L’exclusió de Catalunya de l’avaluació trianual del rendiment educatiu dels països (PISA) que elabora l’OCDE s’ha de considerar un greu fiasco amb segell català. Com és arxiconegut, el país no entrarà en la comparativa internacional perquè es van excloure el 23,2% dels alumnes seleccionats, quan el màxim que permet l’OCDE és el 5%. Amb aquesta distància respecte a l’exclusió permesa (una xifra impossible de maquillar) els resultats catalans no eren comparables amb els dels altres països i, per tant, no es podien considerar. L’exclusió adquireix gravetat si es té en compte que els resultats PISA de les darreres edicions duien males notícies sobre el nivell formatiu en els tres àmbits de coneixement que s’avaluen (matemàtiques, lectura i ciències).
En l’última edició del PISA, corresponent al 2022, Catalunya es va situar en puntuació per sota dels nivells assolits pel conjunt d’Espanya, pel conjunt de la UE i pel conjunt de l’OCDE. En aquell any va ocupar la catorzena plaça entre les 17 comunitats autònomes, molt per sota de les millors (Castella i Lleó, Astúries, Cantàbria, Madrid...) i també de les de la cua, com els germans País Valencià i Illes Balears.
La caiguda de puntuacions és bastant general, però la de Catalunya és especialment greu. Entre 2003 i 2015 els resultats foren relativament estables, al voltant de 490-500 punts; entre el 2015 i el 2018 començà un deteriorament, sobretot en lectura; i el 2022 es produí una caiguda forta en els tres àmbits, de forma que hem passat d'estar aproximadament al nivell mitjà de l'OCDE a quedar clarament per sota de la mitjana en els tres àmbits que es consideren. Potser no cal plantejar-se arribar als nivells de matemàtiques que tenen a Singapur, Japó o Corea, però sí que resulta molt preocupant el nivell del 2022 i, encara pitjor, la dinàmica en la qual estem instal·lats i que lamentablement no podrem contrastar perquè no disposem de dades fiables per al 2025. Tanmateix, en plens símptomes d’empitjorament, és una pena no poder-ne tenir els resultats, just quan més falta feia saber si les polítiques adoptades després dels mals resultats anteriors començaven a funcionar. El termòmetre s’ha trencat.
El Departament d’Educació ha venut el problema com a "incidència tècnica", presumptament provocada per la coincidència de PISA amb altres proves i per una confusió en els criteris d’exempció. És una explicació administrativa possible, però els administrats agrairem que se’ns donin detalls sobre com és possible que quasi un de cada quatre alumnes seleccionats desaparegui d’una mostra internacional. Pot ser un error de protocol, però és un autèntic fracàs en termes de mecanismes de supervisió. La successió de justificacions ofertes fins ara resulta clarament insuficient.
Quan un sistema falla de la manera que ha fallat, qui n’és responsable políticament hauria d’assumir les conseqüències, siguin quines siguin, per responsabilitat institucional
Es veu que la consellera d’Educació ha promès depurar responsabilitats, una promesa raonable però pobre. La primera responsabilitat en una administració no consisteix a descobrir qui va marcar una casella equivocada; consisteix a garantir que el sistema impedeixi que una casella equivocada inutilitzi una de les principals eines de diagnòstic educatiu del país.
La paradoxa és especialment incòmoda per a un Govern que ha fet de la bona gestió la seva principal carta de presentació. Si el problema fos simplement que un funcionari va confondre dos protocols, la solució seria senzilla: corregir el protocol. Però si cap mecanisme va detectar que la taxa d’exclusió quadruplicava el límit internacional, si les alertes no van arribar a qui havia de prendre decisions i si la informació es va mantenir durant mesos en un circuit administratiu opac, aleshores el problema és de direcció.
Catalunya no necessita un altre debat sobre si PISA és una prova perfecta, que segurament no ho és. Tampoc necessita una nova guerra sobre qui té la culpa entre Madrid, Barcelona, els centres o els tècnics. El que necessita és una administració capaç de mesurar què funciona, reconèixer què falla i actuar abans que l’error es converteixi en escàndol, cosa impossible en aquest cas, a hores d’ara.
Catalunya ha perdut l’oportunitat de prendre el pols al seu sistema educatiu, però el mateix departament hauria d’avaluar-se a si mateix. Aquesta és la paradoxa d’un departament que demana als centres, als mestres i als alumnes que siguin avaluats constantment, mentre es resisteix al propi escrutini. I és aquí on la qüestió deixa de ser tècnica i esdevé política. Quan els mestres protesten, els resultats empitjoren i els mecanismes d’avaluació fallen, no es pot respondre a cada problema com si fos una carpeta independent.
Que el greu incident administratiu i polític s’hagi produït en un àmbit socialment tan fonamental i estratègic com és l’educació, el fonament del futur econòmic i social de Catalunya, fa posar els pèls de punta; molt més que conèixer els resultats concrets del PISA 2025 per preocupants que haguessin pogut ser. És evident que la direcció política té un nom.
Niubó no és una cap d’oficina encarregada de revisar personalment cada formulari, precisament per això existeixen els equips directius. Però quan un sistema falla de la manera que ha fallat, qui n’és responsable políticament hauria d’assumir les conseqüències, siguin quines siguin, per responsabilitat institucional. La consellera pot argumentar que la investigació encara no ha acabat, però precisament per això correspon al Govern garantir que aquesta investigació es faci sense que la responsable política del sistema sigui alhora qui n’hagi de defensar públicament la gestió.