El més significatiu del debat televisiu entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no van ser els insults i les contínues desqualificacions. Tampoc la superficialitat dels aspirants a la presidència del Govern espanyol. Molt menys l'avorriment que ens van fer passar als milions de persones que seguíem el debat (?) per televisió. Sinó que utilitzessin un plató de televisió per a atonyinar-se mentre un moderador d'una època pretèrita es limitava a repetir sense que ningú li fes el més mínim cas: ara parlarem de Catalunya, hem de parlar de Catalunya, no podem no parlar de Catalunya, se'ns acaba el temps i no hem parlat de Catalunya. I així fins a set vegades, quan finalment es va sentir una veu (la de Rajoy) que apuntava, fluixet: "jo vull parlar de Catalunya". I, immediatament, Sánchez el va seguir: "jo també".
Va ser un moment gairebé surrealista, un gag impagable per als guionistes del televisiu Polònia, mentre Rajoy i Sánchez ja havien decidit pel seu compte que implementarien al plató el model Mourinho al terreny de joc: l'important no és jugar bé, sinó impedir que passi l'adversari; l'important és el resultat al preu que sigui i, si res d'això no funciona, la culpa sempre és dels àrbitres.
I sí, es va parlar de Catalunya. Bé, en realitat, no es va parlar. Perquè va durar tan poc i estaven tan d'acord que en aquest tema més valia passar de puntetes. Allò va ser un vist i no vist. Tant, que Sánchez ni va esmentar la seva proposta de reforma federal de la Constitució ni la de traslladar el Senat a Barcelona. Això sí, en pocs segons va enfonsar l'estratègia dels que defensen que populars i socialistes no són el mateix en el tema territorial. Deu ser perquè l'única obsessió que tenia era dir que sí a tot –una frase eloqüent: "estem d'acord"– cada vegada que Rajoy parlava del concert econòmic basc, del pla Ibarretxe o de les demandes dels sobiranistes catalans. Va ser l'únic moment en què la bronca va cedir el torn a un armistici buscat.