Mikhaïl Serguéievitx feia cara de bona persona però, sobretot, de persona. Agradava per això. L’any 1985 es convertí en l’home amb més poder autoritari del planeta i, sorprenentment, també en el primer rostre simpàtic que trobàvem en tota la història universal del comunisme. La cara afable i prudent de Gorbatxov no estava prevista, les seves maneres discretes, de gran noblesa. La Unió Soviètica també tenia cues inacabables i humans despersonalitzats que es vigilaven i es denunciaven mútuament. Potser per això no comptàvem descobrir Gorbatxov, al final de la llarga cua de tirans soviètics que s’atrevien a exhibir-se com a persones admirables, com a superhomes, com a homes nous quan eren més vells que la picor. Ells ni ho sospitaven, naturalment, però els coneixíem de memòria a tots, des de sempre. Els dúiem a dins perquè sortien directament dels vells malsons de tota la vida. De l’experiència íntima del gènere humà amb el terror. El comunisme també va ser això, l’experiència íntima de la por. La policial i la nuclear.

No eren homes nous, i ara, només venien d’un altre planeta, d’un planeta esdevingut una immensa colònia penitenciària, un psiquiàtric, un purgatori corregit i augmentat on tothom naixia culpable i on les pistoles sempre tenien raó. Aquells homes estranys i estrafets, kafkians, no eren nous, si us plau. Iuri Andrópov, Konstantín Txernenko, per exemple, conservaren el poder com fan sempre els homínids, massacrant i intimidant qualsevol competidor. També el gat sanguinari, gegant, de Leonid Bréjnev que un dia va voler morrejar-se amb Fidel Castro i que per això l’altre no gosava treure’s el cigar de la bocassa que tenia, força més grossa que revolucionària. Tots aquells individus semblaven deformats, tan exageradament sinistres i masculins com del tot inversemblants, tan cruels com grotescos, tan inhumans que no eren del nostre món, com semblava Gorbatxov. No, la cara inflada, de boxador sonat, de Nikita Khrusxov no inspirava res de bo. Ni l’esguard fred, hieràtic, de Ióssif Stalin, un dels majors criminals de la història. O els ulls de Lenin, empetitits per la set de revenja i de sang, pel deliri del poder sense límits.

Gorbatxov confirmà per la via dels fets que el paradís comunista era una formidable estafa

Al principi Gorbatxov semblava només diferent i poca cosa més. Després, però, vam acabar adonant-nos que era molt més que bona impressió. Que es tractava d’un home bo, sereny, entenimentat, d’una mena de filantrop que venia del fred, d’aquell paradís d’homes que se sentien molt homes només a través del crim i de l’autoritarisme. Gràcies al botó nuclear que podia fer esclatar el planeta en qualsevol moment. Perquè, efectivament, Gorbatxov confirmà per la via dels fets que el paradís comunista era una formidable estafa. I que, per això, no rebia immigrants mentre que tothom que podia en fugia, com passava a Berlín Oriental. Per això en va caure el mur. Gorbatxov agradà instantàniament perquè fou l’únic que no semblava ni un dogmàtic ni estar tocat del bolet atòmic. Ell mateix explicaria, anys més tard, que es considerava l’únic secretari general soviètic autènticament socialista que mai va tenir l’URSS, atenció. Considerava el socialisme com una mena d’humanisme, de beneficència pública. Només volia veure les bones intencions del socialisme teòric que havia estudiat als llibres. I imaginava que, per ventura, amb un esforç econòmic col·lectiu, es podria aconseguir l’autèntica igualtat i fraternitat entre conciutadans. Quan va voler introduir la llibertat en aquell raonament revolucionari tot l’invent se’n va anar a fer punyetes.

Gorbatxov ha passat a la història, precisament, perquè no es va equivocar i perquè va acabar amb la dictadura i amb l’imperialisme russos. A canvi de la llibertat.

