Fa ja una eternitat, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar una històrica sentència en les denominades prejudicials de Llarena. Des d'aleshores, menys de tres setmanes, són tantes les notícies judicials que han sorgit que és possible que ens sembli una eternitat, més encara si no som capaços d'assimilar la rellevància d'aquesta decisió.
És evident que, si les coses fossin com es va dir a partir del mateix 31 de gener en el marc d'un relat orquestrat, avui ja estaríem immersos en un nou procediment de detenció i lliurament en el cas de Lluís Puig.
No ha passat res perquè la resposta del TJUE no ha estat com ens van voler vendre i perquè, a poc a poc, aniran explotant les càrregues de profunditat que aquesta sentència conté en els seus 147 paràgrafs. Càrregues de profunditat que qualsevol jurista seriós, rigorós i intel·lectualment honest ha ja descobert i que són aplicables no només a la situació dels exiliats.
La dinàmica informativa, i una molt ben calculada instal·lació d'un relat irreal, ha impedit que el debat se centri en el que és autènticament rellevant. En aquesta dinàmica informativa passem del TJUE a Laura Borràs, amb una inexistent prevaricació per, immediatament, endinsar-nos en unes revisions de sentència que, ben enfocades, tinc la sensació que tindran una vida tan curta o tan llarga com sigui el procés intern de recursos.
Ni la sentència del 14 d'octubre del 2019 ni aquesta revisió de sentència resistiran el pas del Pirineu i això és així, entre altres coses, però principalment, perquè és una sentència tocada de mort a partir del passat 31 de gener.
A la velocitat que se sepulten les notícies, molts no han tingut temps de digerir l'autèntic significat del paràgraf 100 de la sentència del TJUE, que és un punt final a la mal assumida competència per part del Suprem per investigar, jutjar i sentenciar els fets d'octubre del 2017. M'explicaré.
El principal error de càlcul dels qui van pensar que des de les altes instàncies jurisdiccionals es podria "solucionar el tema català" va ser no pensar que hi hauria exili i que des de l'exili es desmuntaria tot el que es va crear en la dinàmica de l'"a por ellos"
Es tracta d'un paràgraf d'una única frase, però en la qual es condensa tota la feina feta en aquests anys. Els jutges del TJUE van establir, sense marge a interpretacions interessades o banyades de nacionalisme, que "no pot considerar-se un tribunal establert per la llei, en el sentit de l'esmentat article 6, apartat 1, un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar d'una base legal expressa que li confereixi competència per jutjar la totalitat dels encausats".
Aquest paràgraf determina, sense grans escarafalls, però amb absoluta rotunditat, que el Tribunal Suprem no és jutge predeterminat per llei, perquè no reuneix una sèrie de requisits per al cas del procés i això ho vincula amb els drets reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans, que és pel qual es regeix el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Dit d'una manera més simple: Luxemburg diu que, d'acord amb les seves normes i les d'Estrasburg, el Suprem no podia jutjar ni condemnar els líders del procés, tampoc els exiliats.
Quan un tribunal no és el jutge predeterminat per llei, dit en termes molt col·loquials, aquest tribunal no ho és per a res relacionat amb l'assumpte del qual s'està ocupant. No ho era per dictar la sentència del procés, no ho era per cursar les euroordres, no ho era per demanar el suplicatori contra els eurodiputats i no ho és en aquests moments per revisar unes sentències que mai no hauria d'haver dictat.
En el fons, i parlant de manera molt simple, tot el que s'ha fet fins ara no és conforme a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea ni al Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, està condemnat al fracàs, encara que no es vulgui assumir.
Continuar fingint que Europa no ha parlat, que Europa no ha establert que no són el tribunal preestablert per llei, no és més que una dinàmica autàrquica generada, i ara mantinguda, per a consum intern. Res, absolutament res del que s'ha fet i del que s'arribi a fer no tindrà viabilitat fora de les fronteres de l'Estat i això és una realitat que es pot assumir ja o continuar esperant que siguin els tribunals europeus els que ho determinin.
No existirà cap tribunal de cap país de la Unió Europea que inapliqui la sentència del TJUE i, per tant, qualsevol nou intent de portar els exiliats a Madrid fracassarà
El cost, tant en recursos públics com en el personal dels directament afectats, també és un tema del qual hauríem de començar a parlar, perquè ja no existeixen dubtes sobre una cosa que hem dit durant més de cinc anys: el Tribunal Suprem no és l'òrgan predeterminat per llei per al cas del procés.
A partir d'aquí, és evident que, en el cas dels exiliats, serà inviable qualsevol nova euroordre, qualsevol nou o antic suplicatori i, en el cas dels condemnats les sentències dels quals ara es revisen, serà inviable sostenir que la sentència per la qual se'ls va condemnar és una resolució producte d'un judici just.
No existirà cap tribunal de cap país de la Unió Europea que inapliqui el paràgraf 100 de la sentència del TJUE i, per tant, qualsevol nou intent de portar els exiliats a Madrid fracassarà. Però, en tot cas, no és l'únic paràgraf rellevant, també hi ha el 143, que impedirà que cap estat de la Unió tramiti una petició d'aquestes característiques i, en cas que la tramitin, que aquesta arribi a bon port.
No tinc cap dubte que Estrasburg —Tribunal Europeu de Drets Humans— el primer que faci en revisar els recursos dels condemnats del procés serà mirar el paràgraf 100 de la sentència del TJUE i veure si és aquest "tribunal suprem nacional" el que els ha condemnat o no i, a partir d'aquell moment, començarà a estructurar la seva pròpia sentència, en la qual, segurament, també s'endinsarà en el reconeixement que els condemnats pertanyen a "un grup objectivament identificable de persones".
En el fons, tot, absolutament tot el que es continuï fent, està condemnat al mateix resultat i, per tant, arriba un moment en què hem de plantejar-nos les raons d'un posicionament que està molt lluny de correspondre's amb el d'un òrgan judicial imparcial i, sobretot, amb un que ha de marcar les pautes interpretatives en matèria de legalitat ordinària a tota la resta de jutges i tribunals.
L'agonia pot ser llarga, fins i tot perillosa, però no és més que això: les raneres d'un procediment que mai no hauria hagut d'existir i que, en cas d'existir, mai no hauria d'haver-se portat ni a l'Audiència Nacional ni al Suprem.
L'error, el principal error de càlcul dels qui van pensar que des de les altes instàncies jurisdiccionals es podria "solucionar el tema català", va ser no pensar que hi hauria exili i que des de l'exili es desmuntaria, pas a pas, tot el que es va crear en la dinàmica de l'“a por ellos" perquè "més dura serà la caiguda"... Persistir en el que és inviable i mantenir el relat tant sí com no només farà bo el nom del document amb què tot això va començar: més dura serà la caiguda.