Puigdemont ha assumit que els tribunals espanyols sempre tindran l'última paraula sobre el seu destí i que estan ben decidits a impedir el seu retorn i, a poder ser, a empresonar-lo. És una qüestió d'estat, no de govern.

L’amnistia ha trasbalsat no només la política, sinó el nucli dur de l’Estat com no havia passat mai. La llei d’amnistia és un pronunciament parlamentari que porta implícit un autèntic mea culpa de l’Estat. Tanmateix, l’Estat, el nucli dur de l’Estat, no només es nega a acceptar-ho, sinó que, sense cap escrúpol democràtic, es declara de facto en rebel·lia respecte de la voluntat democràticament expressada de la majoria. Això és un cop d'estat en el concepte desenvolupat pel jurista austríac Hans Kelsen, "quan l'ordre jurídic d'una comunitat és anul·lat i substituït de forma il·legítima per un de nou".

L’amnistia a Puigdemont i als centenars de represaliats del procés ja no depèn de Pedro Sánchez, com tampoc depèn d’ell l’oficialitat del català a Europa o el traspàs de competències en immigració que ha boicotejat Podemos amb arguments catalanòfobs. Com que el que falta per complir de l’acord de Brussel·les no ho pot resoldre Sánchez, Junts per Catalunya no veu sentit a figurar com aliat d’un govern impotent i que, a més, fa aigües pertot arreu. La conclusió és fins a cert punt lògica, però falta per definir quina serà a partir d’ara l’estratègia de JxCat si no vol establir acords amb el PSOE ni tampoc amb el PP.

Puigdemont ha trencat amb Sánchez perquè ja ha assumit que l’amnistia no depèn d’ell, sinó dels jutges, que estan ben decidits a impedir que s’apliqui mai

El trencament de Junts deixa el govern de Pedro Sánchez en minoria, un escenari que, en circumstàncies normals d’un país democràtic, abocaria a unes eleccions anticipades. Però Espanya ha deixat de ser un país normal i Pedro Sánchez es mou com un peix a l’aigua en un equilibri inestable permanent.

L’equilibri inestable es caracteritza per la seva vulnerabilitat. Es desmunta amb qualsevol pertorbació, per petita que sigui. Ara mateix Pedro Sánchez recorda la imatge d’un surfista: dret sobre la taula, mai està completament en repòs, l’aigua es mou, el vent trasbalsa, la taula oscil·la, el cos ha de corregir constantment la posició..., però al final d’una onada sempre acaba caient.

L’actual líder socialista espanyol ha demostrat que té més vides que un gat, però el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. No podrà aprovar cap llei i no tindrà pressupostos i serà sotmès a un setge constant, també per l’oposició, però sobretot pels tribunals, que li tenen jurada, com demostra l’obsessiva persecució de la seva dona, del seu germà; la impietat amb què es manté Santos Cerdán a la presó; el setge al fiscal general de l’Estat, que és un acte venjatiu dels seus col·legues també per l’amnistia. Només faltava l’ordre del Suprem perquè l’Audiència investigui si hi ha hagut finançament il·legal del Partit Socialista. Efectivament, Pedro Sánchez està acorralat.  

Si Sánchez convoca eleccions, el pitjor no seria perdre-les, sinó que un jutge ordeni el seu ingrés a presó

En aquestes circumstàncies, pretendre aguantar fent veure que no passa res seria allargar l’agonia prèvia al desenllaç fatal, però Sánchez no pensa llençar la tovallola abans d’hora. Després de la rebequeria de Junts, l’Executiu ha contestat que igualment presentarà el seu projecte de pressupostos. Evidentment no els podrà aprovar perquè com a mínim li faltaran els vots de Podemos, de Junts i, fins i tot, d’Esquerra Republicana, si el diputat Rufián no convenç Junqueras del contrari. Podemos no votarà els pressupostos perquè s’ha instal·lat amb rancúnia en la posició del no a tot. Els grups catalans no podran aprovar-los perquè, com sap tothom —i és profecia—, no hi haurà finançament singular ni res que s'hi assembli.

Així i tot, Sánchez presentarà uns pressupostos i, com que sap que no s’aprovaran, oferirà “lluvia de millones” per a tothom, i especialment per a Andalusia i per a Catalunya. No hi haurà concert econòmic, però també serà difícil, fins i tot per JxCat, renunciar a la milionada. I juntament amb això Sánchez farà un discurs escorat a l’esquerra que suposarà de facto la presentació del seu programa electoral. No cal dir que el PSOE només pot augmentar vots per la seva esquerra, i la teoria del vot útil serà aquesta vegada l’argument més nítid i convincent atesa la inutilitat que han demostrat Sumar i Podemos.

Sánchez ha aconseguit canviar la tendència fa a penes unes setmanes, gràcies sobretot a posar-se al capdavant de les manifestacions en solidaritat amb el poble Palestí i a plantar cara a Donald Trump rebutjant les exigències del president dels Estats Units d’apujar fins al 5% la despesa militar.  Això està molt bé, però dura el que dura, i el president espanyol s’ha creat nous i poderosos enemics ben disposats a ajudar els que volen substituir-lo.

La política espanyola se situa en campanya electoral permanent a partir de les eleccions al Parlament d’Extremadura convocades per les vigílies de Nadal. Carlos Mazón sembla que dimitirà o convocarà eleccions la setmana que ve. Castella i Lleó farà eleccions al març, si no abans, i Andalusia se’n va, a tot estirar, al juny. En tots aquests comicis la derrota dels socialistes està pràcticament assegurada, la qual cosa deixaria Sánchez exsangüe de cara a les generals.

Tot plegat fa trontollar la primera idea de Sánchez d’arribar com fos al 2027, però ara ja no és gens segur que el temps jugui a favor seu. És cert que circulen anàlisis que preveuen a llarg termini la possibilitat del sorpasso de Vox al PP, la qual cosa beneficiaria electoralment el PSOE, però els que, des de dintre i des de fora del país, el volen descavalcar no s’estaran esperant amb els braços plegats, sinó que atiaran les conspiracions fins a fer-li la vida impossible.

No cal creure fil per randa el darrer baròmetre del CIS que li donava quinze punts d’avantatge al PSOE respecte al PP, però totes les enquestes assenyalen tendència a l’alça dels socialistes i a la baixa dels populars, amb Vox segant-li l’herba sota els peus a la candidatura d’Alberto Núñez Feijóo. Això vol dir que, rascant vots per l’esquerra i amb l’ajuda de Vox i de la llei D'Hondt, Sánchez té ara com ara moltes possibilitats d’aconseguir que el PSOE sigui, a diferència del que va passar el 2023, la llista més votada... o amb més escons.

Ara ja sabem, però, que la llista més votada no assegura la governança. La batalla va de blocs, i totes les enquestes —tret de la del CIS— encara preveuen que PP i Vox sumaran majoria, sobretot per culpa de Sumar i Podemos, incapaços d’articular una candidatura conjunta. Així que el risc de convocar eleccions és molt gran per a Pedro Sánchez. El risc no és perdre les eleccions: amb un fiscal general d’extrema dreta i uns tribunals escorats, el risc que corre Pedro Sánchez és acabar a la presó. L'únic avantatge que té és prémer el botó electoral abans que el matin —políticament parlant, és clar.