Veient la quimèrica pretensió comuna d’un referèndum acordat i la ballaruga cridanera que ha de fer el pobre Miquel Iceta per sobreviure políticament a cada nova elecció, és ben comprensible que la Tercera Via catalana visqui obsessionada per buscar un nou líder entre els antics sobiranistes convergents que han renegat del procés. A les oposicions per trobar un cap de colla entenimentat i espanyol que enterri per sempre la independència, encapçalades pel meu amor Santi Vila, s’hi ha presentat també fa ben poc Xavier Cima, senyor d’Arrimadas i inventor d’una nova andròmina que es fa dir Lliures. A casa sempre hem valorat molt les conversions i, cristians radicals de mena, ens interessa molt el trànsit que va de la comoditat a la soferta minoria: per això aplaudim gojosos que la història d’amor entre Cima i Arrimadas hagi trobat el just mitjà en un nou partit dependentista. 

Comprenc perfectament el viatge d’en Xavier vers el pactisme, perquè jo mateix –a pesar de la meva imatge estrafeta de dandi comarcal– sempre he condicionat el meu albir al de la dona que estimava i així, absent de rumb, he viatjat sens timó entre extrems morals com ara la castedat o l’orgia desenfrenada. Per tant, capeixo joiós que en Xavier, admirat de com els seus familiars vigatans dansaven Paquito el chocolatero en absoluta concòrdia amb la seva nova família xeressana, renegui de la utopia arrauxada d’un país independent. No hi ha res de més centrista i de més assenyat que un calçasses català i té tot el sentit del món que Cima lloï la hispanitat a canvi d’alcova, que cedeixi a les seves absurdes pretensions sobiranistes a canvi de les carícies amb perfum oliós d’una dona perfectament conscient del seu poder. El centrisme català és això: en Cima esperant la Inés, mentre bull un llucet.

El centrisme català és això: en Cima esperant la Inés, mentre bull un llucet

De fet, seria absolutament pertinent que el sobiranisme es desfés urgentment de la seva malaltissa dependència de tietes imputades i professores de català com a líders femenins del procés i regalés el poder religiós absolut a dones curulles de vanitat i ciència com la meva adorada Anna Gabriel. Només així, creieu-me, podrem convertir els calçasses catalans que encara dubten dels beneficis indiscutibles de la unilateralitat. El senyor d’Arrimadas ens ha marcat el camí perquè palesa, per enèsima vegada, la necessitat del mascle per trobar escalf i adequar la seva ideologia a l’objecte de desig. Necessitem més dones com Arrimadas, però dones que imposin l’etern femení tocant la flauta de la independència a tots els pobres mansos de la pàtria que encara no han trobat estructura existencial. Xavier Cima, senyor d’Arrimadas, hauria de ser un dels nostres referents nacionals.

El senyor Arrimadas ha demostrat que l’amor català de debò només viu d’interessos. Faci’s la seva voluntat i que les dones converteixin els calçasses a allò que elles desitgin, en éssers lliures i sobirans...