Si a Catalunya ja fa temps que va saltar pels aires el gran acord històric de la transició al voltant de la llengua i de la immersió lingüística com a model educatiu, ara sembla que s'estan posant les primeres pedres per acabar amb el concert i la quota basca com a singularitat econòmica d'Euskadi. Amb una diferència: a Catalunya les discrepàncies s'han produït dins de la mateixa Catalunya.
Ciutadans va construir la seva primera línia de defensa al voltant d'un fals debat sobre la discriminació lingüística, alguns mitjans de Madrid li van donar cobertura i legitimitat; i el PP, sempre a remolc de C's, s’hi va acabar sumant entusiàsticament. Al País Basc, en canvi, es manté la unitat de les seves forces polítiques al voltant del concert i el foc s'ha encès des de Madrid... o des d'Andalusia.
No és estrany que el lehendakari, Iñigo Urkullu, tragués foc pels queixals després de sentir que Ciutadans proposaria la fi del concert basc si el partit d'Albert Rivera acaba tenint la clau de la governació a Espanya. Tampoc no sorprèn que elevés el to després que la presidenta de la Junta d'Andalusia i del PSOE andalús, Susana Díaz, també donés la raó al cap de C's.
Mentre el Govern del PP fa ballarugues a la televisió i intenta mostrar una modernitat aliena als ulls de molts ciutadans, Rivera va marcant l'agenda de la vida política espanyola. Els debats giren al voltant dels temes que C's posa sobre la taula i sempre hi ha un socialista disposat a treure les castanyes del foc si té problemes. Per això existeix allò que Pedro Sánchez ha definit com "la dreta guai", aquella amb la qual sí que es pot pactar. I segurament a nosaltres, amb una mirada catalana, ens costa veure un enllaç entre Miquel Iceta (PSC) i Inés Arrimadas (C's), però els seus caps cada vegada semblen més enamorats.
Deu ser la joventut. O quelcom una mica més prosaic: el poder.