El president Salvador Illa, que semblava que ho tenia tot controlat, va al Japó i proclama un retrobament de Catalunya amb Espanya a base d’incorporar la Ñ d’EspaÑa al nom de Catalunya i fer de palmero amb una ballarina flamenca. És el seu primer gran error en la setmana més inoportuna.

El fet que els governants aragonesos reclamin les pintures del MNAC i no les del Museu del Prado posa en evidència que la seva concepció és que el Prado, encara que més lluny, també és casa seva i el MNAC és a l’estranger.

Quan Vox exigeix al Partit Popular de les Balears i del País Valencià polítiques per erradicar l’existència del català és perquè ho tracten com si el català fos una penetració estrangera (i no al revés!).

Quan el Partit Popular fa mans i mànigues perquè el català no sigui llengua oficial a la Unió Europea, ho fa no només per intentar rebentar el pacte de Pedro Sánchez amb Junts per Catalunya, sinó perquè forma part del seu ideari erradicar la llengua catalana. Un ideari heretat de Franco, de Primo de Rivera i si ens allarguem en la història del Conde Duque de Olivares. El continu històric és una evidència.

Sixena, el boicot del català a Europa, la polítiques anticatalanes de PP i Vox, les ofensives del Tribunal Suprem... la relació d’Espanya amb Catalunya continua ancorada en el dret de conquesta

Quan els tribunals espanyols i especialment el Tribunal Suprem boicotegen l’aplicació de la llei d’amnistia i avancen impunement els jutges que ho continuaran fent digui el que digui la sentència del Tribunal Constitucional, tergiversen la voluntat democràticament expressada pel legislatiu, ho fan perquè no estan disposats a acceptar la seva condemna com a juristes, que és el que implica la llei d’amnistia, és a dir, que l’Estat va cometre excessos contraris a la llei en un complot compartit per governants, jutges, policies i periodistes, i per això cal tornar a començar de cap i de nou. Però per damunt de tot això, els jutges actuen convençuts que, a diferència de l’actual majoria parlamentària, ells són els dipositaris legítims de l’autèntica voluntat espanyola forjada al llarg dels segles i que inclou el sotmetiment de Catalunya.

(Un incís: De la biografia del magistrat Marchena hi ha una dada que em sembla significativa. Fill de militar, va viure la seva infantesa al Sàhara, quan el Sàhara Occidental era una colònia espanyola. Diuen que és en els primer anys de vida quan es forja el caràcter de la persona).

De tot el que ha passat aquesta setmana hi ha un fet especialment dolorós. Tots sabem que la política és una lluita constant pel poder, però aquesta lluita pel poder es legitima en el compromís de defensar, des de diferents idees, el bé comú. En aquest sentit, és dolorós, valgui la redundància, que Dolors Montserrat s’hagi prestat a fer un paper a les institucions europees que potser no s’ha adonat que l’inhabilita moralment com a representant elegida per defensar els interessos dels ciutadans. Quan els ciutadans no compten, la política perd el seu sentit.

El procés no va acabar bé i va deixar la causa independentista deprimida, però els tractats d’estratègia i filosofia solen recordar que l'excés en la victòria, en aquest cas dels espanyols, és la llavor d’una nova rebel·lió

Aquesta dona de Sant Sadurní d’Anoia ha estat qui més ha treballat per impedir que la seva llengua materna sigui acceptada com a oficial a les institucions europees. Que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea és un bé comú, perquè no fa mal a ningú. En principi és bo per la promoció i el prestigi de la llengua, però no ho seria en detriment de cap altre. L’actitud del PP en el cas europeu no té res a veure amb la defensa del castellà que fa a Catalunya. Boicotejar l’oficialitat del català perjudica si més no els ciutadans catalanoparlants que volen tenir el dret de fer-la servir. El seu dret, la seva llibertat, no col·lideix amb cap altre. 

Si Dolors Montserrat i Montserrat ha arribat a aquest nivell en una cosa tan íntima i obvia com la pròpia llengua, la que parla amb el seu fill i amb els seus pares, amb la que sempre es va expressar la seva mare, Dolors Montserrat i Culleré, al Parlament de Catalunya —contribuint al consens lingüístic— a saber de què serà capaç quan el seu partit li ordeni coses pitjors i no tan personals. Es pot ser espanyol i anticatalà, però no es pot ser català i anticatalà. Cal ser català per ser botifler. Quin dolor, Montserrat. Observa que Alejandro Fernández, de llengua materna castellana, el dirigent més intel·ligent que ha tingut el PP després de Josep Piqué, ha sabut no enfangar-se en aquest merder.

Certament, el procés sobiranista no va acabar bé i ha deixat la causa independentista catalana molt deprimida. Tanmateix, el constant ús i abús de Catalunya com a moneda de canvi en la pitjor politiqueria espanyola; les contínues expressions d’odi anticatalà; el capteniment conceptualment colonial respecte de Catalunya que demostren cada dia institucions, partits polítics i especialment el Poder Judicial espanyol... Tot plegat no són incentius seductors perquè els catalans se sentin ara més còmodes dins Espanya que abans. Ans al contrari, sembla ben bé que després del procés han assumit que els catalans no són espanyols i que cal tractar Catalunya segons el dret de conquesta. I bé, els tractats d’estratègia i filosofia solen recordar que l'excés en la victòria és la llavor d’una nova rebel·lió.