20.55. Exterior del pavelló de la Pista Coberta d'Atletisme de Sabadell. Enmig d'una boira i una humitat que ha deixat els cotxes amb un dit d'aigua, em trobo un diputat de la CUP. Aquesta és la conversa:
- M'haig de creure aquest empat?
- T'ho juro. Hi ha hagut empat!
- Massa casualitat, no? No l'heu cuinat?
- Pensa que si una de les dues opcions hagués guanyat, encara que hagués estat per un vot, no hauria acceptat cedir.
- I, com és que heu tardat tant en fer públic el resultat?
- Hem hagut de decidir com gestionar l'empat.
I, quines eren les dues opcions? Qui ha empatat què? Com gestionarà la CUP el que ha passat avui? Tirem enrere i repassem com ha anat la jornada.
Continua la gira
Nova aturada del Cuptalunya Pavellons Tour 2015. Després de visitar fa unes setmanes el Nou Congost de Manresa, on van votar per decidir que farien una altra votació, avui tocava una pista d'atletisme coberta. No li puc dir si per dins és bonica o no, perquè els periodistes no hem pogut entrar-hi en cap moment del dia. Això sí, li puc explicar el que m'ha dit un dels veïns de la zona que tafanejaven per allà amb l'excusa de passejar el gos (i n'han estat uns quants). Resulta que allò "va fer-ho en Bustos amb empreses de la seva família, però sempre està tancat perquè mai no hi fan res".I si a Manresa les acreditacions eren com un dorsal de cursa popular (i de fet duien un enorme número), aquest cop la mida era normal i hi havia escrit "persona acreditada" (per cert, diu molt d'un partit polític que tracti la seva gent de persona). N'han repartit 3.042.
A la porta del pavelló, tot el dia hi ha hagut aparcada una ambulància del Grup Lafuente que duia pintat "suport vital bàsic". No ha calgut (l'ambulància, de suport vital bàsic ara mateix no n'hi ha prou al mercat per abastir els soferts militants cupaires).
La sala de premsa és al centre cívic can Oleguer. Està a uns 850 metres del pavelló. La baixada bé. La pujada costa més. Sí, perquè hi ha un cert desnivell. Aquesta sala de premsa és rècord mundial de distància polvoritzant per 450 metres i una pujadeta l'anterior marca establerta per Esquerra Republicana al congrés celebrat al Fòrum de BCN. Va ser el 2008 i aquell dia els periodistes havíem de caminar 400 metres per tenir una cadira. Wi-Fi no, que el feien pagar. Això sí, allà almenys hi va comparèixer algú i se li van poder fer preguntes. Eren altres temps, quan els periodistes podien fer preguntes.
I, què hem anat a fer a Sabadell?
Les aproximadament 12 hores que ha durat la cosa havien de servir per saber si l'assemblea de la CUP decidia investir o no Artur Mas com a president de la Generalitat. Com? Doncs votant. Però la cosa de la votació no era senzilla. Hi havia quatre opcions i a cada votació se'n descartava una, però si una de les altres tres aconseguia més del 50%, aquella guanyava definitivament. I cada cop, els tres mil assistents havien de sortir del pavelló, anar a prendre el solet al matí i la humitat a partir de les 16.30 de la tarda, esperar el recompte, tornar a entrar i procedir a fer la següent votació. Petita pausa per saber quines eren les opcions...
En la primera votació ha saltat la número 4. A la segona ha saltat l'escenari 3, l'escenari 2 ha obtingut el 49.70% dels vots i l'1 el 48.71%.
I entre votació i votació, què?
A les 16.35, en plena rampa de pujada des del camp base del pavelló al camp 3 de la sala de premsa, se m'acosta un militant de la CUP i em diu: guanyarà el no per 50.3 a 49.7. Uaaaaaaaiiiiii!!! Quasi. Poca estona després un altre militant em fa un copet a l'esquena i em deixa anar: "sigues benèvol". Després em comenta que troba a faltar que des de l'organització no s'hagi explicat més que estaven allà fent un gran exercici democràtic. Vaja, que els falta màrqueting. I llavors em fa la gran pregunta: "com creus que ens han tractat els mitjans?". Li resumeixo la meva teoria: hi ha un gran desconeixement entre els mitjans de comunicació i la CUP. I això crea desconfiança i malentesos. Molta gent de la CUP veu els periodistes com a enemics i molts periodistes veuen la gent de la CUP com un estrany follet sortit del bosc. De fet aquesta no-relació s'assembla molt a la que hi ha entre la Barcelona oficial i la Catalunya de comarques. També hi ajuda que el funcionament intern de la CUP és una miqueta més calmat que la immediatesa amb què vivim els periodistes.I arriba el gran moment del dia...
Entre la segona i la tercera votació aprofito per anar a fer un tallat al bar del pavelló. El bar és dins del recinte, com el seu mateix nom indica, però, les portes que permetrien entrar al que seria el pavelló-pavelló, estan tancades i barrades. Això sí, es pot veure la graderia a través d'unes grans vidrieres.
La barra és al fons. Per ordenar l'allau de cupaires que volen consumir productes, a la dreta de la sala hi han posat una cinta, de tal manera que allà s'hi fa una cua per anar fins la caixa, pagar i amb el tiquet, demanar.
Doncs bé, qui creu vostè que estava allà, al costat de la caixa, pel lloc on passava tothom? ENRIC MARCO!!! Se'n recorda d'ell? Era aquell personatge que explicava les seves aventures en un camp de concentració on mai havia estat. Immens impostor que un cop descobert va continuar defensant que ell no mentia. El vaig reconèixer perquè encara du el bigoti tenyit de negre. I, què hi feia allà? Un altre passejador de gos que corria pel bar m'ha dit que viu a prop. El cas és que aquest passejador és el que, adreçant-se a un altre senyor amb la credencial de periodista i armat d'una càmera de fotos (i, per cert, lluint un fantàstic pantaló curt), ha provocat el diàleg de la tarda:
- I vostè com ho veu?
- Yo, es que soy uruguayo.
Tampoc ha estat malament el moment en què he comunicat a l'Antonio Baños, que estava assegut en una taula prenent una cervesa, la presència de Marco a la sala. La seva resposta ha estat:
- Ui sí, he estat parlant amb ell. M'ha dit: "això és com el 36. Bé, no ben bé".