Ara que diu Inés Arrimadas que, per primera vegada, el “constitucionalisme” ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, fora bo recordar que, en realitat, el “constitucionalisme” les ha guanyat gairebé sempre. Almenys, fins que la gent, aquesta majoria tenaç i tossuda de catalans i catalanes que ha tornat a aixecar el cap malgrat els cops de porra de la policia espanyola, l’ocupació de les institucions del país i el cessament, empresonament i exili forçat del seu Govern, se’n va cansar, d'això de ser més “constitucionals” que ningú. Estatut del 2006. Te'n recordes, Inés? Precisament.

No, Inés: el que va “guanyar” les eleccions al Parlament de dijous passat, si per “guanyar” s’entén ser primera força en vots i escons, aquest “logro extraordinario” de Ciutadans que la FAES d’Aznar ha retret a Rajoy després de la humiliació en forma de sideral fiasco del PP a les urnes, no és el “constitucionalisme”, sino el neonacionalisme espanyol flamant i rampant i amb marxamo català encarnat en el milió de vots del partit taronja.

El que va "guanyar" no és el "constitucionalisme" sinó el neonacionalisme espanyol flamant i rampant i amb marxamo català encarnat en el milió de vots del partit taronja

El de Cs és un neonacionalisme espanyol aideològic i desacomplexat, de forta base identitària, però, i sobretot, modern. Modern -amb rutilant lideressa bilingüe, del Barça i casada amb un “indepe”- com ho era la Falange als anys trenta però en versió 3.0. Modernitat i liberalisme clínex davant el conservadorisme ultra i africanista, finalment guanyador de la guerra, l’estil i les maneres del qual amb Catalunya tant ha recordat ara un PP que el 21-D ha convertit gairebé en un fòssil del juràssic, per molt que ho lamenti Andrea Levy.  

La diferència entre Arrimadas i una bona part de l'elit clàssica i no tan clàssica del PP a Catalunya és que ella ha superat bastant millor els condicionants de l’herència familiar franquista. El pare, Rufino, membre de la policia científica destinat a Barcelona durant el tardofranquisme i després regidor de la UCD (esclar), i el tiet Moisés, governador civil a Conca i Albacete i per això cap provincial del Movimiento, entre altres càrrecs de la dictadura. El cas és que a Catalunya, votar taronja fa menys fatxa que votar Albiol. Tant, com perquè els uns treguin 37 diputats i els altres, 3.

La diferència entre Arrimadas i una bona part de l'elit clàssica i no tan clàssica del PP a Catalunya és que ella ha superat bastant millor l’herència familiar franquista

Bé. Però tornem al principi. Si per “constitucionalisme” entenem forces no independentistes, el dit  “constitucionalisme” ha guanyat totes les eleccions al Parlament celebrades entre el 1980 i el 2012. En 10 ocasions, és a dir, en totes, les va guanyar en escons la coalició i després federació de CiU, una de les forces polítiques redactores de la Constitució del 78 i, per això, membre del denominat “bloc de constitucionalitat”. Així va ser almenys fins al juny del 2015, quan la coalició fundada per Jordi Pujol i Josep A. Duran i Lleida va deixar d’existir per la ruptura definitiva entre els dos socis, Convergència i Unió, arran de l’aposta convergent per un referèndum d’independència amb tots el ets i uts. Va ser llavors quan CDC i les seves successores, entre les quals el PDeCAT, deixa de ser una força “constitucionalista” -és expulsada del "consens" constitucional- per presentar-se a les eleccions del 27 de setembre d’aquell any amb un programa nítidament independentista, el de la coalició Junts pel Sí. També s'hi integrarien ERC, independents i formacions escindides del PSC i Unió, car l'independentisme no està renyit -ans al contrari- amb la màxima transversalitat social i ideològica, i per això resisteix.

