L’únic actor polític que sembla comprendre quin partit s’està jugant a Espanya, a banda dels serveis d’intel·ligència que assessoren el PP, és Pablo Iglesias. El líder de Podemos és conscient que l’Estat és la baula feble d’Europa, o el bordell en què sempre s’acaben dirimint les contradiccions del Vell Continent, per dir-ho amb una metàfora de Larra. Iglesias sap que el nou bipartidisme que fa trontollar la Unió Europea no és el que separa la dreta de l’esquerra, sinó el que enfronta els interessos dels poders locals amb els interessos dels poders globals.

És el que va dir Marine Le Pen després de perdre les eleccions franceses in extremis: el nou bipartidisme es juga entre el patriotisme i la mundialització. A França, l’Estat és fort i mira d’evitar el debat sobre la plurinacionalitat a través d’un ninot de palla postfeixista. A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva i el seu liberalisme només podria funcionar en un país com Alemanya, que no tan sols té un passat totalitari, sinó que a més disposa d’una cultura constitucional creada i vigilada per les tropes nord-americanes.

A Espanya, Ciutadans ha fracassat perquè la memòria de la dictadura és massa viva
Si Iglesias ha convertit el referèndum en el talismà de la seva remuntada és perquè vol evitar que Espanya es trenqui, no pas perquè sigui especialment demòcrata. La reivindicació del referèndum està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda, arraconant-lo a poc a poc cap a posicions d’extrema esquerra i solucions poc democràtiques. Mentre ERC i CDC es dediquen a dir que el referèndum acordat és impossible, Iglesias va creant noves figures carismàtiques i teixint el seu discurs per assaltar el govern d’Espanya amb l’energia alliberada pel folklore independentista.

El resultat d’aquestes eleccions ha posat de manifest que els dos únics partits que hi ha a Espanya amb una idea d’Europa i una missió històrica són Podemos i el PP. El PSOE va servir per fer de policia bo mentre l’Estat tenia força i la globalització no pressionava les ciutats de la perifèria. El partit de Pedro Sánchez ha anat quedant fora de context a mesura que la integració europea s’ha fet efectiva. Les fronteres militars han canviat i ja no separen Estats, sinó civilitzacions. No veure que la força política del referèndum es basa en el paper que la democràcia juga en la identitat d’Europa és una tremenda miopia.

La reivindicació del referèndum i de l’Estat plurinacional que fa Iglesias està pensada per asfixiar l’independentisme amb la seva pròpia corda
Europa està debatent quin contingut dóna als seus valors. Per això ningú no pot dir encara si Angela Merkel es va equivocar obrint les portes als refugiats sirians, i si això perjudicarà la Unió o servirà per garantir-li un paper en el món que ve. Per això els americans poden nomenar personalitat de l’any la cancellera alemanya, igual que Madrid va nomenar Jordi Pujol espanyol de l'any fa tres dècades, poc després del cas de Banca Catalana. Avui Merkel intenta garantir la submissió d’Europa a la política dels Estats Units, igual que Pujol va garantir durant molts anys la submissió de la nació catalana a l’espanyola.

Si l’Ada Colau és el futur pujolet de Pablo Iglesias, els partits independentistes s’estan equivocant creient que Podemos toparà amb el mateix mur que Maragall. El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París. Per això la prioritat de l’Estat passa per evitar que els socialistes hagin de votar o contribuir sols a la investidura de Rajoy. La prioritat, em diuen algunes fonts, és aconseguir que CDC i el PNB ajudin a la investidura, juntament amb Ciutadans. Així, s’alentiria el desgast del PSOE i l’Estat podria començar a treballar en una recomposició de l’espai de centredreta a Catalunya.

El PSOE està condemnat a convertir-se en una crossa del PP i la seva Europa de grans ciutats xineses liderades per Berlín, Madrid i París
Fa poc, un fill de Pujol deia que la policia havia proposat a la família d’acabar amb la persecució judicial a canvi que l’expresident col·laborés amb l’Estat. Curiosament aquesta confessió venia quan semblava que Pujol ja havia fet tot el mal possible a l’independentisme. La cirereta, doncs, seria arrossegar CDC a participar en la investidura de Rajoy. Per transcriure-ho literal: “A ver cómo se come esto el hijoputa de Mas”. Mentre CDC no elabori un discurs de centredreta urbà per a l’independentisme posarà en perill els seus votants. I mentre l’independentisme no entengui que l’únic antídot polític al referèndum acordat és el referèndum unilateral, caminarà com un somnàmbul cap a la derrota.