Mai la batalla electoral s'havia polaritzat tant en l'eix dreta-esquerra com en aquests comicis. Polaritzat a Espanya i espanyolitzat a Catalunya, atès que la competició entre blocs ideològics divideix la nació i relega la reivindicació nacional. Però la raó és que, fent de la necessitat virtut, Pedro Sánchez ha imposat un gir copernicà en l'estratègia política que havia practicat el Partit Socialista des de la Transició fins a la moció de censura de 2018 provocant un autèntic trasbals en el sistema polític espanyol.
D'un bipartidisme imperfecte d'alternança PSOE-PP amb consens per les raons d'estat, hem passat a una irreconciliable confrontació de blocs ideològics amb nous actors i discursos abrandats que radicalitzen la polarització. Observi's que en el camp de la dreta només Vox surt guanyant, mentre que en l'àmbit de l'esquerra ho capitalitza més que ningú Gabriel Rufián. És temps de populismes. La batalla està situada interessadament en el blanc o negre, o caixa o faixa, o amb mi o contra mi.
Observi's el poc que es parla en aquesta campanya de polítiques concretes més enllà de les reiterades promeses de caràcter ideològic sobre drets, habitatge, avortament, eutanàsia... A Catalunya, però també a Espanya, hi ha situacions problemàtiques en tots els àmbits: els metges, els docents, els pagesos... Els trens no van, torna a haver-hi conflictes i vagues en tots els sectors de la producció, la transició energètica, les infraestructures... Però sembla que aquestes qüestions facin nosa als candidats, segurament perquè no saben gaire de què van. Ara la batalla se centra només en la persona que ha de governar Espanya, no pas sobre el que farà ni com ho farà.
La Transició va ser un compromís exigit pels franquistes a Felipe González de no repetir mai el Front Popular del 36. González i després Alfredo Pérez Rubalcaba van defugir sempre el sistema de blocs. Sempre van rebutjar pactes de govern amb el Partit Comunista i/o els seus hereus en l'espai. Quan ho van necessitar, sempre van prioritzar els pactes parlamentaris amb CiU i PNB i les raons d'estat amb el PP. La idea de repetir el Front Popular del 36 provocava urticària a González, conservador com és i com ja era abans. Però és que, de fet, tampoc Sánchez no ho volia fer quan va intentar primer un acord de govern amb Ciutadans i després quan va arribar a dir que no podia pactar amb Podemos perquè mai dormiria tranquil.
Si PP i Vox no sumen majoria, Sánchez no necessitarà guanyar-se el suport assegurat d'ERC i Front Ampli, que ja està compromès. Haurà de treballar-se més el suport del PNB i de Junts negociant prèviament contrapartides referides a les pròpies reivindicacions nacionals d'Euskadi i Catalunya
Les coses van anar com van anar i Sánchez es va veure obligat —per sobreviure— a fer el contrari de tot el que havia dit i promès. I canviant el guió de la Transició va pactar amb Podemos, i de prometre portar Puigdemont a la presó va passar a acceptar l'exigència de l'amnistia que li va formular el president català de l'exili. Això sí, va prometre derogar la llei mordassa, la més repressiva des de la Transició, i el govern més progressista de la història no s'ha atrevit a fer-ho.
La imposició de l'eix esquerra-dreta espanyolitza més del que ha estat habitual el debat en campanya tant a Catalunya com al País Basc. En el cas català ho han evidenciat Ada Colau i Gabriel Rufián no només deixant de banda tota la reivindicació nacional que formava part de l'ideari dels seus partits. Tampoc han aportat solucions a problemes sectorials més enllà de promeses fantasioses per resoldre la crisi de l'habitatge. En el que sí que han mostrat interès és en dissimular la seva condició de catalans a força de reivindicar els orígens espanyols dels seus progenitors com si fos un mèrit. Tot per fer-se perdonar davant la catalanofòbia que potser han percebut entre la seva clientela, el progressisme de la qual limita amb la qüestió catalana, com ha deixat palès tantes vegades Irene Montero, la companya de cartell de Rufián.