Per qui, no obstant això, objecti que CiU era una força nacionalista, i, per tant, “sospitosa”, direm que Arrimadas continua tenint poca memòria. Una altra força “constitucionalista”, el PSC, va guanyar dues vegades les eleccions al Parlament en nombre de vots: el 1999 i el 2003, amb Pasqual Maragall, que en la segona ocasió va ser elegit president al capdavant del primer tripartit. Cert: Maragall era “federalista” i, a vegades “federalista plurinacional”, o sigui, constitucionalista fins al moll de l’os, com reconeixerà qualsevol jurista o estudiós de la denominada Carta Magna espanyola o el pacte constitucional mínimament seriós. Tot i que això, per als autodenominats "constitucionalistes", també el faci sospitós. A ell i al seu expartit, el PSC.

Mentre el perdedor Montilla va arribar a president, la guanyadora Arrimadas es quedarà a l'oposició amb els mateixos diputats

Doncs bé, el més curiós de tot plegat és que Arrimadas no només ha igualat el nombre de diputats -37- que va obtenir el 2006 la candidatura del PSC liderada per José Montilla, sinó que l'ha superat de molt en vots: la candidata taronja ha obtingut 1.102.099 i el llavors candidat socialista en va sumar 796.173. I malgrat això, i que tots dos representen sociologies electorals molt semblants i localitzades pràcticament sobre les mateixes porcions de territori -les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on Cs ha incorporat votants del PSC i abstencionistes crònics de tota la vida-, malgrat que els taronges i els socialistes han compartit files, les del 155, i manifestacions per la unitat d’Espanya… Arrimadas i Montilla, tots dos catalans nascuts a Andalusia, un a Iznájar, l'altra a Jerez de la Frontera, s’assemblen tant com un ou i una castanya.

Mentre que el perdedor Montilla va arribar a la presidència de la Generalitat amb 37 diputats bo i quedar segon i força lluny de la primera força -la CiU d’Artur Mas, que en va treure 48, és a dir, 11 més-, la guanyadora Arrimadas continuarà a l’oposició amb els mateixos diputats i tot i haver superat en 3 escons la segona força, Junts per Catalunya. La raó és que el perdedor Montilla podia pactar i transitar políticament -i ho va fer- a banda i banda de l’hemicicle, mentre que la guanyadora Arrimadas, amb prou feines podria arribar a tenir el vot en una investidura dels seus diputats i diputades i potser els 3 obtinguts pel PP en el naufragi electoral més gran que ha patit mai a Catalunya.

Els Ciutadans de Rivera i Arrimadas passats pels laboratoris de la FAES són la joguina d'Aznar per fer realitat la fantasia de convertir Catalunya en un Vietnam

El PSC de Montilla, com la CiU de Mas, eren forces “centrals” i “transversals” que podien forjar aliances tant a l’esquerra com a la dreta, tant amb l’independentisme com amb l’espanyolisme: amb ERC, ICV i el PP. I, per descomptat, entre ells mateixos. Però passa que la Cs d’Arrimadas no és una força ni moderada ni central, sinó un artefacte electoral reflotat per fer la guerra de trinxeres a Catalunya, el territori on va néixer. De "centrats", "moderats", "pactistes" i "dialogants", més aviat poc: la revolució taronja també és de somriures, com aquella de Junts pel Sí, però amb les dents esmolades. Els Ciutadans de Rivera i Arrimadas passats pels laboratoris de la FAES són la joguina d’Aznar per fer realitat la fantasia de convertir Catalunya en un Vietnam: “Antes que España, se romperá Catalunya”.  

 

Els qui generosament han pagat la campanya electoral taronja i els que aplaudeixen Arrimadas en silenci haurien de reflexionar per què la líder de Cs no serà presidenta com sí que ho va ser Montilla. Haurien de reflexionar tant sobre el fet com sobre la raó de fons: que els catalans i les catalanes no són idiotes. És a dir, que els independentistes han tornat a guanyar, i de carrer, i en les pitjors condicions posibles: “escapçats” -mig Govern encara a la presó i a l’exili-, com va afirmar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría en aquell alegre dinar-míting a Girona que encara crema a les xarxes socials; expulsats de les institucions ni més ni menys que per tota la maquinària de l'Estat amb el president del govern espanyol i el Rei al capdavant; convertits en empestats socials per un dispositiu mediàtic que directament s'ha alineat amb la Moncloa o ho ha fet per passiva des de l'exercici de l'equidistància hipòcrita o l'historicisme trampós. 

