“Dame dolor por España/ dame caña por España/ hazme sufrir por España/ sexy caudillo”

Samantha Hudson

 

Soc molt de Brassens des de sempre. Jo em quedaria al llit igual, però no em deixen. No em deixen perquè els caces, els bombarders, els avions d’abastament, em passen per sobre del cap a una altura que dona ganes de rascar-los la panxa. Així que aquesta és la meva festa nacional, pregar perquè estiguin ben mantinguts i amb totes les peces al seu lloc. També renunciar a sortir a prendre una canya i renunciar per tant a la meva "libertad" madrilenya encara que, en aquest cas, sí que es tracta d'un gest que afecta la llibertat. Quan el duel de la desfilada a Castellana es dissol és, sempre, l'hora de l'aperitiu. Els aplaudidors, els esbroncadors i molts dels quals porten la insígnia pàtria lligada a tall de capa de superheroi, a tall de faldellí o de bufanda, pintada a les galtes o a on toqui, s'estenen com una taca rojigualda pels voltants per prendre's, ells sí, la canya. És per ells que fa uns anys que el 12 d'octubre em quedo a casa. Al carrer tots som anònims, menys alguns, i quan se sap el que opines i quin és el teu espai polític, llavors millor no sortir a passejar entre banderes perquè si a un president del govern espanyol li criden "fill de puta", el més probable és que tu no surtis millor parat i això, creguin-me, és conflictiu. Què fas: t’ho menges o t'hi enfrontes? Millor aliar-se amb Brassens, ja els ho dic.

No convé convertir els espanyols, ni tan sols els madrilenys —en som tants!— en un batibull uniforme perquè és obvi que no ho som. Uns surten a aplaudir la cabra de la Legión, d'altres se'n van de pont. Uns aplaudeixen el sobirà i increpen el president de la sobirania popular i alguns escriuen temes que escandalitzen a la parròquia, just el dia de la Festa Nacional. És el que ha fet la icona del moviment LGTBI, Samantha Hudson, que ha estrenat en xarxes el seu videoclip Todo por España, amb gran delit d’uns i gran escarni dels de sempre. Dame dolor, por España/ dame caña, por España / dame martirio / hazme sufrir por España”, canta en una orgia kitsch de flamenques, toros, dictadors y tipus amb el cap rapat: “por España, Paco, me pones berraca/ déjame coqueta en una cuneta” o també “Una, grande y libre: mira Paco que calibre”.

Els que canten i els que es queden a casa i els que no es deixen portar per la música militar també són espanyols. No oblidin els versos del XIX:

"Sentint parlar a un home, fàcil és

saber encertar on va veure la llum del sol:

si lloa Anglaterra, serà anglès;

si us parla malament de Prússia, és un francès;

i si parla malament d'Espanya, és espanyol"

No eren de cap altre que del poeta de Reus, Joaquim Bartrina i d'Aixemús.

Al final tot acaba perdent el seu sentit, fins i tot l'intent de normalitzar el Dia de la Festa Nacional nom que va instaurar Felipe González per treure-li les aparences franquistes i assimilar-lo al món civilitzat, ho diu la pròpia llei 18/1987 "la commemoració de la festa nacional pràctica comuna al món actual" però que aquí mai no ha deixat de tenir excepcionalitat. Aquest any han tornat a faltar quatre presidents. Urkullu i Aragonès, pels motius de sempre però també Feijoo i García-Page perquè pel que sembla no els hi anava bé. Tampoc els incidents: el 2017 un accident va provocar la mort d'un pilot d'Eurofigther en tornar de la desfilada a la seva base, el 2019 un paracaigudista es va estavellar contra un fanal en aterrar i aquest any la patrulla Águila ha traçat una nítida bandera republicana al cel de Madrid, en convertir-se la barreja que tintava el fum d'un dels seus caces a casa en lloc de roja. Si fos supersticiosa els diria que aquest acte té mala estrella.

Casado i Sánchez ni s'han mirat. La ministra d'Igualtat s'ha col·locat una màscara que, per única bandera, portava la del col·lectiu trans. Feia molta calor, els que han estrenat model de tardor ho han passat malament. Garzón i Castells, els ministres que no han anat a la recepció Reial, encara que Yolanda Díaz sí. La cabra de la Legión pot ser que hagi desfilat per últim any, la llei de protecció de les mascotes que prepara el Govern potser no permet que vagi saltant al so de la música tan llarg recorregut. Iceta parlava amb una convidada que ha decidit anar de morat amb banda vermella penjant de l'espatlla.

Tot estrany com sempre, fins i tot els sots i l'asfalt quarterat pels carros de combat que ens gaudirem durant mesos els que circulem per la Castellana.

Dame caña. Por España.