Davant del clima guerracivilista que han generat les negociacions de JxSí amb la CUP, no deixo de pensar en El llarg procés, aquell llibre de Jordi Amat tan elogiat per la premsa digital i de paper. Quan el CCCB va presentar l’obra amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona vaig entendre que Xavier Trias perdria l’alcaldia i que l’anomenat procés no donaria gaires més satisfaccions. Tants anys de folklorisme ens han acostumat a passar per alt el paper que la cultura juga en la qualitat del poder polític i en l’articulació de les sobiranies nacionals. Durant anys ha sigut típic criticar la política cultural dels governs Pujol, però poques vegades he sentit ningú que es preguntés com s’ho hauria fet la Generalitat per frenar l’esclat de l’independentisme si hagués fomentat la llibertat de creació i de pensament.

Josep Pla i Eugeni Xammar deien que la manca de polèmica no és un tret propi de les societats civilitzades, sinó que la manca de polèmica és més aviat una característica de les societats colonitzades. Doncs bé, el llibre de l’Amat es presenta com un llibre polèmic però està farcit de gesticulació, igual que el clima polític que denuncia. Els comentaristes han pretès que era una obra crítica amb l’independentisme, quan en realitat cal incloure-la en el cabàs d'assajos humorístics que la Transició Nacional ha generat els últims anys. En el fons El llarg procés respon a la mateixa lògica que aquests títols que han fet l'agost embolicant-se amb l'estelada. És veritat que el llibre de l’Amat té més ambició, però forma part del mateix sistema cultural mongívol i provincià, pensat per resistir dins de l'Estat.

El llibre s’endinsa en el segle XX per trobar les arrels de la situació que hem viscut els darrers anys, però més que analitzar el procés que ha fet emergir l’independentisme es limita a banalitzar-lo. Si els socialistes criticaven Pujol, però en realitat tenien un problema amb Catalunya, Amat critica el procés, però en realitat sembla que té un problema amb la idea d’un Estat català. Tot el llibre sembla escrit per esborrar les petjades que ens han dut fins aquí amb el pretext d’explicar-les amb una erudició neutral i objectiva. Primer en el pròleg, i després en l’epíleg, Amat fa una crida als intel·lectuals perquè mantinguin l'esperit crític i no es conformin a "servir el poder". Entremig, explica els últims 70 anys de la cultura catalana a través dels tòpics promoguts per la premsa de Rajoy i la tercera via.

Amat relaciona l’independentisme amb les vedets autonomistes que s’han reconvertit els últims anys, però silencia els corrents de fons que van forçar el president Mas a iniciar el procés d’independència
El resultat és un llibre de vell prematur, una obra que legitima els vencedors de la Guerra Civil i que fa servir Jordi Pujol de tonto útil per explicar les inconsistències de Catalunya. Amat relaciona l’independentisme amb les vedets autonomistes que s’han reconvertit els últims anys, però silencia els corrents de fons que van forçar el president Mas a iniciar el procés d’independència. L'autor denuncia els usos fraudulents de la història però ell fa el mateix des de l’altra trinxera. Darrere el seu “exercici raonat i dialogant d’autocrítica” tot el porta a presentar l’independentisme com una anomalia febrosa i passatgera. L’estudi és una acumulació de dades impressionant, que sovint només serveixen per ofegar la intel·ligència i per impressionar lectors de cultura escassa o mal païda. Si l’anomenat procés hagués tingut una mínima profunditat –si hagués tingut vocació de transformar el país com alguns diuen–, aquest llibre hagués tingut una rebuda molt més freda.

Mentre llegia les disquisicions d’Amat sobre la vida cultural en la postguerra, pensava en l’assaig d’Alan Reading sobre el París ocupat pels nazis, And the show went on. No recordo que Reading fes servir tants adjectius emfàtics com Amat. L’abús d'augmentatius com "magnífic", "extraordinari", "impressionant", "brutal", "immens" o "delicadíssim" delaten les dificultats que l’autor té per donar vida al seu relat. El llibre de Reading no és excepcional però explica el drama de la vida cultural sota un poder polític estranger, i el seu impacte humà, polític i econòmic. Com ja feia a Voces del Diálogo, Amat prefereix esforçar-se a posar la colla dels Dionisio Ridruejo i la dels Carles Riba al mateix nivell, com si la relació entre catalans i castellans es pogués produir –fins i tot en el franquisme– en igualtat de condicions. Això envernissa el text d'anècdotes banals i, sobretot, de cursileria –que és l'estigma de la culpa–. La mateixa cursileria que gasten els que es pensen que amb somriures i pancartes farem la independència.

El llibre de l'Amat també em recorda un article que vaig llegir en una revista americana sobre l’actitud dels escriptors xinesos davant l’Estat. L'articulista explicava que en una de les novel·les de Zhang Xianliang es conta la història d’un home que aconsegueix escapar-se d'un camp de treball i es dedica a voltar lliure una estona. Al final, l’home torna al camp per pròpia voluntat. Ho fa, explica el novel·lista, perquè els seus pensaments l’empenyen a fer-ho. La seva educació i el llenguatge que ha heretat no el deixen actuar altrament, malgrat que el seu instint és escapar-se. El llibre de l’Amat i el discurs polític del procés tenen el mateix problema. Volen superar l’autonomisme pujolista però hi continuen empantanegats. Alguns ara han descobert que el procés no anava enlloc; Amat potser descobrirà algun dia que la seva aproximació a la història no és tan neta i acurada com es pensa.