sembla una revolta o bé un suport ferri d'organismes i institucions a l'oposició política

Després hi ha la qüestió de la reclamació de 4,1 milions de forma provisional a Puigdemont i Comín per part del Tribunal de Comptes, i la fiança que se sol·licita amb amenaça d'embargament. Aquesta sí que és una parajurisdicció de manual. Perquè si tenim en compte que és una jurisdicció des del 2000 pel TC, el cert és que no compleix cap de les premisses d'imparcialitat ni inamobilitat. La instructora que ha decidit declarar "responsables" els polítics catalans és un càrrec de lliure designació del Tribunal de Comptes, aquest òrgan majúscul del nepotisme, i podria ser cessada en qualsevol moment. Inamobilitat? Fins i tot la Sala III hi va veure un problema. I no cal ni parlar dels consellers nomenats pel Congrés, directament pels partits, que jutgen i sentencien, i indistintament declaren "responsables" uns senyors que no han estat jutjats i dels quals existeix presumpció d'innocència com decideixen que poden fer-ho sense presència del seu advocat, encara que aquest hagués de donar prioritat a una altra cita de caràcter penal. Una "instructora comptable" que diuen que té pensat intentar embargar els sous dels eurodiputats sense adonar-se que, potser, si estenen els efectes dels seus estranys actes a l'exterior, se li podran demanar responsabilitats fora.

Que és igual, però que algú haurà de retornar totes aquestes excrescències jurisdiccionals al seu lloc, perquè, en termes democràtics, està clar que el poder judicial exerceix el control sobre els ciutadans i jutja i executa el que s'ha jutjat, però també que té uns trets característics ―inamobilitat, imparcialitat, independència― que protegeixen els ciutadans, així com l'obligació d'actuar sense vulnerar els drets fonamentals ni processals. Les parajurisdiccions no ofereixen cap d'aquestes seguretats.

Parlant de termes democràtics, acabo amb la decisió del Tribunal Constitucional de deduir testimoni a la Fiscalia per si Torrent i la resta de la Mesa van cometre un delicte de desobediència al TC. De la pols, venen aquests fangs. Comença Rajoy amb una reforma en solitari i apressada de les atribucions del TC, pel tema català, i acabem intentant convertir en delicte tot el que es fa des d'una mesa d'un Parlament. I mira que el Consell d'Estat els ho va dir, encara que no els fessin ni cas, "l'eventual resposta que es doni a una declaració política que manifestament degrada la forma política de l'estat espanyol i els principis democràtics que la Constitució consagra, ha de ser igualment política". I és que ja van dir a Rajoy que "l'eventual inconstitucionalitat dels actes parlamentaris només és rellevant si acaba amb una resolució que entri en l'ordenament jurídic". La qual cosa és molt lògica, ja que en un Parlament democràtic s'ha de poder parlar i debatre de tot, i amb anul·lar els seus efectes a posteriori i no permetre-li entrar en l'ordenament ja n'hi ha prou. El dret penal no hi pinta res i els jutges haurien de ser els primers a no acceptar encàrrecs que no els competeixen en una democràcia.

Tot és molt paranormal, molt insensat. No oblidin que, més enllà de la fúria espanyolista, ara hi hem afegit un altre element que és substancial: anar contra els catalans és posar en un compromís el govern de coalició progressista, dos objectius pel preu d'un! El problema és que el control jurisdiccional efectiu d'aquests actes parabojos s'ha de fer en un Tribunal Suprem que ja s'ha mostrat campió de l'esoterisme.

No hi ha cap mena de dubte que el legislador, a instància dels partits als quals encara els queda una mica de seny, hauria d'intentar revertir el que sembla una revolta o bé un suport ferri d'organismes i institucions a l'oposició política. Àrdua feina a la qual podem contribuir mostrant-nos calmats. Almenys que no aconsegueixin el que sembla que busquen.