A mesura que la campanya electoral avanci, es veurà més clar que els dos únics projectes polítics que pot oferir Espanya són el sanchisme i la regressió pseudofranquista de Vox. El president espanyol té molt clara aquesta divisió (de fet, ell mateix s’ha esforçat a promoure-la, alimentant la guingueta d’Abascal) i fa ben poc tornava a ressuscitar el clima guerracivilista regalant-se un vídeo antibèl·lic la mar de cuqui en què contemplava els animalons eixelebrats del "Guernica". No és estrany que al pobre Núñez Feijóo se li estigui fent molt llarga l’espera fins al 29N i que molts dels suports mediàtics del PP a Madrit resin per tal que el candidat no xerri en excés. De fet, el problema no és que el líder popular sigui un regionalista gallec inadaptat a les batalles de la capital, sinó que al centredreta espanyol, sense l’espantall d’un independentisme factible, ja no li queda cap demagògia amb què traficar.
La tragèdia d’aquestes dues opcions és el seu caràcter objectivament limitat. Mentre cremin les places públiques i la immigració no sigui una qüestió d’estat (dit d’altra manera, mentre el socialisme compri mà d’obra barata al món per continuar engreixant una economia que empobreix la classe mitjana), Vox podrà créixer de forma sostinguda. Però el problema d’Abascal i dels seus és l’autonomisme, un sistema que sobreviu com pot a l’UCI, però que ha comportat l’emergència de nacionalismes regionals (el cas de la República Independent del Quilòmetre Zero és el millor exemple) que ja no estan disposats a patir un procés de recentralització alla maniera jacobina. Vox trigarà més a extingir-se que Ciutadans, justament perquè, encara que hi manin uns quants catalans, la seva matriu és d’arrel castellana; per aquest motiu, com somia de fa temps Aznar, li serà molt més fàcil reintegrar-se al PP.
Pedro Sánchez va encertar-la convocant les eleccions amb el cadàver de la senyora Maricarmen encara calentó i tindrà prou temps per mobilitzar l’electorat que hi ha a l’esquerra del PSOE. Al seu torn, el líder socialista ha fet renéixer l’esperit colauista espanyol i ha aconseguit que Gabriel Rufián faci discursos més lerrouxistes que qualsevol robot espanyolaco del PSC. És possible que, tot i les amenaces teatrals de Junts per Catalunya, Sánchez pugui tornar a ordir una investidura multipartita, però la seva operació es farà al preu d’allunyar el PSOE de les elits madrilenyes i lliurar-lo als fills de la nova immigració que ha ajudat a legalitzar. Tot això seria fàcil de gestionar en un estat amb la caixa ben plena d’euros, però, encara que el PIB espanyol vagi a l’alça, fins i tot en Pedro acabarà desmotivat a l’hora de governar un país que vagi acostant-se al tercermundisme argentí i allunyant-se del camí europeu.
Els ciutadans farem bé de cercar alternatives que no caiguin en l’absorció d’energies que comportarà aquest nou bipartidisme espanyol coix format pel PSOE sud-americà i un Vox passat de voltes
Per altra banda, el líder del PSOE sap perfectament que només podrà fonamentar el seu projecte amb l’ajut de l’independentisme autonomista (no és casualitat que la seva política migratòria, pel que fa a legalitzacions, s’hagi escrit del bracet amb els partits del procés). Això també pot funcionar de cara el 29N, perquè Esquerra mantindrà resultats i Junts podrà aprofitar l’entusiasme del retorn de Carles Puigdemont i la seva aparent defensa dels petits propietaris de la tribu. Però a ningú se li escapa que l’independentisme només tindrà sentit si acaba essent útil als catalans i també és ben normal que els compatriotes, passats uns quants anys més, acabin fatigant-se del tot amb competències d’immigració que mai no es transfereixen, empreses de Rodalies que encara controla l’Estat i sistemes de finançament que sempre fan curt.
Mentre les dues Espanyes s’enfonsen i el processisme malda per surar, els ciutadans farem bé de cercar alternatives que no caiguin en l’absorció d’energies que comportarà aquest nou bipartidisme espanyol coix format pel PSOE sud-americà i un Vox passat de voltes. Tot i el presumible èxit de Sánchez a Catalunya, caldrà comprovar si la força de l’abstenció encara es manté i també si les alternatives a la política enquistada del país poden agafar forces de cara a les municipals. De moment, jo recomanaria al lector que, si més no, s’aparti del naufragi de les dues Espanyes... i s’allunyi de tots els barquets que s’enfonsaran col·lateralment en aital catàstrofe.