La descomunal trompada i el ridícul espantós del PP a les eleccions catalanes convocades pel seu líder i president del govern d'Espanya és un gran fracàs d’estat

És una gran gesta electoral, i política, el triomf de l’independentisme el 21-D i així ho ha vist la premsa internacional. Fins i tot l’espanyola, quan no ha tingut més remei que posar en relleu no ja el desastre del PP, sinó l’esterilitat de la “victòria” de Cs. Rajoy ha perdut de manera clamorosa el “referèndum” que ell mateix va convocar armat amb l’article 155 de la Constitució i 10.000 policies. La descomunal trompada i el ridícul espantós del PP a les eleccions catalanes convocades pel seu líder i president del govern d'Espanya és un gran fracàs d’estat: l'unionisme només ha aconseguit restar 2 diputats a l'independentisme en un Parlament de 135.

Junts per Catalunya, ERC i la CUP (que encaixa un redimensionament sever de les seves forces) han tornat a sumar amb escreix la majoria absoluta en escons (70), però també el major nombre de vots: 2.063.361 per 1.889.176 de l’unionisme -un 47,49% per un 43,49, quatre punts per sobre-. L'ambigüitat ha passat factura als comuns de Domènech, qui, amb tres diputats menys que els assolits per Franco Rabell el 2015, no podrà decidir res al nou Parlament i veu seriosament compromeses les perspectives d'Ada Colau de continuar governant Barcelona.

És cert que la massa crítica de l’independentisme no arriba a la franja fetitxe del 50% (algú s’hauria de preguntar on està escrit que si s’assolís aquest percentatge l’Estat espanyol o la Unió Europea farien alguna cosa diferent de la que han fet fins ara); però també ho és que el pertinaç suflé fins i tot s’ha tornat a inflar amb el rècord de participació de totes les eleccions celebrades a Catalunya, un 81,94%. Poca broma: la independència va obtenir 1.897.274 vots a la consulta del 9-N del 2014; 1.966.508 a les eleccions del 27-S del 2015 (la suma de Junts pel Sí i la CUP),  2.044.038 al referèndum de l’1-O -malgrat la repressió- i 2.063.361 el 21-D (la suma de JxCat, ERC i la CUP), en espera del vot per correu. El pertinaç suflé.

Contra el que resa el paradigma gramscià, es pot ser hegemònic i no tocar pilota

A diferència de Montilla, Arrimadas no podrà presidir la Generalitat. Una vegada més, els grans poders l'erren amb Ciutadans. Això sí, l'operació Cs, que tant recorda aquella Operación Triunfo de TVE però aplicada a la política, ha rendibilitzat a les urnes catalanes no tant l’article 155, el botó nuclear activat pel PP perquè el "constitucionalisme" guanyés les eleccions a Catalunya, com va admetre Cospedal, sinó l’antiindependentisme, que no és ben bé el mateix. Es pot ser antiindependentista, fins i tot de manera ferotge, i no comprar el 155, o voler que l'aixequin de seguida, no fos cas que el teu candidat o candidata acabi presidint una Generalitat amb menys poder que un consell comarcal. Contra el que resa el paradigma gramscià, es pot ser hegemònic i no tocar pilota.

El camp de joc de terra cremada definit pel bloc del 155 ha esterilitzat la primera “victòria” de l’espanyolisme en unes eleccions al Parlament de Catalunya

El camp de joc de terra cremada definit pel bloc del 155, inclòs un PSC que ha rebut com a premi de consolació un trist escó més (el d'Espadaler?), ha esterilitzat la primera “victòria” de l’espanyolisme en unes eleccions al Parlament de Catalunya. La mateixa terra cremada d’on va “fugir” un tal Carles Puigdemont i alguns membres del seu Govern per salvar la dignitat i la memòria d’un país que és també el país d’Inés Arrimadas i de Xavier García Albiol. En el món d’avui hi ha moltes maneres de “ser-hi”, de guanyar campanyes i de presidir. El món d’avui no és el món d’ahir.

Bon Nadal, president; bon Nadal, vicepresident; bon Nadal, consellers i conselleres; bon Nadal, Jordi Cuixart; bon Nadal, Jordi Sànchez. Bon Nadal a tota la gent de bona voluntat.