"Xampany! En la victòria el mereixes, en la derrota el necessites"
Napoleón Bonaparte
Tinc la sensació que aquests dies han sortit volant alguns suros que estaven posats a consciència i generaven pressió, no precisament carbònica. No dic que la tècnica de destapament hagi de ser com la de Napoleó, que va introduir entre les tropes el costum de fer saltar a cop de sabre els taps de les ampolles de xampany, però sí que ha calgut molt esforç perquè sentíssim finalment aquest "pum" sec que, si es fa com cal, evita que el líquid surti sense control i permet que estigui llest per servir-lo a les copes.
Un d'aquests destapaments controlats, però no per això menys efectiu, ha estat el que han fet al Tribunal Constitucional dos magistrats progressistes que, en una segona oportunitat, han decidit abandonar el camí forçat de la unanimitat per passar a exercir la veritable funció que s'espera d'un tribunal: que reflecteixi les diferents postures que en dret hi pot haver davant d'un problema concret. Hem viscut massa temps unanimitats forçades, massa espirals del silenci, massa concerts, pors excessives. El destapament dels magistrats del Constitucional, dut a terme amb una tècnica exquisida, ens permet comprovar que el que des del principi defensem molts té un suport clar en el nostre estat de dret: que el dret penal era una resposta indeguda que mai no s'hauria d'haver iniciat. M'ha agradat llegir-ho en paper timbrat, encara que fos en el d'un vot particular que, no ho oblidem, sempre va unit a la sentència a la qual pertany.
El cas de Cuixart era especialment significatiu, perquè no es presta a barrejar consideracions sobre la tasca política o institucional o sobre qualsevol altra cosa. Cuixart és un home els actes del qual s'inscrivien dins de l'àmbit del dret de reunió i des d'aquest punt de vista el Constitucional aborda l'empara, tant la majoria com la minoria. El cert és que els autors del vot no han deixat escapar l'oportunitat de donar un correctiu al tribunal presidit per Marchena: "Estem plenament d'acord amb la posició majoritària, en la qual se sustenta la sentència, que no resulta possible excloure la conducta del recurrent de l'àmbit material d'afectació del dret de reunió, desautoritzant en aquest aspecte concret les resolucions judicials impugnades". D'aquesta manera tan simple cau el principi bàsic del qual partia el Suprem per poder construir la seva sedició, perquè si resulta que allò de la Conselleria, diu el TC, no pot ser separat de l'àmbit de l'exercici d'aquest dret fonamental de la reunió i "encara que s'extralimités" Cuixart en la manera de dur-lo a terme, "recórrer al dret penal i a la imposició de la pena privativa de llibertat de 9 anys i d'inhabilitació absoluta implica una resposta indeguda". En el vot, retreuen precisament a la majoria que una vegada que han reconegut que es tracta de l'exercici d'aquest dret fonamental, finalment concloguin que és legítima la ingerència del dret penal en l'assumpte.
Crec que aquesta ruptura de la conjura de les togues, aquesta possibilitat que aflori la certesa que hi ha bon nombre de juristes d'aquest país que no comparteixen la "solució Marchena", no pot sinó ser celebrada, perquè segur que obrirà les vies perquè d'altres s'atreveixin a sortir de la fins ara inamovible unificació
No es limita a això la destapada que fan els dos magistrats, sinó que no planyen esforços a l'hora de referir-se a la desproporció de les penes. O sigui, el dret penal no hi hauria d'haver entrat, però una vegada que ho va fer... on van amb 9 anys! Al·ludint constantment a la doctrina del TEDH, els magistrats ens deixen clar que una amenaça d'anys de presó així penjant sobre un exercici inadequat del dret de reunió suposa "un efecte de descoratjament" que no casa amb la interpretació necessària d'aquest dret en les democràcies plenes.
"L'argument sostingut en les resolucions judicials impugnades que els actes desenvolupats el 20 de setembre i 1 d'octubre de 2017 no tenen ni tan sols cobertura en el concepte de reunió pacífica no és conforme, en efecte, amb la jurisprudència d'aquest Tribunal i del TEDH en la matèria", ens diuen també Xiol i Balaguer i aquest és un altre revés al tribunal sentenciador, al qual recorden una vegada i una altra la jurisprudència aplicable del Tribunal d'Estrasburg, establint així les bases per a les parts que portaran el cas a aquesta instància i, crec, anunciant que per aquí al TS li arribarà una correcció que ells ja veuen.
Em sembla molt important que tot això hagi estat escrit. Em sembla de gran rellevància que les martingales internes del tribunal per aconseguir la unanimitat no hagin fet callar aquests magistrats que han exposat amb tota la prolixitat tècnica necessària el que altres jutges al Tribunal Europeu de Drets Humans han de ponderar. Crec que aquesta ruptura de la conjura de les togues, aquesta possibilitat que aflori la certesa que hi ha bon nombre de juristes d'aquest país que no comparteixen la "solució Marchena", no pot sinó ser celebrada, perquè segur que obrirà les vies perquè d'altres s'atreveixin a sortir de la fins ara inamovible unificació. La cançó que fa anys que es canta, en molts tribunals i en la política, que en la lletra deia sedició, però que portava en la música el redoblament de la traïció, comença a erosionar-se quan magistrats prestigiosos s'atreveixen a dir: us heu passat. Això és exactament el que diuen Xiol i Balaguer sobre Cuixart i ho van dir sobre Turull, a qui, segons la seva opinió, el Constitucional pres pels soldats del PP l'hauria d'haver emparat.
Un altre destapament, sens dubte, ha vingut de la mà d'Oriol Junqueras. Indubtablement, als de Colón els ha descol·locat bastant la paradeta i, no ho oblidem, la seva és una paradeta de confrontació i de repressió, perquè no tenen cap altra proposta. Alhora, crec que ha ajudat que molts a Espanya comencin a virar i a adonar-se que a garrotades ni uns ni d'altres no anem enlloc i que el més intel·ligent és fer política, encara que a ningú li satisfaci del tot el resultat.
CCOO i UGT es pronuncien també a favor dels indults i és qüestió de pedagogia revertir aquest percentatge d'oposició amb què els fatxes creuen que aconseguiran desestabilitzar el govern.
Que saltin els suros i que se sentin els taps. Estic segura que cada dia s'alliberaran més tensions, perquè, com va confessar Keynes, al final, de l'únic que un es penedeix en aquesta vida és de no haver begut prou xampany.