"Com pots saber què és cert i què és fals des de lluny, per tal com el teu saber només beu de les paraules dels homes?"
Stefan Zweig. Els ulls del germà etern
L'hora de la veritat sempre ha estat el sinònim del moment decisiu i inapel·lable. Avui, que escric per primera vegada en aquest 2019, no sabria si parlar de l'any que s'inicia com de l'any de la veritat, per referir-me a aquell en el qual les cartes quedaran sobre la taula de la justícia, té sentit. Allò que és irremissible, allò que és decisiu, pot ser que tot quedi cobert ara pel vel profund d'aquest instant en què la veritat ja no importa a gairebé ningú. No els importa, sobretot, als que hi han de guanyar tant amb la seva mort. Aquesta és la inapel·lable sentència contra la qual lluita el món occidental, en general, i les nostres coses més properes, en particular.
Si ens atenim a l'actualitat més estricta, l'any que comença ens portarà sens dubte fets greus i decisius que han de marcar de forma inevitable el destí de tots, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món. Cada un, a més, en la manera de desenvolupar-se influirà els altres no com un efecte papallona, sinó amb la força d'un ariet perfectament dirigit. D'aquí a unes tres setmanes començarà un dels judicis més importants de la història penal del país, amb una càrrega política tan gran que ningú no pot preveure'n les conseqüències. La justícia penal espanyola només ha viscut, almenys recentment, un altre procediment semblant i va ser el dels atemptats de l'11 de març. No hi ha cap connexió en el motiu de procediment, però em permeto recordar-los que com que el Partit Popular es va agafar electoralment com a un ferro roent a les teories de la conspiració sobre l'atemptat i que va fer servir tota la seva artilleria mediàtica i política per aconseguir que l'acció de la justícia abonés les seves espúries posicions i, per tant, millorés la seva posició electoral, de fet, el judici es va convertir en un camp de batalla mediàtic, polític, electoral i fins i tot personal. La vida de moltes persones va canviar a causa del judici. Hi va haver beneficiats, premiats, represaliats i fins i tot desapareguts de la vida activa i civil arran dels fets d'abans, durant i després de les sessions.
El judici per l'1-O s'hi assemblarà en moltes qüestions. Els que ho vam viure de prop o des de dins, i Gonzalo Boye per exemple ho va fer, ens adonem perfectament de quantes circumstàncies en comú té el desenvolupament de tots dos procediments i quantes de les coses que vam veure es repetiran a l'inici d'aquesta singular i decisiva vista. De moment, els equips mediàtics ja estan formats. Mai fins l'11-M, els mitjans de comunicació no s'havien convertit en gladiadors amb samarreta de l'equip corresponent amb tanta claredat i tanta intensitat.
El judici per l'1-O s'assemblarà en moltes qüestions al judici per l'11-M
Passarà el mateix en l'1-O. La distribució de forces serà diferent i per diferents motius, però provocarà efectes molt semblants. Un judici té tota una litúrgia, en les parts que el formen, en el desenvolupament, en el moment per a cada cosa i la cosa per a cada moment. Quan a partir previsiblement del dia 21 comencin les sessions, tornarem a assistir a la lluita aspra per l'instant. Hi haurà fronts mediàtics i polítics que brunyiran cada frase que els sembli convenient per guanyar el segon front, el judici de l'opinió pública. Tímidament i de forma aïllada, al mig, hi quedaran o hi quedarem alguns especialistes que ens entossudim a voler explicar l'abast veritable o la importància irrisòria d'aquests titulars que serviran de dards i d'espases, de maces i de martells per a uns i altres.
Tal com ja vam avançar, les vistes orals s'emetran en directe, la qual cosa serà molt bona per a tots els que, sabent i volent saber, siguin capaços de seguir-les i d'entendre perfectament què hi passa. Tanmateix, també serviran perquè aquí o allà algunes frases siguin extretes, tallades o descontextualitzades per fer dir als uns i als altres, en informatius i vídeos virals, coses que aparentment van dir, però que potser no van dir. Perquè no es tracta només de fer que la veritat prevalgui en una sentència després d'un judici just —en aquest cas, a més, les possibilitats que les armes de litigi siguin efectives és molt remot—, sinó del que els nord-americans fa temps que saben que és decisiu: "gestionar el procés de comunicació abans i durant el curs de qualsevol procediment a fi d'influir en el resultat o en l'impacte sobre la reputació del client". O, molt més enllà de la del client o de la de l'acusador o del que jutja, d'allò que tots ells representen en termes de disputa política.
També dependrà molt de com s'enfoquin les estratègies a la sala. No és igual que els lletrats es decideixin per la defensa tècnica, per la defensa que posi en relleu els components polítics o per aquells que han parlat fins i tot de judici de ruptura. També de com ho expressin. Cada frase pot convertir-se en una ofensiva en mans de l'equip mediàtic contrari. Per al president del tribunal, Manuel Marchena, tampoc no serà fàcil. Ser un tipus intel·ligent i captivador està bé, però dirigir un macrojudici no és una feina fàcil i cal recordar que ell no té anys d'enjudiciament a l'esquena. Procedent de la carrera fiscal, des d'on va arribar a la sala segona directament, encara cal veure la temperància i els recursos de què disposa quan dirigeixi el debat i les vistes. Tenim l'experiència de com es poden complicar aquests macroprocessos i de la necessitat de tenir no només tremp i coneixement jurídic, sinó també quilòmetres de judicis a l'esquena. Ell, que serà l'únic magistrat que intervindrà, també haurà de mesurar que cada frase seva podrà fer la volta al món per bé i per mal.
Aquesta setmana comencem un any decisiu per a tothom. D'aquest judici no només en sortirà una sentència que portarà la justícia espanyola davant d'Europa, sinó una pugna d'informació que intentarà arrossegar cada vot a les urnes. Res no serà gaire sa en aquest context. Res gaire previsible. Així serà el 2019. No ho dubtin.