Molts bojos manicomials s’imaginen que són reis absoluts, o Napoleó o que, d’alguna manera, tenen el poder del país. Que ells solets poden millorar el món. Aquest fenomen ajuda a explicar l’íntima relació que existeix entre el poder i la bogeria, això des de sempre i arreu del món. Des de Calígula a Trump, des del rei Lear a Vladímir Putin. El boig i l’autòcrata són els dos tipus d’éssers humans que més s’assemblen. Perquè com l’embriac, no saben aturar-se a temps i dir prou. Hi ha persones que, en aconseguir el poder, no esdevenen més assenyades a causa de la gran responsabilitat que els cau al damunt. El poder no les millora sinó que les alcoholitza. Ben al contrari perden el sentit de la realitat i de la prudència, es consideren infal·libles, impunes, fanàtiques. Com l’irrecuperable Mao Zedong, que un dia va decidir exterminar tots els pardals de la Xina perquè, sostenia, robaven al poble comunista el gra de les collites. Gorbatxov ha passat a la història, precisament, perquè no es va equivocar i perquè va acabar amb la dictadura i amb l’imperialisme russos. A canvi de la llibertat.

Gorbatxov tenia el poder absolut. I preferí desarmar l’URSS que no pas continuar acumulant bombes atòmiques. I decidí renunciar, contra les seves conviccions patriòtiques, a l’imperi soviètic abans que esdevenir un genocida quan es va sentir acorralat. Pensava que la vida humana sempre és més important que l’imperi del teu país. En realitat feia exactament el mateix que Winston Churchill respecte a l’imperi britànic. Sabia afluixar. Gorbatxov no fou un polític romàntic ni un somiatruites com alguns el volen presentar ara per ridiculitzar-lo. No necessitava exhibir la seva masculinitat per creure-hi. Ni s’avergonyia quan deien que era poc home o un perfecte calçasses amb la seva muller Raïssa Gorbatxova, la noia més bonica de la facultat de Dret. La mala educació dels altres li impressionava més aviat poc. Gorbatxov simplement sabia fins on estava disposat a participar en política. I va preferir deixar el poder abans de beure’s l’enteniment. Perquè creia en els valors europeus i occidentals més que no pas en els asiàtics. Per això va fer exactament el contrari que Deng Xiaoping i mai va protagonitzar una massacre com la de Tian'anmen.

En certa ocasió, poc abans de morir, li van preguntar si era preferible la llibertat o la seguretat de la dictadura. Hi va pensar uns segons. I és que Gorbatxov no era impulsiu. A més a més, duia a dins la literatura russa, que no havia llegit per passar l’estona. Se sabia molts poemes de memòria. I el que volien dir. Duia tota la literatura a dins perquè l’entenia, perquè formava part de la seva vida íntima. Perquè a través de la literatura ho veia tot més clar. Perquè havia entès que la literatura no és un dogma sinó una manera de conviure amb la complexitat del món, amb la contradicció. Amb la dificultat del món, amb la diversitat. La literatura li servia per viure. I per riure, per relativitzar. A diferència de la majoria dels polítics i dels ciutadans que neixen, creixen, es reprodueixen i moren sense llegir ni entendre els llibres, sense literatura, Gorbatxov creia en el poder edificant de la lectura. Creia que la paraula cura. Que la literatura està molt per damunt de qualsevol ideologia, inclòs el socialisme en què creia.

Què és millor, li van tornar a demanar, la llibertat o la seguretat? Gorbatxov es va remoure, incòmode, al seient. “No et respondré jo, sinó un autèntic demòcrata”, digué per fi, desafiant. I fou aleshores quan li van brillar els ulls, quan es va treure la ràbia de dins. Perquè es va posar a recitar un tros del poema de Puixkin, el poema Per a Txaadaïev, i es va sentir de nou a gust, exactament a la banda de la història on volia estar:

“... Mentre dins nostre cremi la llibertat,

mentre als cors hi bategui el foc de l’honor,

amic meu, dediquem-ne les flames a la pàtria...

Perquè el vostre esforç tan dur no serà debades,

ni es perdrà l’elevada aspiració dels pensaments.

Rússia es despertarà de la letargia

i els nostres noms quedaran inscrits

per damunt de la runa de l’autocràcia.”