"Per ser un Maquiavel, almenys s'ha de tenir un fi que justifiqui els mitjans. En la política actual és el mitjà el que justifica el mitjà"
J. F. Revel

He de confessar que no he vist ni veuré el documental dramatitzat de Rocío Carrasco, però també que m'hi vaig trobant en els temaris dels programes i les tertúlies i els diaris com si fos un volum de politologia, dret i periodisme. No em pronunciaré sobre això —més enllà que el missatge real que se'n dedueix no és molt encoratjador i no és cap altre que la inoperància de la justícia per provar aquesta mena de maltractaments—, però he tingut més risc de caure en debat per la força mediàtica d'aquesta confessió que per la de la formació de govern a Catalunya.

Des de l'endemà de les eleccions no m'han preguntat res sobre Aragonès i els pactes. A Illa ja l'hem despatxat de les nostres vides. De vegades t'estranya, no sé, fa un parell d'anys hi havia fins i tot traductors aficionats de català als platós i ara hi ha un gran silenci. He preguntat. Soc una curiosa impenitent. La resposta no és repressiva ni política, ni procedeix d'un complot de pressió. És molt més simple. Les audiències es desplomen amb Catalunya. No ven ni un peix. La gent fuig amb el comandament de seguida que algú intenta tocar la formació de govern, i fins i tot amb les aventures de Puigdemont a Brussel·les. Res de res. El públic es va empassar les primeres temporades del procés i ara migra cap a la Batalla de Madrid, que s'acaba d'estrenar, amb mals guionistes i actors secundaris, però que oculta aquesta esperança de la Meseta profunda i del fons sud que caigui el govern de la nació. Amb això de Catalunya ja es veu que no passarà, amb això de Madrid estan entestats que hi ha partit.

Les forces que van mantenir en suspens les espases emocionals i electorals jugant amb la tensió independentistes-patrioteshispans s'han entregat ja al màrqueting pueril i visceral del comunisme-llibertat que promet xuts d'adrenalina nous i més potents. M'han d'entendre, els madrilenys i Madrid tampoc importen gens, en realitat, tan poc com els catalans. Tot això va d'altres coses.

Del tema de Catalunya poc se'n parla ja. Divendres si cal, però poc. Aquí del que es tracta és de si hi ha esperances que alguna cosa o algú faci realitat el somni humit d'unes noves eleccions generals, a veure si llavors se situen, amb Vox a la motxilla, a la Moncloa

Catalunya ha caigut de l'escaleta perquè aquí, en ple centre, ningú no creu que existeixi un risc real que es repeteixin les circumstàncies que es van donar per a la DUI. Ningú no creu que hi hagi gaires màrtirs disposats a immolar-se en pugnes que podrien portar-los a presó. Fixin-se si això ha calat que ara mateix tenim eleccions avançades a Madrid perquè els membres de la Mesa de l'Assemblea es van acollonir quan el PP els va amenaçar amb els delictes i les desobediències si no es donaven per dissolts pel decret estrambòtic de la hiperactiva presidenta. No, mentre segueixin les desavinences i amb els antecedents recents, no hi ha cap cenacle de la Villa y Corte que temi un nou desafiament català. Poden dir-me que el govern espanyol està en mans dels seus socis i també dels vots de suport que necessita, els d'ERC fonamentalment, i que això pot donar-los maldecaps. En realitat, del que sí que es parla per aquí és de la sensació que amb Pablo Iglesias fora (quin alleujament!) i amb la vacunació que algun dia arrencarà i l'arribada dels fons europeus, amb els pressupostos aprovats, poden aguantar tranquil·lament fins que sigui un bon moment per convocar eleccions, en cas que Sánchez consideri escurçar la legislatura. No existeix un horitzó d'eleccions a la tardor i no acabo d'entendre en quin món alienat viu la dreta centralista que ho veu com una opció. Ni tan sols si es compliquen les geometries variables amb ERC caldria, perquè fins i tot Rajoy es va permetre governar per decret llei en l'últim tram de legislatura i Sánchez ja ho va fer en la seva primera singladura després de la moció de censura. De poder, es pot.

Per això, jo estic al·lucinant que els saberuts analistes populars estiguin pregonant que si Ayuso aconsegueix la majoria absoluta a Madrid, Sánchez convocarà eleccions. No hi veig cap lògica. Recordem que Ayuso ja governava a Madrid i que ens farà anar a les urnes, sense EPI i a la babalà, per governar dos anys que ja tenia abans a la butxaca. Tot per deslliurar-se de Ciutadans, perquè amb els ciutadans té a veure més aviat poc. Els madrilenys, que majoritàriament són gent força normal, el que volen és vacunar-se i veure com sortim d'això que ja provoca molta necessitat i provocarà encara més fam. En això suposo que coincideixen amb els catalans i amb els gallecs i els bascos i els francesos i els alemanys. Que estem farts que no governin i que se'ns nota.

Així que del tema de Catalunya poc se'n parla ja. Divendres si cal, però poc. Del tema de Madrid ja han vist que sembla que tampoc no en parlarem. Aquí del que es tracta és de si hi ha esperances que alguna cosa o algú faci realitat el somni humit d'unes noves eleccions generals, a veure si llavors se situen, amb Vox a la motxilla, a la Moncloa. Motius de preocupació n'hi ha en qualsevol punt geogràfic. Ens queda al davant un repte que serà dur i en el qual un altre cop moltes persones i moltes empreses es quedaran a la cuneta. Veure com lluiten pels seus seients i pels dels seus companys d'armes no és precisament el que ningú vol, però és la realitat a tots els territoris.

No hi haurà llei d'amnistia, no hi haurà esquerdes en el sistema. El TC ho ha deixat ben clar: "Si aquest Tribunal Constitucional aixequés les ordres de cerca i detenció acordades, estaria negant de fet la seva necessitat i legitimitat, així com [negant] la no-concurrència dels pressupostos jurídics que han portat la jurisdicció ordinària a adoptar-los". Aquests bombers no trepitjaran aquesta mànega. Aquest és el tauler que entreveig. Per a l'indult, ja ho veuen, no sembla que hi hagi pressa i per a la reforma del delicte de sedició, tampoc. Ja diran com està ara la partida, i jo no diria que en taules.

És possible que m'equivoqui. Les temporades es precipiten i ja no serveixen els mateixos guions i, sobretot, recordin que queden sis capítols més de la veritat de Carrasco i això ens portarà més enllà dels comicis madrilenys.

I això sí que dona audiència.