Amb tot, segons totes les enquestes, la polarització esquerra-dreta propiciarà molt bons resultats a ERC i no tan bons a Colau. A Euskadi, Bildu pot arribar a doblar el nombre de diputats del PNB al Congrés i a Catalunya la candidatura de Rufián sembla que triplicarà els de JxCat. Tanmateix, aquests resultats només tindran alguna transcendència si PP i Vox no sumen majoria. Si PP i Vox no sumen majoria, Sánchez tornarà a intentar repetir la majoria que ha funcionat aquesta legislatura i Rufián podrà cantar victòria perquè haurà aconseguit el seu principal objectiu: "aturar el feixisme" i fer president Pedro Sánchez. Els antifeixistes li hauran d'agrair la seva contribució, però sobretot els socialistes. En compartir bloc ideològic, ERC no pot no votar la investidura de Pedro Sánchez.
Així que, com que Sánchez no necessita guanyar-se el vot assegurat d'ERC i Front Ampli, haurà de treballar-se més el suport del PNB i de Junts negociant prèviament contrapartides referides a les pròpies reivindicacions nacionals d'Euskadi i Catalunya. De fet, és el que ja va passar el 2023. Déu-n'hi-do el que va suar Sánchez en la negociació amb Junts a Suïssa.
El PNB sap rendibilitzar millor els seus vots decisius sense fer gaire ostentació. No cal fer-se el milhomes com incomprensiblement ha fet aquesta setmana Puigdemont, quan n'hi ha prou de practicar la dita castellana de les llenties
Hi ha un interès lògic en els discursos de les esquerres per ubicar PNB i Junts en el mateix sac de les dretes, però tothom sap que ni aquests bascos ni aquests catalans no donaran mai suport a una investidura d'un president espanyol que compti amb els vots de l'extrema dreta. Ni poden, ni volen fer-ho, per raons polítiques, ideològiques, històriques, fins i tot epidèrmiques... especialment Junts, que ha estat víctima principal de la repressió postprocés pensada, organitzada i perpetrada per la dreta espanyola.
Però una cosa és no donar suport al PP i una altra lliurar la presidència a un Pedro Sánchez tan voluble. Tenir les mans lliures per votar-lo o no votar-lo fins que accepti determinades condicions és el que obligaria Sánchez a arremangar-se i moure fitxa abans de la investidura en funció de les reivindicacions basques o catalanes. I ja s'ha vist que Sánchez per aconseguir una nova investidura és capaç de tot. En això, cal dir que el PNB sap rendibilitzar millor els seus vots decisius sense fer gaire ostentació. No cal fer-se el milhomes com incomprensiblement ha fet aquesta setmana Puigdemont, quan n'hi ha prou de practicar la dita castellana de les llenties.
Quan un jugador d'escacs tomba el tauler i fa volar les fitxes és senyal que va perdent. La misteriosa atzagaiada de Puigdemont amb l'entrevista a El Mundo es pot interpretar de diverses maneres, però totes absolutament discutibles des de qualsevol punt de vista. Ha fet un discurs estrident que permet fer sospitar que tem el creixement no previst de l'altra opció independentista, Fora Espanya-Alhora, la meritòria candidatura de Jordi Graupera, que ha tingut una interessant penetració en els cercles indepes decebuts amb els partits del procés. En tot cas, no tota però bona part del que obtingui vindrà dels exconvergents.
També fa sospitar que Puigdemont ha posat Sánchez sota els peus dels cavalls per una qüestió de venjances personals, una especialment seva: Puigdemont era favorit per guanyar des de l'exili les eleccions catalanes de 2024. En l'inici de la campanya només es parlava de la gran afluència de públic als seus mítings a la Catalunya francesa. Era un fet insòlit que va tenir repercussió internacional. Pedro Sánchez no s'ho podia permetre i va capgirar la campanya catalana amb un cop de guió: aquella amenaça de dimissió que va tenir tothom pendent d'ell durant cinc dies d'excedència, tota una comèdia que va servir per mobilitzar la clientela socialista que, una setmana abans, estava absolutament adormida. Sánchez i no pas Salvador Illa va arrabassar la presidència a Puigdemont. Tal faràs, tal trobaràs, i val per a tots dos.
